La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dissabte, 9 de juny del 2012

entrada 1021 (any 5)


Em dic Eric Sire, i soc un vampir, em fa gràcia com l’anterior propietari del blog va intentar fins al final amagar el seu nom, com si el nom importés, el divertit és que aquest cop tinc el nom amb el que vaig néixer com a humà, fet que va ocórrer cap a l’octubre del 1421 (ara els fans del càlcul mental ja podeu començar a matar-vos a palles per intentar esbrinar la meva edat), i al final perquè?, l’edat poc importa, tan poc com la distància entre dos punts, el que importa és el que s’ha fet en tots aquests anys i en tota la distància, i jo n’he fet forces de coses que malauradament pels avorrits poc us importen, tampoc tinc massa clar el destí final de l’antic propietari del blog, em va fer gràcia quan un dels veïns em va comentar “Va marxar per temes familiars, i miri que mai ens havia dit ni havíem sabut res de la seva família… bé, era un xic reservat”, vaig somriure sense dir-li que per nosaltres tenir notícies de la “família” pot ser del tot menys una bona notícia, al tipus el van retirar de formà ràpida i sembla que definitiva, no tinc massa clar el motiu tot i que llegint el seu blog no m’estranya que acabés per molestar a algú, però quan t’envien a un lloc com aquest que menys que molestar…

No ha deixat de tenir el seu punt de trobar-me damunt la biblioteca un llibre amb una pàgina marcada, suposo que del poc que va passar o no va importar als que van netejar el pis de qualsevol contaminant que pogués afectar el meu comportament, com si els segles no haguessin estat suficients per fer-me descobrir que quan un toca amb humans un no s’ha de prendre el que fan massa seriosament, vaig agafar el llibre per la pàgina marcada…

No era el hombre más honesto ni el más piadoso, pero era un hombre valiente. Se llamaba Diego Alatriste y Tenorio, y había luchado como soldado de los tercios viejos en las guerras de Flandes. Cuando lo conocí malvivía en Madrid, alquilándose por cuatro maravedís en trabajos de poco lustre, a menudo en calidad de espadachín por cuenta de otros que no tenían la destreza o los arrestos para solventar sus propias querellas. Ya saben: un marido cornudo por aquí, un pleito o una herencia dudosa por allá, deudas de juego pagadas a medias y algunos etcéteras más.
Pel que m’havien dit d’ell esperava quelcom més compromès, però suposo que les coses en la seva justa mesura són suficient, tampoc ha estat malament l’entrada a la feina i la conversa amb el seu cap, ara el meu… “Espero que ens entenguem, veurà ell era un xic… no sé com dir-ho…” (suposo que si que sabia dir-ho el que no sabia era com fer-ho sense deixar-se anar i menys davant meu…), el tipus un obès de certa edat que tot i l’exercici regular que fa no sap encara que està mort, no li dono més enllà de sis mesos per què tingui el primer ensurt cardíac, i un xic més per què deixi aquest món que poc el plorarà i encara menys el recordarà… tots morirem em van dir fa temps, fins i tot els vampirs no ens n’escapem… la mort té el do de la paciència i nosaltres la desgràcia d’oblidar-la… vaig posar la millor cara “Intentaré estar a l’alçada, i resoldre el problemes de la mateixa forma que ho feia ell…”, no he pogut evitar un somriure, possiblement no va ser la millor forma de dir-ho, però que importa, des de quan un ha de donar explicacions als humans… vaig sortir del despatx mirant als del meu voltant, suposo que tots es deuen fer mil preguntes sobre la meva persona, podria respondre a cada pregunta amb una mentida, però no portaria a res, només a perdre el temps i el temps no està per ser perdut… tot mirant-los no he pogut més que recordar el que em van dir fa temps…

Cuando el gobierno viola los derechos del pueblo, la insurrección es el más sagrado de los derechos y el más indispensable de los deberes.

I no puc més mirant als tipus del voltant que preguntar-me on van quedar aquestes frases i els ideals, suposo que quan un ha comprat allò que li han dit que necessitava i que realment sobrava i ara li toca pagar i ser un més d’aquesta la vostra societat, aprèn que no cal fer masses preguntes, queixar-se encara menys i treballar cinc dies per gaudir-ne dos de descans i poder seguir sent un més del ramat…


5 comentaris:

Anònim ha dit...

Fa molt que no escrivies!
Ostres, ara quan pugui em llegeixo el post.

Ben trobat! :D

Anònim ha dit...

Et fa res que posi en un post al meu blog això de la confiança que hi tens a la dreta? Naturalment, indicant la procedència amb un enllaç.

:D

Ho poso, si no volguessis o esborro. Fa reflexionar.

Molon labe ha dit...

Estimada Helena, no sé el tracte que tenia amb l'antic propietari, però en el meu cas em pot citar sempre que li vingui de gust, la supèrbia dels vampirs i la manca de padrina és quasi idèntica a l'allargada de la seva existència :)

Anònim ha dit...

;-))))
vampir? Quina por!

Anònim ha dit...

Ja m'he llegit la seva entrada (disculpi per haver-lo tutejat abans). Així que vostè és un vampir que ha suplantat a l'antic propietari del bloc. A mi, l'antic propietari em semblava un tipus lúcid amb un pensament ben estructurat i quan venia a llegir-lo sempre em feia pensar.
Dieu, 'la mort té el do de la paciència i nosaltres la desgràcia d’oblidar-la…' Voleu dir que és una desgràcia per a nosaltres oblidar? O potser és una benedicció que ens permet seguir vivint fins que la mort no arriba?
Entenc el vostre desencís dels humans. Vist des de fora, amb una mica de perspectiva deu ser cert que el nostre comportament fa esfereir.
El darrer paràgraf del post és especialment cruel. És clar que la realitat tot sovint ho és de cruel, encara que ens la disfressen perquè no ho sembli.
Espero que no li hagi passat res dolent a l'antic propietari senyor Vampir. Li tenia apreci, miri

:)