entrada 972-2 (any 3)

En Pierre portava mesos per no dir anys mirant el quadre, no podia dir amb exactitud quan havia estat que el quadre l’havia escollit, perquè com tothom sap un no escull les obres d’art a admirar, sempre són aquestes les qui escullen a aquells que les poden admirar, en Pierre sempre acabava per anar al museu tot just un parell d’hores abans de que tanquessin (que era quan deixaven entrada gratuïta als visitants), i els de la porta quan el veien arribar sabien que els hi quedava poc per tancar, no havia faltat cap dia, sempre seguia el mateix procés, entrava i sense mirar cap altra obra d’art (no volia que se l’acusés d’infidel o díscol), senzillament s’asseia davant del quadre mirant-lo, algú li havia preguntat com podia només fixar-se en aquell quadre, al que ell contestava que sempre hi trobava coses noves, com si el quadre anés canviant, els vigilant sempre acabaven per acostar-s’hi i recordar-li que era hora de tancar, i ell marxava amb l’única seguretat que l’endemà hi tornaria, un dels cops que hi va anar el vigilant (un tipus que feia poc que hi treballava) el va convidar a un cafè, tot dient que algú que demostrava tan d’amor per la pintura bé que se’l mereixia, en Pierre va entrar per primer cop a la cafeteria del museu amb la seguretat que hi consumiria, eren temps dolents per tothom i més encara per en Pierre, qui havia perdut la feina, la dona, els fills i els amics sense recordar ben bé l’ordre en que havien anat les coses, estava assaborint el cafè amb una falsa modèstia de saber que era el centre de les converses, tothom en tenia una opinió d’ell i segurament cap d’encertada, que anaven des del típic llunàtic fixat en una obra d’art a algú que tenia una especial sensibilitat, ell se’ls mirava tot pensant que li dirien si els hi expliqués el motiu de les seves observacions, el cafè s’havia acabat i ell sabia que tocava marxar, es va girar quan va veure una figura que entrava en el serveis dels homes, sense saber ben bé perquè s’hi va acostar i després de mirar si algú l’observava va obrir la porta entrant-hi, va ser aleshores com sense saber-ne el motiu tot va canviar, es va trobar en un escenari que tenia gravat en la seva ment, allò no eren els serveis del museu, allò era el quadre que ell tan havia mirat, va veure com es movien els personatges del quadre al seu voltant i l’anaven saludant (en Pierre suposava que després d’anys de visites contínues, un ja havia trencat el gel), va ser un dels personatges qui se li va acostar “Ara ja saps perquè sempre hi ha quelcom diferent al quadre, per molt que ens hi vulguem esmerçar sempre acabem per deixar algun objecte fora del seu lloc originari...”, en Pierre va acostar-se a tot i tothom, obrint calaixos, xafardejant els llibres de les prestatgeries, mirant els quadres que hi havia pintats en aquell quadre i parlant amb els personatges, li van oferir un te (es veu que va millor per la pintura que no pas el cafè) i allí hi va passar la nit, al cap d’una estona algú li va dir que vigilés on deixava les coses... en Pierre va notar com algú el cridava i el sacsejava, era el vigilant de sempre qui entre riures li deia que s’havia quedat dormit aquella nit al museu, que clar de tant d’anar-hi al final l’havien pres per un objecte més, tot recalcant que no el volia molestar, en Pierre va somriure tot excusant-se i com que no es podia permetre de pagar l’entrada va aixecar-se, tot recordant l’estrany somni viscut, va ser aleshores quan va veure damunt una de les taules del quadre la tassa de te que li havien ofert...