entrada 1018 (any 4)

En Peter s’ho mirava tot amb aquell posat de qui sap que res es pot canviar, tenia que reconèixer que el primer cop que li van explicar (tot i la seva formació acadèmica) la història li va semblar més procedent d’un conte de ciència ficció que no pas real, ara i amb el pas del temps, els fets, i la gent que tenia al voltant havia arribat a la mateixa conclusió a la que arribava des de ja feia uns mesos, el món s’acabava, o almenys el món tal com el coneixien, com a lloc on els humans hi havien passat els darrers mil•lennis tot aprofitant-se de l’entorn... un cop van arribar a la conclusió que el món s’encaminava cap a la seva fi van passar per totes les fases d’aquell a qui li diuen que la seva vida té una data de caducitat, des de la negació, a l’enfrontament, negociació, resignació i finalment l’acceptació de la fi, com en moltes altes coses tampoc calia dir-ho al gran públic, perquè segurament no entendrien (en la normalitat esperada) una notícia com aquella, i com els hi havien dit “Podem anar cap a la fi, però hi anirem ordenadament...”, i aleshores van descobrir quelcom que els va deixar totalment perplexos, de fet ja els hi ho havien dit, ja n’estaven avisats que el món s’acabaria, i amb una exactitud que no deixava lloc a cap mena de dubte, i en aquell precís moment la física i la noció del temps tal i com l’entenem va canviar, algú va dir que a l’igual i en un futur l’espècie coneixedora (com ho eren ells) del final, havien enviat un missatge al passat per avisar i per tal de veure si les generacions passades (futures per ells) es poguessin preparar per evitar el cataclisme, i ells que feia segles que tenien l’avís damunt la taula ni tan sols l’havien valorat seriosament... i aleshores un dels físics va dir que en “teoria” era factible enviar un objecte al passat, que s’havia fet a nivell de nanopartícules, que els estudis sobre la física quàntica parlaven de partícules que podien (per moments) estar en dos llocs al mateix temps... i aquí van anar destinats tots els esforços i recursos, en el poder avisar als del passat dels que ens vindria al futur i esperar que poguessin fer-hi res, tal i com algú del nostre futur ja havia fet, el temps no és lineal, és circular, és un vòrtex que gira sobre si mateix i només a vegades permet de fer alguns canvis, en Peter va somriure tot sabent que segurament per molts missatges que enviessin el món no es salvaria, i no deixava de trobar-li un cert punt graciós que mentre els maies i d’altres es van prendre els missatges seriosament i van posar a la gent en sobre avís tot i les seves limitades capacitats, les generacions futures ho havien negat i se n’havien rigut d’aquelles “prediccions” sense ni tan sols valorar-les... i ara es trobaven a escassos mesos de la desaparició com espècie, i l’únic que li feia la feina més portable era saber que davant la pregunta de “Què havia aportat l’espècie humana a l’Univers?”, la resposta era senzilla “Res de res...”