entrada 1018-2 (any 4)

Avui he viscut una d’aquelles situacions que et fan somriure tot entenent un xic més als humans, avui tots reien d’una panda de subhumans que van sortint per la tele tot demostrant que per molt que un cregui que ho hagi vist tot, la naturalesa humana i el temps et poden fer veure lo equivocat que estaves... així que avui ha estat un dispendi i un malbaratament (aprofitant l’esperit consumista de nadalanec), per tal de riure d’aquells que un considera més tontos (a tall del sopar dels idiotes) i clar, sempre que el grupet que està amb un jugui al mateix número i riguin amb un, el tema ha anat pujant de to fins que un dels caps pensants de l’empresa que els observava m’ha vingut a veure “Ja els veus, no tenen cap mena de problema per riure de la gent, ara bé, pocs accepten que ho facin d’ells...” al que li he contestat “Ells tenen la clau dels que són tontos i objectes de mofa i els que no, i si per cas algú se’n riu d’ells no pateixis que trigaran poc a titllar-lo de mal educat... ells ho fan “perquè no s’hi poden estar” davant tanta demostració d’estupidesa, i no tenen la capacitat (entre d’altres mancances), d’entendre que molt possiblement (i per forces més dels que es poden arribar a imaginar), ells no són menys imbècils que els tipus dels que riuen...”, el tipus amb qui parlava és un d’aquells que no veu les coses com la resta, senzillament les intueix, ell no passa per la sempre eterna frase “És possible? Doncs podem mirar de fer-ho...”, ell parteix de “Cal fer-ho, ara mirarem com...”, el recordo com va tornar d’un d’aquells seminaris per emprenedors i on els comentaris de la resta d’assistents no van ser massa bons (el tipus els va fer sentir a tots com una panda de kpllos integrals), deien que en una de les proves posaven una línia de foc al terra i a cada costat un tipus agafant una corda, guanyava qui es quedava amb més corda però això implicava llençar l’altre al foc, i en teoria el tema estava muntat per tal que un veiés que a vegades cal negociar... el meu conegut quan li va tocar participar-hi va estirar la corda fet que també va fer l’altre (principi d’acció reacció en diuen), ell va fotre una bona estirada i abans que l’altre recuperés estirant es va acotxar cremant la corda, aquesta es va partir i ell va ensenyar que el seu costat era més llarg que el de l’altre... m’imagino el silenci de la sala, i els intents dels guru de torn per explicar aquella situació que ni ell s’havia imaginat... doncs res que avui el tenia allí davant mirant a la resta del personal com qui mira el pati d’un col•legi... el tipus s’ha girat per dir-me amb un xic de tremolor en la veu “A vegades em pregunto com nassos pot funcionar aquesta empresa... suposo que totes deuen estar infectades del mateix i per això no estem ja fora del mercat...”, no he pogut més que somriure tot demanat si volia un cafè, ell ha mirat cap a la cafetera tota envoltada d’aquell personal i m’ha preguntat “I si és contagiós?”...