entrada 960 (any 3)

Avui he viscut al despatx una d’aquelles escenes que et fan treure el somriure ja de primera hora, un dels tipus ha demanat una feina a una de les secres i aquesta rere el seu somriure més bufó ha cercat qualsevol excusa per tal de treure’s el marron de que no l’havia fet, la cosa no hagués passat d’allí si no fos que la tipa poc després i en petit comitè se les donava de divina i del que es podia aconseguir amb un somriure i una bona combinació de roba, tot titllant a la majoria del personal masculí de l’oficina de vells verds, ara i com que a vegades (i només a vegades) hi ha una certa justícia divina (si, si, allò que Deu pot ser bufó i astut però no juga als daus), doncs res, que el tipus estava per allí i ho ha escoltat, estava fent al cafè amb ell al seu despatx quan l’ha feta entrar, la tipa ens ha mirat i ell ha dit “Què et sembla, la trobes bufona?” l’he mirada i no he pogut negar que aixecaria un 6 en qualsevol escala de buenorraismo, “Trobes que va ben conjuntada?, un difícil equilibri entre el demostrar i el no ensenyar... si la Curie hagués perdut tan temps com ella en això segurament ara la ciència estaria un xic més endarrerida, i veus tothom recordarà els descobriments de la Curie i pocs recordaran els pits d’aquesta...”, la tipa ha obert la boca per contestar al que ell s’ha avançat “Abans que diguis res tingues clar que he vist putes més guapes que tu, i que segurament ho faran per menys... així que pensa’t el que vas a dir...”, la tipa ha anat passant per diferents tons fins el punt de no retorn, on esperava una explosió de la reacció en cadena que s’anava produint en ella, però heus ací que la seva part destinada a la supervivència ha pogut més que ella, s’ha anat calmant i ha deixat anar un “Desitja res més?”, “No, per ara no, i recorda que si no et fas valdre per la feina i les teves capacitats professionals, molt possiblement t’haguem de valorar per altres capacitats, tu tries, i crec que considerant el teu nivell de bellesa no seràs tan tonta...”, la tipa ha sortit i li he recomanat al meu conegut que se n’estigui de beure els cafès que li entraran al despatx sota perill que li serveixin un cafè carregat d’evacuol o qualsevol altre substància divertida... un cop fora he vist com el col·lectiu de secres em miraven malament, suposo que pensant que jo hi he tingut quelcom a veure en tot allò, només aquelles que s’han sentit excloses del corporativisme de la majoria m’han deixat anar algun que altre somriure, perquè a vegades la picada al crostó de la majoria pot no ser el més just però si el més necessari per les minories, així les majories veuen que tot i ser-ho no poden fer el que els hi roti, i les minories veuen que tot i estar sota les majories aquestes també reben de tan en tan, vaja, que som el més proper als àngels en la impartició d’una certa justícia divina... i només de pensar-ho no he pogut dissimular el somriure...