entrada 159 (any 2)

Un té debilitats, de fet aquestes lluny de fer-nos més humans ens permeten de veure que cal tenir força cura amb tot el que es fa, ja que ningú per molt fort o intel•ligent que sigui té assegurat el plat a taula, l’havien avisat que el buscaven, no era el moment de perdre el temps en reunions estúpides, tenia un encàrrec i sabia que portava un certa avantatge, i no era qüestió de perdre’l, amb tot la curiositat va poder més que ell i es va presentar al lloc, un vell moll de la costa anglesa, va inspirar profundament i la realitat va anar agafant forma dins la seva ment. Ella havia mogut tots els fils que tenia fins i tot aprofitant els nous contactes que se li havien ofert, més no podia fer, ara només li tocava esperar, havia estat preparant-se per aquella nit, intentava acompasar de nou la respiració i els batecs del cor, no sabia quantes oportunitats tindria, no havia fallat mai en cap dels encàrrecs que havia acceptat però aquella nit era diferent, la ment va tornar a l’edifici i la cara del seu cap quan ella el va disparar “Bona nit bufona”, aquelles paraules... aquell to... aquella figura... anys de preparació que ara haurien de demostrar si havien servit per quelcom, dissimuladament la seva ma va apretar l’objecte que tenia a la butxaca... “Busques això?, és lleig que una noia vagi a una primera cita armada”, la seva arma va caure davant d’ella, ara el tenia a escassos centímetres de la seva cara, els seus ulls l’observaven mentre li acariciava la galta, al arribar als llavis el va veure somriure, el seus dits van agafar una gota de la seva sang, ni tan sols ella havia estat conscient que s’havia ferit de nou... “Vaja crec que no és la primera vegada que ens creuem, em pregunto si estaves massa verda la primera ocasió i si ara ja estàs al punt..., per cert està força lleig portar amics a una reunió “íntima””, va veure la cara de sorpresa d’ella, “Vaja, de debò que esperaves que et deixessin fer la teva feina i tornessis cap a casa?, ets més estúpida del que em pensava, quan les circumstàncies ens dominen tot es perd”, ella va intentar trobar aquells que segons ell estaven allí però no va sentir res, pensava que ell estava jugant de nou amb ella quan va veure que la seva figura un xic borrosa i aleshores va escoltar a cau d’orella “Són vint i una persones, vint homes armats i una noia, vols viure de nou?”, el va veure somriure, estava derrotada de nou davant d’ell, va deixar anar un sospir “T’asseguro que per ara és l’elecció més encertada”, ni tan sols el va veure, va notar uns braços que l’agafaven i un moviment a una velocitat increïble, i aleshores la nit es va tornar dia, just en els llocs que ell li havia indicat va veure com explosions de llum s’anaven succeint i com insectes de metall brunzien al voltant d’ella, va sentir com dos d’aquells insectes la mossegaven un al braç i al altre a la cama, però estranyament no va tenir por, ni por ni repulsió, intentava odiar-se pel que sentia quan de sobte la direcció dels seus moviments va canviar, va notar un cop al costat i va veure una nova figura amb ells “Tu?” va dir al reconèixer la noia de la nit anterior “Us coneixeu?, ummm, no sereu amiguetes? Heu provat mai de fer un trio?”, un dels insectes va mossegar l’ombro d’aquell que la tenia agafada i no fart amb el primer plat va acabar en el seu braç, va notar el petó ardent que la va tornar a la realitat, el moviment no es va parar, anaven en ziga-zaga fins es van aturar darrera uns contenidors, les va deixar caure i amb un somriure els hi va dir “No marxeu, ara torno, i penseu-vos lo del trio”, va desaparèixer, i ella va mirar a la nova companya de viatge, estava en estat de shock, i aprofitant l’avinentesa li va etzibar una bufetada “Què collons fas tu aquí?”, la mirada de l’altra va retornar enfocant la seva cara, “On ha anat?”, increïble, va pensar, la seva vida pendent d’un fil i ella preocupant-se d’aquell que les deixaria morir sense cap mirament, va intentar contestar quan un cos va caure davant d’elles, i darrera el que havia estat el seu salvador “Algú coneix aquest objecte?” va dir tirant una insígnia que a les dos els hi era més que coneguda, la seva nova companya de viatge va caure de genolls recollint la insígnia que corresponia al seu cos particular de guàrdia, el cos dels guardians d’estels, darrera la sang va reconèixer al capità de la seva guàrdia personal, qui va entreobrir els ulls “Ho sento, han estat ordres, no volíem...” no va acabar la frase, una ma va aparèixer en el seu pit i el cos va quedar suspès a l’aire per caure i no moure’s més “Com és el jurament?, ofereixo el meu cor i ànima als estels i prometo protegir-los i servir-los mentre brillin al cel..” va dir ell mentre deixava caure el cor del guardià davant la nou vinguda, “I suposo que deveu tenir un nom vosaltres?”. Agafant-se el braç la que havia provocat la reunió va presentar-se “Nàdia, i ella és...” la jove es va aixecar “Sóc la Ionde...”, “Uisss que tímides, tot i que Nàdia i Ionde, sona a duet lèsbic i no em desagrada la idea, però tot nom té una història darrera, i a vegades cal recordar-la, tu ets Nàdia Steyner, la promesa perduda dels Stingren, els que es corren cada cop que acaben amb algú com jo, i tu ets Ionde de Glassless la filla gran del vell Sebastian el gran guardià dels estels”, li va agafar la cara i acostant-la a la llum de la lluna els punts es van anar il•luminant “Vaja, no! Verge!”, va dir mentre s’acostava a ella “I verge en tots els sentits”, just en aquell moment la Nàdia va aprofitar la distracció, era ara o mai, va treure un objecte de la butxaca, un penjoll amb una estranya medalla i li va posar al voltant del coll, ell la va observar incrèdul i va caure al terra, amb un gran esforç es va anar aixecant... “Al final un xic de justícia!” va dir la Nàdia mentre es posava un penjoll semblant al que havia col•locat, va descarregar tota la ràbia dels darrers cinc anys, de cada segon que havia transcorregut i de cada moment perdut només destinat a allò que ara tenia i que l’havia privat de qualsevol altra cosa, els seus peus i punys van colpejar-lo violentament, el cos d’ell intentava aixecar-se fallant cada cop sota l’onada de la violència d’ella, qualsevol altre ja hauria quedat inconscient, però ell s’entossudia a intentar aixecar-se cada vegada, la Nàdia va agafar un xic d’aire abans de continuar i ell va aprofitar per aixecar-se “Un penjoll de Niermburg, et deu haver costat esforços i diners” va dir entretalladament “Més diners que esforços i et puc assegurar que he passat els tres darrers anys buscant-lo, i ara ets meu, m’ajudaràs en la recerca i després et mataré...”, el penjoll de Niermburg, una de les poques debilitats dels vampirs, si s’aconseguia possar-li a un vampir aquest perdia la seva força vital gradualment i quedava sota el control de qui portés el penjoll bessó, no podent fer cap mal i obeint totes les ordres rebudes, eren tota una llegenda almenys fins aquella nit, ella va somriure i va disparar un nou cop de puny a la seva cara, la ma va quedar immobilitzada davant la cara d’ell amb un somriure va ser el puny d’ell el que es va clavar en l’estómac d’ella, faltada d’aire va caure al terra... “Pobres humans, per fer mes portadora la vostra por us inventeu objectes que us l’han de fer superar, i finalment oblideu que tot ha estat un invent, i us convertiu creients dels mateixos...” va dir mentre es treia el penjoll i li tirava a la Nàdia “Ja no ets tan divertida com abans, que t’ajudi en la recerca?, pot ser divertit, de fet fins ara tot ha estat massa fàcil... i després em mataràs? Bé suposo que ara per ara ni tu ni jo ho sabem això, i sobre la himentada que ens acompanya... segur que alguna cosa farem amb ella, per cert us heu repensat lo del trio?, no cal que contesteu amb preses, tot i que us ho agrairia, jo tinc una eternitat per esperar la resposta, tot i que vosaltres madureu per instants...”