entrada 968 (any 3)

Avui a l’anar a buscar el cotxe tenia un paper al vidre “Tens un cafè pendent”, he somrigut mentre canviava la direcció dels meus passos i les meves intencions, un cop a la cafeteria (per dir d’alguna manera aquell antro) el Pepet m’ha servit el seu xernobicafè (no coneixem a ningú que no li hagi sortit pel al pit després de prendre’l), doncs res, amb el cafè davant m’ha dit amb aquell posat misteriós que sempre em diverteix “Allò ha fet allò…” definitivament el tipus serviria com enllaç per qualsevol servei secret, no és pot demanat major sincretisme a un tipus… li he somrigut mentre deixava passar un sobre que ell ha agafat “No els contaràs?” “No cal, hi ha confiança…” “Però ja saps que la confiança… “Ja t’ho he dit, hi ha confiança…” l’escena no podia ser més divertida mentre passava a la part de darrera de la cafeteria i obria una bossa on hi havia un mòbil d’aquells que qualsevol museu voldria tenir, un de bàsic cap mariconada, recepció de trucades i missatges res més (i res menys, algun cop us hauríeu de plantejar si poder rebre trucades on i quan es vulgui no és en si mateix un fet del tot destacable, perquè ara sembla que això sigui del tot secundari), doncs res, a la bústia un missatge, l’he obert “Cagondew mira que ho compliques tot, feina feta, ens veiem aviat. Joash”, quasi que se’m cau l’aparell, havia escoltat el destí d’aquell i sabia que ell hi era per allà, i de fet com ell em va dir “A vegades qui et contracta i qui et paga són diferents, i el que contracta i el que paga farien bé de no refiar-se l’un de l’altre…”, vaig treure la targeta de l’aparell sortint i llençant-lo al bo del Pepet qui l’ha agafat i se l’ha passat de mà en mà com si li cremés “Li pots donar el destí de sempre…” el tipus ha respirat alleugerit un cop l’ha deixat sota el taulell “I em prepares el següent…”, el tipus ha somrigut “No pateixi...” he estat a punt de dir-li un “Si, ja ho sé, hi ha confiança” però m’hagués sonat d’un pazos exagerat fins i tot per a mi, massa professional vaja…, un cop fora no he pogut evitar el somriure davant aquella demostració de servei d’intel·ligència (o més ben dit de poca intel·ligència) que un tenia muntat, tot pensant que va ser bona idea la de agafar targetes de prepagament abans de l’actual pràctica d’identificar-ne els compradors, he tocat la que tenia a la butxaca memoritzant que l’havia de passar per la trituradora de qualsevol dels departaments de l’empresa, i mentalment fent la nota que havia de dir que preparessin l’habitació pel Joash, així doncs, al final havia aconseguit el seu objectiu i s’havia guanyat el sou, segurament me n’explicaria forces de “aventuretes” del seu darrer viatge, i davant la sempiterna frase “No saps l’enveja que em fots” ell contestaria a tall de contrasenya “Serà perquè la teva vida és avorrida… o perquè no et ve de gust ja aprofitar les oportunitats… els humans hem perdut la capacitat de sorprendre’t vampir, aquest món aviat ja no serà un lloc encisador per tu, i aleshores descobriràs que portes segles mort i encara no saps que has estat condemnat a l’infern…”, kllons i jo tot aquest temps pensant que la pastilla vermella era una gominola…