entrada 955 (any 3)

L’altre dia i mentre fèiem les copes va sortir el tema del dia, mes, any o fins i tot dècada, el tema dels famosos “potes negres” que poc tenen a veure amb els pieds noire, es veu que el fet que hagin parit al teus en aquesta terra és símptoma de xaxipurilisme ktkgas, i quants més en comptis enrere més pota negre és un, vaja que n’hi ha que són pota i mitja o directament les dues potes, i mentre uns són potes negres la resta dels mortals són senzillament uns cremats, potes i la resta... li estàvem donant tombs al tema sense intentar ferir sensibilitats que aquí estan a flor de pell en aquests temes, i és que per molt que es vulgui explicar que de 77.000 persones només 20.000 tinguin dret a vot qualsevol explicació no deixa de ser com a mínim un xic “peculiar”, un em comentava que malament quan els fills han de viure del que van fer els pares, o quan el nom de la casa ha de recolzar-te perquè el teu per si mateix no arriba enlloc, de fet recordava el cabreig d’un tipus que va anar a renovar el passaport i després de que li preguntessin si era nacional (ja em direu quina pregunta més indicada i sagaç per algú que va a fer-se el passaport), doncs res, que després que el tipus respongués un “Clar que si...” la tipa li va llençar un “De quina casa?” pregunta a la que el tipus va callar, i la tipa tota somrient li va triomfalment “Ja m’ho imaginava...”, aquí hi havia els que li van dir que ruc per no haver-li contestat “De la casa de Taputamare”, però van callar veient com s’aixecaven algunes orelles que consideraven que atacar el sistema de cases estava fora de l’abast d’uns mísers immigrants de merda, però ja sé sap que no hi ha lloc millor al món que la Vil·la del Pingüí... un dels presents estava atacant l’ampolla de bourbon sense entrar massa en la conversa i un dels que hi havia em va comentar que estava patint el conegut síndrome del darrer americà verge, tot i que ell de darrer res, d’americà menys i ja no parlem de verge, no vaig poder més que somriure tot pensant en les vegades que ho he vist, de fet com em va dir un compositor fa segles, és molt difícil que dos peces arribin a estar totalment sincronitzades i toquin harmoniosament, per molt primoroses i ben escrites que estiguin, perquè un quan escriu una peça sempre la crea com a única tot creient que serà la millor i superior a la resta, i quan totes volen ser les primeres no hi ha lloc per l’harmonia, doncs res, que es veu que el tema dels sentiments funciona semblant, per uns segons d’aparent harmonia un ha de pagar anys de cacofonia i caos, uns compassos que prometen porten a moviments desastrosos, el tipus acabava dient: “Estem dissenyat per viure sols, i com que sempre volem allò que no podem tenir ens morim per viure en companyia, i ens enganyem tot creient de que fins i tot és possible, però tard o d’hora l’engany desapareix i només ens queda la realitat, i aleshores ja tot depèn de la decència moral de cadascú...”, li estava donant voltes al tema tot pensant que igual aquell tipus estava equivocat i que la humanitat és quelcom força diferent, que l’amor igual si que existeix i que es sobreposa a tot el que li pot venir, que al final un pensa més enllà de la individualitat per creure en la pluralitat, ho estava rumiant (com els rucs) quan vaig veure una parelleta que sortia del local...