entrada 1013 (any 4)

La vaig veure arribar, ara suposo que formaria part de qualsevol d’aquelles xaxi tendències que us inventeu, entre una gòtic Lolita i una victory girl... feia ja un temps que estava amb ella, l’havia vista canviar i ara havia arribat al punt on la meva presència ja no era “necessària”, ella es va aturar davant meu “Tot bé?” li vaig preguntar, ella em va clavar la mirada “Tens la mateixa cara que l’esperit dels Nadals passats... millor si ens deixem de diàlegs hermenèutics... marxes no?”, vaig somriure “Si”, “Suposo que ara diràs que m’has de matar...” vaig tornar a somriure “Ja ho he fet, fa cinc minuts mentre venies cap aquí...”, “I em farà mal?”, “No, mon dieu, no pots esperar que et faci mal... i menys si t’he de matar...”, ella va forçar el gest “Ja m’agradaria morir... hauria de tenir por de fer-ho?” “No, si no t’importa desaparèixer i ser oblidada, la mort és l’alliberament màxim perquè representa la desaparició d’un, de fet si la vida fos la matèria la mort seria l’antimatèria...”, “No vull que marxis...” ho va dir amb la boca petita, li va quedar la cara de nena entremaliada que jo recordava haver vist entre les fustes de la barana de casa seva el dia que vaig arribar, ella havia canviat, jo no, acostuma a passar amb els vampirs, possiblement per ella els darrers dotze anys havien estat quasi bé que una vida, per mi no havien deixat de ser una estona, ella i a escala humana, havia cregut que havia passat molt de temps tot comparant-ho amb tot el que havia canviat, però oblidava que el món té un pas de temps força més lent i meticulós, de fet la vida no d’un de vosaltres, sinó de tots els que podeu resseguir del vostre arbre generacional no representa més que unes poques mil·lèsimes dins del rellotge vital del planeta... vaig marxar i em van comentar passats els anys que s’havia casat, que no li havia calgut visitar Mortia abans d’hora, que era feliç, que havia passat de filla a mare sense canviar massa, i que òbviament m’havia oblidat... fa segles un conegut em va dir que després d’estar al costat d’algú que ens necessita podem observar dos respostes, la primera la d’aquell que no et vol perdre davant la por del que pot venir i que té uns lligams emocionals amb tu, i la segona la d’aquell que no et vol perdre perquè senzillament “ell” no et vol perdre, aquí hi ha un egoisme davant la facilitat que representa tenir-nos al costat, com em deia el tipus un veritable eros i tànatos, dos forces que al llarg del temps un es va trobant, el tipus sempre acabava dient-me “És fàcil saber quan ens trobem davant d’una o d’una altre, si quan deixem a aquell qui ens han confiat sentim un xic de llàstima al marxar ens trobem en el primer dels casos, si en canvi sentim senzillament un descans en el segon...”, avui he fet les maletes i he donat la carta de preavís, el meu viatge (en aquesta companyia) ha arribat a la seva fi, fa segles que he aprés que no cal ser un exagerat, que els histrionisme en els vampirs no és gens chic, i fins i tot un xic demode