La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 6 d’octubre del 2011

entrada 955-2 (any 3)

No em va costar seguir-los, suposo que deurien portar ja un temps junts, diuen que la velocitat en que un surt del bar i vol anar cap a casa a follar amb l’altre és indirectament proporcional al temps de relació que es porta, fet aquest que donava més validesa a l’experiment que anava a fer, van sortir dels carrers principals per anar a buscar el cotxe (el que fa un per estalviar-se unes poques monedes del pàrking, i suposo que el tipus es creia molt espavilat per tenir una idea com aquella), van acabar en un carrer sense sortida, bé s’acabava l’asfalt i quedava un camí de terra, els tipus tenien el cotxe tot just al final del carrer, ell va treure les claus i ella quan anava a pujar em va veure, suposo que es va confiar de la distància que ens separava, però un tancar i obrir d’ulls d’ella va ser suficient per tenir-me damunt seu, i això us passa per mesurar-ho tot segons les vostres regles, quan una senzill parpelleig pot ser el temps que una estrella triga en néixer, i créixer fins convertir-se en una super nova tot explotant i emportant-se sistemes solars sencers o esdevenir un senzill punt de matèria concentrada que creí un centre d’atracció d’on un no en pot escapar, o reduir-se i quedar girant sobre si mateixa com un far en la immensitat de l’univers... doncs res, que quan va voler moure’s ja la tenia agafada, el tipus va girar-se mentre li deia que es donés pressa, aleshores va veure la mà d’ella picant amb insistència el vidre de la finestra, va obrir la porta i al sortir la va veure mentre m’alimentava, vaig parar un moment per somriure’l el tipus va reaccionar entrant al cotxe i arrancant-lo, sense esperar-la a ella va posar la marxa enrere i va donar gas, el cotxe va impactar contra el que tenia darrera, el tipus va tornar a posar marxa i just quan anava a donar gas va veure la seva parella que es tambalejava davant del cotxe, el tipus va pitjar l’accelerador i se la dur per endavant, ahhh que bonic que és l’amor diran els poetes... el cos d’ella va sortir disparat i el vaig agafar abans no toqués l’asfalt, no viuria massa més estona, i la sang que abans havia desitjat ara composava una obra d’art damunt la seva roba, vaig somriure “No cal que pateixis, diuen que aniràs a un lloc força millor que aquest...” “No vull morir... tinc por...” “I qui no?” no em va caldre ser misericordiós a vegades la pròpia mort es pren aquesta funció personalment, el cotxe havia picat contra una vorera i el tipus estava barallant-se amb la porta, el vaig deixar fer, tot preguntant-me quants cops amb ulls de xai li havia dit a la noia que ella ho era tot per ell, que ell ho donaria tot per ella, el que fa la necessitat diran alguns, al final va aconseguir obrir la porta, em va mirar i es va llençar al carrer tot corrents en sentit contrari, definitivament quedava clar que valent, valent, el que es diu valent no era

LE VICOMTE, exaspéré
Bouffon !

CYRANO, poussant un cri comme lorsqu’on est saisi d’une crampe
Ay ! ...

LE VICOMTE, qui remontait, se retournant
Qu’est-ce encor qu’il dit ?

CYRANO, avec des grimaces de douleur
Il faut la remuer car elle s’engourdit...
– Ce que c’est que de la laisser inoccupée ! -
Ay ! ...

LE VICOMTE
Qu’avez-vous ?

CYRANO
J’ai des fourmis dans mon épée !

LE VICOMTE, tirant la sienne
Soit !

CYRANO
Je vais vous donner un petit coup charmant.

LE VICOMTE, méprisant
Poète ! ...

CYRANO
Oui, monsieur, poète ! et tellement,
Qu’en ferraillant je vais – hop ! – à l’improvisade,
Vous composer une ballade.

LE VICOMTE
Une ballade ?

CYRANO
Vous ne vous doutez pas de ce que c’est, je crois ?

LE VICOMTE
Mais...

CYRANO, récitant comme une leçon
La ballade, donc, se compose de trois
Couplets de huit vers...

LE VICOMTE, piétinant
Oh !

CYRANO, continuant
Et d’un envoi de quatre...

LE VICOMTE
Vous...

CYRANO
Je vais tout ensemble en faire une et me battre,
Et vous toucher, monsieur, au dernier vers.

LE VICOMTE
Non !

CYRANO
Non ?
Déclamant
"Ballade du duel qu’en l’hôtel bourguignon
Monsieur de Bergerac eut avec un bélître ! "

LE VICOMTE
Qu’est-ce c'est que ça, s’il vous plaît ?

CYRANO
C’est le titre.

LA SALLE, surexcitée au plus haut point
Place ! - Très amusant ! - Rangez-vous ! - Pas de bruits !

Tableau. Cercle de curieux au parterre, les marquis et les officiers mêlés aux bourgeois et aux gens du peuple ; les pages grimpés sur des épaules pour mieux voir. Toutes les femmes debout dans les loges. À droite, De Guiche et ses gentilshommes. À gauche, Le Bret, Ragueneau, Cuigy, etc.

CYRANO, fermant une seconde les yeux
Attendez ! ... je choisis mes rimes... Là, j’y suis.
Il fait ce qu’il dit, à mesure.
Je jette avec grâce mon feutre,
Je fais lentement l’abandon
Du grand manteau qui me calfeutre,
Et je tire mon espadon,
Élégant comme Céladon,
Agile comme Scaramouche,
Je vous préviens, cher Mirmydon,
Qu’à la fin de l’envoi, je touche !
Premiers engagements de fer.

Vous auriez bien dû rester neutre ;
Où vais-je vous larder, dindon ? ...
Dans le flanc, sous votre maheutre ? ...
Au cœur, sous votre bleu cordon ? ...
– Les coquilles tintent, ding-don !
Ma pointe voltige : une mouche !
Décidément... c’est au bedon,
Qu’à la fin de l’envoi, je touche.

Il me manque une rime en eutre...
Vous rompez, plus blanc qu’amidon ?
C’est pour me fournir le mot pleutre !
– Tac ! je pare la pointe dont
Vous espériez me faire don : -
J’ouvre la ligne,– je la bouche...
Tiens bien ta broche, Laridon !
À la fin de l’envoi, je touche
Il annonce solennellement

ENVOI
Prince, demande à Dieu pardon !
Je quarte du pied, j’escarmouche,
je coupe, je feinte...
Se fendant.
Hé ! là donc
Le vicomte chancelle ; Cyrano salue.
À la fin de l’envoi, je touche.