entrada 965 (any 3)

Quan un té l’eternitat per endavant pot fer passar el temps de formes que les urgències vitals dels humans titllarien de “perdre’l”, doncs res, ahir em van convidar a una partida de “go” el tipus em va dir “Sense preses i en silenci...” (quasi que semblava una proposició indecent), i jo que mai m’he pogut resistir a una partideta i més si el contrincant és un bon jugador vaig acceptar, així que mentre assaboria el tiet Jack vaig anar col•locant les fitxes tot seguint el joc de l’altre, el tipus a part de ser un increïble expert en aquest joc té força bona conversa, recordo quan un dia em va dir “Ja he assumit que a partir de certa edat has viscut més del que et queda per viure, quan la suma d’anys viscuts supera als que et queden per viure un ja es pot donar per vell, per vell i condemnat” vaig somriure tot pensant en dir-li allò de “On queda el que deies que l’important no és el temps que es visqui sinó el que es fa amb aquest temps...”, però clar, suposo que quan un se la veu a prop es deixa de tonteries i el que vol és que el viatge duri més que no pas sigui interessant..., aquest tipus també em va explicar un dia una història força interessant, em comentava com un conegut havia rebut com a única herència del seu avi un rellotge, un dia el tipus estava mirant papers vells quan el va veure i tot sorprès va descobrir com el rellotge encara funcionava, mentalment va calcular els anys que feia que el tenia allí i no va saber trobar-li cap explicació i a més estava a l’hora, el va deixar i va seguir mirant papers, al cap d’una estona el rellotge estava parat marcant les sis, el tipus el va mirar tot deixant-lo en una prestatgeria i pensant que l’hauria de portar a arreglar, passats un dies algú li va dir que un conegut havia mort, el tipus no ho va sentir massa perquè l’agafava lluny la relació amb aquella persona, quan va tornar a casa el rellotge funcionava marcant l’hora de nou, ell el va mirar sense entendre el funcionament de l’aparell, aquest cop és va parar a les tres, el tipus el va deixar amb un mal pressentiment, al poc va morir el seu germà, el rellotge va anar parant-se en diferents hores i cada cop moria algú, i de fet quan més proper a les dotze més proper era qui moria, un dia el rellotge es va aturar a les dotze i el tipus es va posar al llit coneixedor que tot el que fes seria la darrera vegada que ho faria, com em deia el meu conegut: “La gent ha de morir, no s’hi ha de veure res en quelcom com això, molt possiblement només la mà de l’atzar, ja que acceptar altres fets ens complicaria la vida i ens descobriria que encara som menys del que som...”, vaig deixar la partida a mitges (una partida de go se sap quan comença però mai quan acaba, igual que una vida...), i tornant cap a casa vaig veure quelcom que em va treure el somriure, una parelleta estava creuant un pas de vianants quan un cotxe aparcat va fer un xic de marxa enrere , la tipa histèrica va picar el cotxe tot dient-li al tipus un “Eis tranqui!”, dins del cotxe hi havia la típica xoni de barri amb el josuà al costat, josuà de gimnàs on els hi hagi que va sortir del cotxe amb un “Vale, pero al coche déjalo tranquilo...” i aquí la tipa i el mindundi que anava amb ella van començar a riure del goril•let aquell, fent ús d’un fi sarcasme i una ironia magistral, quan va sortir la xoni el tema encara va pujar a més, el 6x6 (més que 4x4 o 2x2) se’ls mirava sense entendre massa la situació, em fa gràcia com de diferent es valora la violència física de la verbal, aquesta darrera denota una gran personalitat es veu, mentre la primera denota un primitivisme criticable i del que cal desfer-se’n, això si, tot des del punt de vista dels que tenen més verb que no pas físic, i la tipa dient-li “Tu hijo te perdiste en lo de mens sana in corpore sano... si tienes mas tetas que tu novia!”, vaig somriure al veure aquell parell de nyiquis que també s’havien perdut en la dita, tot i que eren capaços de veure-ho en els altres i no pas en ells, al final el projecte simi va pujar al cotxe i va marxar deixant corrent-se de gust als altres dos, que gaudien de les mirades d’aprovació dels que tenien al voltant tots contents de que el verb hagués guanyat a la força... i jo no vaig poder més que somriure...