entrada 1019-2 (any 4)

Tot i que només vinc de tan en tan m’han convidat de nou a sopar, suposo que un cop l’any no fa dany (collons amb el rodolí), i quan deixes anar un comentari o alguna animalada es miren amb un somriure i diuen “Ai, com ets...”, els miro i quasi que els envejo si realment creuen que perquè algú va dir que aquests serien uns dies especials ho són, ells van i s’ho creuen, com si la capullositat del personal desaparegués en algun moment, miro al voltant i no em cal arribar al final de la taula, tenen totes les seves culpes escrites en la cara i recordables en la memòria dels presents “Ningú és perfecte” et diuen, però un no pot més que somriure al valorar el que va de “no ser perfecte” a ser el que acaben sent, persones que molt segurament ells no aguantarien, ara bé, com que són ells no toca més que axatar i aguantar “que només és una nit...” em diu una persona amb la mirada més càndida possible, “no pot ser tan dolent...” li podria dir el que és dolent, suposo que li podria explicar allò que jo ja considero normal i ella em miraria sorpresa sense creure un borrall del que li estic explicant, perquè no pot arribar a imaginar (i menys creure) que els humans, aquells que són com ella puguin fer coses com les que li explicaria, i no em caldria entrar en temes escabrosos, el comportament de “sèrie” de forces humans ja per si sol sobrepassa les capacitats d’acceptació... un dels de la taula em mira “I què?, encara segueixes amb lo teu?, mira que mai ho recordo... ets una mena d’assessor, oi?”, somric, espero que la pregunta es difumini amb algun comentari o alguna observació de lo puta que sembla que la tipa de la televisió, normalment dit per aquelles que tot i no semblar-ho senzillament ho són... però no, no hi ha puta aparent a la pantalla i si cantant imitant a un gat en una picadora... somric pensant que a un li toca ser un xic educat en una nit com aquesta i contesto “Resolc problemes...”, algú respira alleugerit, aquest cop no he pecat de sinceritat incompresa, quasi que ja domino les regles del joc de les “convencions socials....”, el tipus obre la boca de nou però la seva parella treu qualsevol comentari, dona llesta, sap que no està bé temptar a la sort, i al final repartiment de regals, els tipus i les tipes se’m queden mirant quan obren els que els hi he portat, ja sé els comentaris, ells regalen merdes i jo regals, suposo que d’això va aquesta merda de dia, i si no en tens per regalar el millor és ser sincer i no intentar anar de farol amb merdes que per molt de botigues socialment compromeses o de mercats justos (algun dia els hi hauria d’explicar per qui són justos aquests mercats) no deixen de ser això, senzilles i putes merdes, al final un surt amb un munt de paquets que fan que et qüestionis en quin cony de container de reciclatge cal fotre’ls (fa alguns anys els “oblidava” a la casa on estava convidat, però darrerament tothom em recorda que els agafi), clar, ningú vol una merda com aquella... recordava per la tarda quan he anat a comprar un parell de llibres, la llibretera m’ha preguntat “Ets d’aquí?” no he pogut evitar somriure-li “Hi vaig viure fa uns anys...” ella me’ls ha donat dient-me “T’he fet preu... i mira sinó t’agraden els pots retornar” l’he mirada “No pateixis sinó m’agraden ja els regalaré per reis...”, i no, aquest any tampoc l’han encertat, així que si voleu fer content a aquest vampir em podeu regalar una cafetera de les d’abans, d’aquelles pre mel·lites i ja no diguem en comparació a les nespresso, una d’aquelles que es posaven al foc, però que ara les han fet que es connecten a l’electricitat, com em deia el de la botiga “Van deixar de fer-les, bon cafè i a bon preu... sense càpsules ni merdes, un mal negoci, bon cafè, però mal negoci...”