entrada 1004 (any 4)

Aquest cap de setmana estava apurant la copa quan algú em va tocar l’espatlla, vaig imaginar agafar la mà girar i que el propi moviment trenqués el canell, cop a les costelles flotants i a la barbeta i agafar el got trencar-lo a la barra i rebentar-li el coll, i au, barra lliure de sang, però vaig somriure i vaig ser força més avorrit tot girant-me per veure un conegut, i reconèixer que no s’hagués perdut res de l’altre món si hagués fet el primer que se m’havia passat pel cap (nota mental: quasi sempre el primer que et ve al cap és la millor opció, normalment la resta d’opcions serveixen per excusar el no haver aconseguit el que la primera ens hagués donat…), de fons sonava… el vaig mirar i com sempre feia el posat d’aquell que es troba en una cruïlla de camins (i caldria que sabés que no és massa recomanable estar-hi massa temps, més que res perquè un multiplica per dos la possibilitat de que l’atropellin o bé de tenir alguna que altra “visita” poc desitjable…), vaig somriure “Com va?”, el tipus va fer un que si mentre demanava una copa al Pablo “Encara sense tenir-ho clar?” em va mirar deixant anar l’aire “I jo que pensava que seria un nit tranquil·la…”, el vaig mirar, de fet està cardat i el tipus ni ho sap, li podrien dir que li queden pocs mesos de vida i segurament la notícia el deixaria igual, ara sonava això… el tipus surt amb una noia que és perfecte, senzillament perquè no és perfecte en res, ara bé, el tipus no ho té clar, i mentre tothom li diu que arrií i cerqui nous ports els tipus es fon cada cop que la veu tot pensant que no deixar-ho més que no pas fer-te semblar un desesperat et fa sentir un valent “Crec que hauríem d’anar directament a la tercera, per ser francs, ja saps que el temps…” “No està fet per ser perdut…” va sentenciar acabant-se la copa d’un glop i demanant-ne una altra, conec a la noia i sé com acabarà aquesta història, després d’algun xic de beuratge etílic i que la sinceritat s’apoderés de nosaltres li vaig dir “Mira fa segles em van dir que només podem donar el nostre cor si estem preparats perquè ens el retornin trencat, l’únic que pots tenir clar és que al final t’enganyarà, és senzillament una qüestió d’estadística… no es pot dir sempre la veritat… i en això no val allò de tan has fet tan et mereixes, aquí val allò de tan has fet? Doncs tonto que has estat…, vaja que es passen el do ut des pel forro d’allí…”, “I?” el vaig mirar mentre demanava un parell de copes més “Ets feliç?” “A estones…” “Mira, ja és, pensa que hi ha gent que viu i mor en aquest món sense conèixer ni uns instant la felicitat que tu pots sentir, ara bé, la felicitat és una de les pitjors drogues que existeixen i que crea més dependència i amb un dels monos més salvatges que es coneixen…”, “I tu? com ho portes tot això?”, vaig somriure, “Jo?, doncs no confiant amb ningú, fer-ho és el primer pas perquè t’enganyin i no esperant res de ningú, agafant el que m’interessa i fent el que crec que haig de fer, i no demanant res, perquè qui no demana res tampoc ha de donar res…” “I funciona?” i clar amb tan d’alcohol un ha de ser sincer “A vegades…” vam riure mentre demanàvem una nova ronda i de fons sonava…