entrada 1019 (any 4)

Avui passejant per entre les pedres que haurien de recordar a la gent, però que resten força oblidades (suposo que ja deuen haver fet la seva funció de neteja moral un cop posades), l’he vista allí, des d’on veu sortir els dies i caure el sol, el punt exacte des d’on em deia amb un somriure tot assenyalant un turonet a l’horitzó “Allò és el més lluny que conec del món, en això som tan diferents...”, un cop em van dir que en el fons aquell qui no és d’enlloc és força semblant al que és de tot arreu, m’hagués agradat dir-li com ha anat l’any, o el segle, dir-li tot el que ha canviat i com ella s’ho ha perdut, dir-li que per molt estrany que sembli la van plorar un temps però va acabar oblidada, ella, els seus fills, els néts i forces més descendents, tothom acaba per ser oblidat, oblidat o recorda’t d’una forma que el record poc té a veure amb un... recordava no feia massa el sopar de “semi-empresa” (al lloc on faig veure que treballo ja no hi ha sopars d’empresa com a tals, allí cadascú es cerca la vida amb aquells qui li són més afins), doncs un dels presents ens deia que no sabia que l’empresa estigués afiliada a Greenpeace, en el fet que aquest any s’havien abonat a l’indult generalitzat de porcs i no havien regalat pernils per aquestes festes, fent que ara els boscos estiguin superpoblats per aquests animalons que faran a la Crisi la seva santa salvadora... el tipus surt amb una noia preciosa, una d’aquelles que com va dir un en un atac de lucidesa “Hi ha tipes que no te les follaries ni a hòsties, en canvi n’hi ha que hi hauria hòsties per follar-se-les...”, ella sempre somriu dient que si li falta cul o li sobren pits i la gent no pot més que somriure tot pensant que Déu no pot ser tan cruel amb la resta dels mortals i tan benèvol amb un de sol... recordava el sopar quan he entrat a un supermercat a fer les darreres compres, la caixera (xoni on les hi hagi) quasi bé que em llença la compra per sobre i encara em demanava si li podia pagar just, he somrigut treient un bitllet i forçant unes disculpes, ella ha bufat i m’ha tornat el canvi, m’hagués pogut estar una estona repassant-lo però que coi que és Nadal... un cop fora he vist un captaire, m’hi he acostat i en lloc del tetra de don-saimon estava llegint un llibre, el tipus m’ha mirat i suposo que ha pensat “Si, sé llegir, que passa que els pobres no poden llegir?”, he tret un bitllet i li he deixat al plateret tot ple de monedes que com en altres casos han servit per netejar consciències... m’ha fet somriure la rapidesa amb la que el tipus ha estirat el braç, suposo que no deuen caure massa bitllets, i la seva mirada, sempre que un dóna més del que s’espera acaba per rebre una mirada desaprovadora per qui ho rep, però tan me fot, he recordat les paraules que em van dir fa segles, una vella a qui li vaig fer un favor “No podràs purgar les teves culpes, però hauries de donar part del que et sobra, mai sé sap qui hi ha darrera un captaire...”, “I jo que pensava que donar era un acte de caritat i sense esperar res a canvi...”, ella va somriure “Que hi vols fer, som humans...”, així que mai m’estic de deixar anar algunes monedes o un bitllet en aquests casos, tot coneixedor que no em salvarà del foc de l’infern, perquè no crec que Déu canvií massa la seva concepció de mi per aquests actes, i que coi, si som Nadal... de tornada a casa he vist un grupet de “nou-vinguts” que se m’acostava (no serem políticament incorrectes....), el primer s’ha aturat mentre em sobrepassaven la resta, el tipus m’ha preguntat l’hora o si tenia foc o si... que coi importa, em conec ja aquesta cançó, i la sorpresa és el que un no ha de deixar perdre, una puntada al que tenia davant (podia fallar i que no anés a passar el que imaginava però...) el tipus s’ha plegat mentre notava algú a la esquena, l’he colpejat tirant el cap enrere notant com se li partia el nas, he girat picant amb el palmell de la mà dreta en la seva mandíbula, mentre llençava una puntada al del costat que ja el tenia a sobre, el tipus s’ha aturat doblegant-se, he aixecat el peu deixant-lo caure en la seva esquena i ha caigut a terra, el quart s’ho estava mirant tot, he somrigut, quantes vegades ho deuen haver fet, que ràpid es passa de la despreocupació del vencedor a la por del vençut, he pensant com es passa de valorar quelcom com a “defensa pròpia” a “assassinat” tot segons del bàndol on un està, però aleshores ho he tornat a recordar, que recoi estem a Nadal, “Jo els portaria a que els hi donessin una ullada...”, li he dit mentre m’allunyava recuperant la compra, no he pogut evitar somriure, si al final pot ser que fins i tot Déu premií els pobres actes d’aquest senzill vampir...