entrada 1020 (any 4)

Aquests dies un ha d’anar a festes i actes on algú sense un excés d’alcohol (o manca de coneixement) no hi aniria, un cop a la porta qui m’havia dut em va dir “Recorda, intentem ser un xic educats… saludem, somriem, tornem els comentaris de forma respectuosa, no abusem de la beguda i quan no se n’adonin pleguem veles, creus que ho podràs fer?”, vaig somriure, en aquesta existència he fet moltes coses, però allò em semblava quelcom força més complicat que els dotze treballs de l’heracles aixecats al quadrat, a la barra de solterones/acabades de separar ens van saludar, qui venia amb mi em va dir “En aquests llocs no sé diferenciar les putes de les dones oficials, perquè les primeres intenten semblar senyores i les segones semblar putes…”, “No havíem de fer comentaris respectuosos?” “No volia faltar a les putes…” em va contestar agafant una copa, aleshores ens van venir amb l’estratègia de separa i guanyaràs, i en un tres i no res em vaig veure allunyat del meu company, em va tocar saludar, escoltar el sempre amanit “Sembla que per tu no passa el temps…”, vaig anar esquivant el personal fins arribar al jardí de fons sonava allò que s’espera que soni en festes com aquestes, on creuen posar lo darrer de lo darrer i un no acaba d’entendre el refregit del 40 secundaris que van fotent, un cop al jardí vaig agafar aire notant el fred en els pulmons que em va fer somriure “Diuen que coses com aquests et fan sentir viu…” no em vaig girar “Aleshores caldria veure si val la pena estar-hi…” ella es va posar al meu costat tot presentant-se, un nom més, una cara més, una vida més, a vegades em pregunto quantes vides més estaré condemnat a conèixer, “Diuen que es fan festes per estar amb els coneguts, i no entenc aleshores el desig de voler conèixer desconeguts…” “Deu ser que els coneguts no són el que un espera d’ells…”, “A vegades la gent té una forma certament curiosa de demostrar la seva amistat…” vaig somriure, “Mantingues els amics a prop, però els enemics encara més a prop…”, “Sun Tzu…” va dir ella, li hagués pogut fer veure l’error en la citació, però m’hi vaig estar, vaig veure una ombra que se’ns acostava “Vaja i jo buscant-te per dins…” el tipus em va mirar inquisidorament “I vostè és?”, “Ningú…” li vaig contestar acomiadant-me, al passar pel costat del tipus aquest em va agafar el braç “Crec que li he fet una pregunta…”, el vaig mirar, no entenc aquest coi de festes, la gent hi hauria d’anar a passar-ho bé i no pas a liar-se amb el primer desconegut, aleshores va aparèixer l’amfitriona qui va fer que em deixés “No crec que el coneguis ni tan sols que el vulguis ni calgui que el coneguis, és un vell, molt vell amic de la família, no?, et podríem dir així…”, vaig somriure, segurament em podrien dir així, ja que vaig ser jo qui va ajudar al rebesavi a crear l’imperi que serveix per muntar festes com aquestes…