entrada 160 (any 2)

“És maca, no?” li vaig dir a la Nàdia, qui estava asseguda al llit al costat de la Ionde, el dits d’ella jugaven entre el cabells de la Ionde baixant després per l’esquena de la dormida qui es movia inconscientment cercant el contacte “Ho dius seriosament lo del trio?” va dir la Nàdia “Crec que la podria convèncer” va dir mentre els seus llavis s’acostaven als de la Ionde, la llengua de la Nàdia va jugar amb els llavis de l’altra i va anar inclinant-se deixant que el seu apèndix anés explorant la blanca i fina pell de la seva companya, qui va començar a accelerar la respiració la Nàdia ara acariciava ja sense manies el cos de la Ionde qui va començar a despertar-se va obrir els ulls veient la Nàdia al seu damunt quedant paralitzada mentre la seva nova companya començava a besar-li el coll, de sobte la Nàdia va sortir disparada contra una de les parets, el seu cos va colpejar la paret i va jeure immòbil a terra, “No m’agrada que els altres toquin el meu menjar, o potser si... canviar sempre va bé diuen...” mentre parlava la vaig veure aixecar-se si llançar-se contra la Ionde, això si que era passió, passió o... vaig saltar contra ella, però inexplicablement se’m va escapar, aleshores vaig escoltar unes paraules en una llengua que no hauria de ser pronunciada i la Nàdia va quedar com congelada suspesa a l’aire, “Què li passa? Va dir la Ionde amb la cara desencaixada”, va acostar-se a la Nàdia i m’hi va assenyalar els llavis mentre retrocedia, aleshores tot va quedar clar, la Nàdia lluïa uns preciosos ullals, per com i perquè... aleshores vaig recordar la bala de la nit anterior que m’havia travessat, no vaig poder més que somriure del cabró que és el destí, la Ionde se’m va anticipar i perdent la por (de fet ella l’havia aturada), li va arrancar la màniga, allí estava el culpable, bé el culpable era jo suposadament, però encara conservo el vestigi humà de donar la culpa als altres, el seu braç tenia un color fosc, les antigues venes blaves ara esdevenien fils negres que resseguien com carreteres contaminades bona part de la geografia de la Nàdia, i el centre neuràlgic era un punt fosc, com un forat negre que enlloc d’atreure desprenia maldat per tot el seu cos, vaig observar com el seu propi cos expulsava la bala que va caure als meus peus, mai he entès el que fa que alguns es converteixin i que altres simplement morin, suposo que deu ser quelcom subjacent a les persones, a vegades els desitjos es tornen reals, tot és qüestió de pagar el preu que ens demanen... “Què faràs?” “Jo?, ella ha decidit, poc hi puc fer jo”, “No és cert” va respondre la Ionde “Tu ets el que ho has provocat i tu ho pots acabar”, “Suposo que et deus referia a que li extregui la sang contaminada... tinc clar que tu no en tens ni idea del mal gust que té, i em pregunto perquè ho hauria de fer...”, “No es pot quedar així, com, com...” “Com un monstre?, bé ella ho ha decidit, tot i que si et molesta la solució és senzilla”, vaig ficar-me darrera de la Nàdia qui lluitava amb totes les forces per alliberar-se de la seva presó, no seria difícil, el canvi encara no estava complert, vaig apretar les meves mans al voltant del seu, coll una estrebada i tot hauria acabat, “No!” va cridar la Ionde “En què quedem?” vaig dir amb un somriure, “L’odies o l’estimes?” “No som ningú per decidir sobre la vida dels altres” va dir amb poca convicció la Ionde “Està bé allibera-la” “Segur?”, “No, però no podem perdre més temps en discussions idiotes”, la Ionde va aixecar els braços i pronunciant els mots prohibits va trencar l’encanteri, la Nàdia va sortir disparada cap a ella, però aquest cop si que una ma la va agafar, va intentar lluitar contra aquell que la retenia, però aquest cop si que l’impacte contra la paret va ser definitiu, una foscor que ara li semblava amiga la va envoltar cuidant-la. La Nàdia va obrir els ulls, no estava a l’habitació, es trobava en un parc, davant seu un carrer i darrera una illa de cases unifamiliars, no sentia cap dolor tot i que recordava l’impacte, notava només una presència al seu costat, sabia qui era ni tan solos veure’l, com podia ser que pogués notar, olorar, sentir, escoltar i percebre coses que mai havia sentit, un somriure es va dibuixar en els seus llavis, “Bé, bella dorment, suposo que ets deus haver aixecat amb gana, doncs bé, tens tot un bufet lliure davant teu, tu tranqui-la que jo espero”, la Nàdia es va aixecar dirigint-se cap a la primera casa, quelcom dins seu deia que havia de parar que no estava bé el que li passava i menys bé encara el que anava a fer, va renegar d’aquell sentiment, amb un cop sec que mai abans hagués ni imaginat que podria fer va obrir la porta, va entrar a la planta baixa, davant seu va ensopegar amb una noia que no tindria més de trenta anys, aquesta després de la sorpresa inicial va intentar cridar, abans que deixes anar ni un so li va tapar la boca, mentre deixava anar els seus instints, va mossegar-li el coll sense importar-li que la sang la taqués va xuclar i xuclar, sentint com cada cop estava més viva i veient com aquella estúpida humana s’anava marcint, aleshores i sense entendre el perquè la va despullar i va començar a besar i mossegar aquell cos aparts iguals, va començar pel coll, els pits, el ventre i al final el premi gros, la seva víctima estava dempeus encara, repenjada a la paret, va obrir un xic les cames notant un olor que l’embriagava, va somriure, no pensava deixar d’assaborir res d’aquell plat, després d’una estona es va aixecar, hi havia algú més en aquella casa, ho notava, va començar a pujar les escales no calia ni que ho intentés els seus moviments no deixaven cap pista, era com un fantasma, era el que sempre hauria desitjat, va obrir un porta i va observar la figura en el llit, va fer una ganyota al pensar com aquell bulto d’allí podria haver gaudit de l’extraordinari plat que havia deixat en el saló, ella pensava que els plats haurien d’anar graduant-se de menys a més, però veia que havia equivocat l’elecció... es va posar al llit, acariciant aquell cos, ell es va despertar i va intentar dir un “Et sembla bonic arribar aquestes hores” o “T’he estat esperant” o “Mira que tinc per tu”, va agafar el present que li oferien, igual no aniria del tot malament la nit, va estirar aquell qui compartia el llit amb ella i s’hi va seure damunt va notar con la penetrava i les sensacions es van multiplicar per mil, la primera penetració li va provocar ja un orgasme, el cos reaccionava de forma diferent era molt més sensible, i semblava que el pogués controlar a gust, va cavalcar aquell present, clavant les ungles al pit del propietari del que desitjava, aquest es va començar a queixar i aleshores va entendre que per molt increïble que fos, aquella no era la seva dona, va intentar dir quelcom i apartar-la, però la Nàdia estava farta de la falta de concentració, el va besar a la boca jugant amb la llengua d’ell, la va mossegar i amb una estrebada li va arrancar escupint-la, va ser aleshores que sense deixar de follar-se’l va gaudir del segon plat, mentre ell s’ofegava amb la seva pròpia sang, va notar el darrers espasme d’ell, però ella necessitava més va odiar que la deixés a mitges, va colpejar tan fort el pit d’aquell desgraciat que la seva ma va perforar la caixa toràcica del mateix, va intentar que almenys una part d’aquell cos continués fent servei, tot va ser inútil... “Nena, no se’t pot portar a menjar... no tens cap mena d’etiqueta... has vist com ho deixes tot, per cert el postre el tens a la casa del costat”, la Nàdia va saltar cap a la finestra, i la va veure, una nena pel carrer caminant cap a la casa del costat, va obrir la finestra i saltant al carrer va somriure al veure que tindria primer i segon plat més postres, tenia la nena a uns metres, els suficients per agafar-la per sorpresa, i aleshores de la casa de la nena va sortir un gos, un vell pastor alemany qui veient el perill de la seva petita va córrer a posar-se al mig, era un gos vell un estúpid animal que no representaria cap problema, però li recordava a algú es va aterrar al veure que ja no tenia records, no més enllà de la nit anterior, un veu li deia “Perquè vols recordar la merda de persona que erets, ara tens una pissarra neta per omplir-la del que desitgis...”, la nena es va girar mentre cridava al gos, la va observar i la cara li va canviar “Es troba bé? Perdoni el meu gos, mai s’havia posat així... Ha tingut cap accident?, te la cara plena de sang”, la nena la mirava aterrada, i aleshores va entendre el que significa ser humà, va intentar somriure, però la nena va xisclar al veure els seus ullals i va marxar corrents cap a casa, el gos la va mirar amb una comprensió que havia vist en pocs humans, i entre grinyols i plors se li va acostar colpejant-li les cames, no volia problemes però sabia que ella no era bona per la seva petita propietària, va acariciar al vell gos, i va començar a caminar pel carrer “Vaja, no has deixat foradet pels postres?” ella el va mirar i va intentar dir-li quelcom i aleshores tot va passar, les cames li van fallar, va notar un dolor que mai hagués cregut capaç d’existir, tot el seu cos semblava trencar-se va notar els seus òrgans interns com mai els havia sentit, va intentar cridar però un líquid espès va sortir de la seva boca, va començar a veure-ho tot amb una tonalitat vermellosa, sentia com de tots els seus orificis emanava un líquid, va tocar-se l’orella i va notar un líquid calent i espès que va identificar ràpidament, va arrupir-se mentre notava com poc a poc anava perdent el poc que li quedava, va deixar-se anar cap aquella foscor que tan amiga li semblava. Ell la va observar, es va acotxar al seu costat i amb una ganyota la va tocar, estava feta un fàstic però les coses són com són, va observar el toll de sang al voltant d’ella i amb un renec es va obrir la màniga de la camisa, mossegant-se el canell el va acostar a terra, la sang inexplicablement va moure’s acostant-se al seu nou hoste, va ser ràpid i dolorós odiava el seu propi gust, però no podia deixar cap mena de prova. La Nàdia va obrir els ulls, no sabia el temps que portava dormint, va observar la figura de la Ionde al seu costat i la va intentar apartar “Tranquil•la” va dir-li la Ionde mentre s’acostava a ella, va notar el seu olor i com la llengua d’ella jugava amb el seu coll i aleshores com uns fins ullals la mossegaven, la Ionde es va aixecar somrient “Era broma!!”, “Ho sento” va dir la Nàdia, “No hi ha res a sentir” va contestar-li la Ionde “A més, qui t’ha dit que no em va agradar?, a una sempre li agrada sentir-se desitjada” va dir-li picant-li l’ullet. La Nàdia es va incorporar veient-lo a ell davant la televisió no sabent si la torpesa dels seus moviments venia del seu estat o de la seva naturalesa es va acsotar a ell, “Com va anar el sopar?” li va dir ell sense girar-se, ella va observar reflectit en la televisió un somriure, aguantant les nàusees i les arcades que li pujaven “Tu estàs segur que la Ionde, és verge?” va dir-li forçant un somriure al recordar-la damunt d’ella, “Igual el trio et toca encara que no vulguis”... i aleshores ho va veure, per la televisió parlaven de dos incendis aquella nit, va reconèixer la zona immediatament, parlaven d’almenys sis morts, sis?? Ella només en recordava dos “Tu n’ets la culpable” li va dir ell “Recorda que tu ho has provocat, no ens podem permetre el luxe de deixar rastres, i ahir vas ser una sapastre, no hauries de començar mai allò que no puguis acabar”, ara per la televisió passaven les fotografies de les víctimes, va reconèixer a la noia, al noi, a la nena, i després una sèrie de fotos del pare, la mare, i el germà “Perquè recordo?, perquè tinc els records d’ahir, si ahir no recordava res d’abans?” “Tornes a ser humana i no pots recordar o oblidar a gust, si ahir vas perdre records és que aquests no tenien cap sentit i no aportaven res, no val la pena recordar allò que no ens importa, benvinguda a la república independent de la humanitat”, ella no el va poder mirar ell havia estat testimoni del que havia i hagués pogut fer i no sabia si l’odiava pel que havia o pel que no havia fet, però ella ho tenia clar “Sento llàstima per tu” va dir no podent aguantar més la repulsió que sentia, va sortir corrents cap al bany mentre intentava si no mentalment almenys físicament expulsar el que havia fet la nit anterior “Humans, humans... per cert, la carn la vols al punt o sagnant?” va dir ell amb un somriure mentre anava cap a la cuina...