Aquesta nit pensava en el bo del Joash, i com, quan la turba se’n dóna compte de la seva força qualsevol tipus per important que sigui acaba per ser enderrocat, perquè arriba a un punt on l’única solució davant un poble organitzat i amb les idees clares és senzillament acabar amb ell o esperar que aquest acabi amb un, com diria un conegut: “Quan el poble deixa anar un: Uh!, Oh! No tinc por!, els que manen ja poden començar a tremolar, suposo que per això es fa que els nens quan creixen comencin a signar deutes que els hi hipotequen la vida i fan que canviïn el discurs en un Uh! Oh! Com l’he cagat i com de cagat estic…”, amb tot no deixa de ser divertit veure el reguitzell de tirans que havien de ser eterns sota el “Porque yo lo valgo”, i en que han acabat, veia les imatges del final del tipus i me l’imaginava dient als que l’estaven agafant amb un deliciós accent àrab…
I won't dance, don't ask me
I won't dance, don't ask me
I won't dance, Madame, with you
My heart won't let my feet do things that they should do
Mentre els tipus que l’estaven agafant li feien els cors amb un “duduuà”, suposo que portar centenars d’anys amb els humans fa que us prengui amb un xic d’humor, doncs res ahir estava prenent la copa nocturna escoltant això… que també podria haver estat això…, fa temps que no em preocupo en mirar el que va sonant per l’equip de música, tot s’ha d’escoltar, bé a ser una teràpia per tolerar als humans, tothom té dret a que els coneguis, fins i tot quan el seu senzill olor et fa preveure que hi perdràs el temps, però clar, en el meu cas el temps està per ser perdut…, doncs res, que m’imagino als alliberadors i als alliberats passejant el cos del “monstre” tot fent cert allò de que cal que s’ho mirin aquells que porten força temps lluitant contra monstres per tal de no acabar-hi convertits en un, aquells que cantaven sota l’amenaça continuada de ser apressats i senzillament eliminats, perquè hi ha tiranies que no s’estan amb subterfugis de vocabulari, i saben que la por és l’únic que tenen per contenir a la xusma en el seu lloc, però clar, esperança i necessitat són dos forces que si no es saben prostituir poden donar força pel sac, i d’això en saben força els governs, els vostres governs, els quals dosifiquen a una societat “drogada” esperances i necessitats amb un xic de desitjos que fa que la gent les segueixi com els rucs les pastanagues, i mentre ells segueixen en el poder, i per tots aquells que toquin els collons ja hi ha gent com jo i d’altres que rentem la roba bruta, que no “eliminem” a ningú, sinó que senzillament “contenim” les amenaces i acabem per “neutralitzar-les”, això si, tot en el bé de la societat i per tal que pugueu dormir aquesta són dels justos… doncs me’ls imaginava a aquells que s’han alliberat pel carrer cantant…
We are old, we are young
We are in this together
Vagabounds and children (are)
Prisoners forever
With pulses a-raging
And eyes full of wonder
Kicking out behind us again
Algú em deia que mal negoci el d’aquells que no saben el que volen i que només tenen clar el que no volen, perquè hi ha força diferència entre una i l’altra; tot això em va portar a un dels meus darrers viatges la ciutat que no dorm (i no us penso torturar amb la cançoneta de marres… o igual si…), doncs passejava per una de les seves avingudes quan un dels tipus que hi porta tan que pels vianants habituals ja esdevé part de l’atrezzo se’m va atansar tot dient-me “El final és l’inici del final, com l’inici és el final de l’inici…”, el vaig mirar intentant entendre on acabava la follia i on començava el secretisme de les paraules, el tipus tenia la mirada perduda, vaig treure un bitllet que vaig deixar en el seu got de plàstic “No te’l gastis en cafès, seràs menys feliç…” li vaig dir mentre marxava, el tipus va somriure cridant “Vigila no vagis per allí que hi ha l’infern, o és tot just rere teu, o igual al costat, al final descobriràs que no pots fugir de l’infern senzillament perquè ja hi ets i no hi ha més…”; doncs li estava donant voltes a tot això mentre acabava amb la copa i els padrinets van deixar de cantar, i aleshores, oh, aleshores, em vaig quedar mirant per la finestra el disc de llum que només se’ns fa present quan el veritable disc lluminós se’n va, aquell disc que no és més que el reflex de l’altre i de fons va començar a sonar…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada