entrada 961 (any 3)

Ha tingut la seva gràcia que al lloc on fem el cafè estigués sonant això, suposo que deu ser per haver arribat a la categoria de “clàssic”, estava amb un tipus que sense encomanar-se ni a Deu ni a sa mare ha sentenciat “Demostrat, està comprovat que el fet que la gent que et digui que en vides anteriors han estat xaxipirulins és directament proporcional a la merda vides que tenen en el present, a més kklife més xupiguai existència anterior...”, no he pogut més que donar-li la raó, mentre un altre dels que estava amb nosaltres ens treia de nou el tema del “sopar dels idiotes” tot dient que sort en tenien aquells, ja que ell hagués pagat per tenir “només” un sopar amb l’idiota i no pas tenir-hi de passar tota la vida... i tot això amanit amb l’enèsima desfeta del combinat nacional de la vil·la del pingüí, perquè el divertit no és que et preguntin si han guanyat o han perdut, ni tan sols que et pregunti si han empatat, la pregunta sempre és “I per quan han perdut aquest cop?”, i eis fora conyes que el dia que van empatar van ser capçalera del noticiari, suposo que amb uns números de cinc partits perduts de cinc partits possibles, amb un gol a favor i vint i cinc en contra no és per tirar coets, ni tan sols una traqueta mascletera, això si, que se’ls hi omple la boca per dir que l’important és participar, ummm, jo diria que davant la importància de participar hi ha el fet de no fer massa el ridícul... ara que no sé que es pot esperar d’un lloc on si algun nen de “casa” vol fer un esport se li monta tot el tinglado, club i federació inclosa i se li dóna el passaport amb l’opció de viatjar i veure als millors (això si, en alguns esports veure’ls de lluny, que vaja en algun cas quan el d’aquí ha arribat ja havien donat les medalles i ja estaven plegant el tinglado), així que estàvem a un nivell càustic normal quan els “natius” ens han començat a mirar malament amb una mirada inquisidora de “No us deureu enfotre de natros?....”, un dels presents ens ha explicat la seva darrera visita al metge, després de forces intents els tipus va anar a veure un endocrinòleg, i allí el teniu que el tipus li comença a explicar que menja i que deixa de menjar quan el metge (per dir alguna cosa), li pregunta “Perdoni, i vostè no menja ni verdura ni fruita?” el meu conegut tot somrient li contesta “Ho sento, soc un carnívor estricte, la meva religió em prohibeix menjar cap brot verd o no tan verd...”, el metge que es pensava que feia conya li ha dit amb bones paraules que es deixés estar de bromes al que el meu conegut ha insistit “Escolti, si li ve un merdavegetarià tat que li prepararà la dieta?, i el valorarà i potser fins i tot es correrà de gust?, doncs miri, jo soc carnívor estricte, així que ja m’està preparant el coi de dieta, o senzillament digui’m que és incapaç de fer-ho i ja me’n buscaré un altre de més capacitat per fer la seva feina...”, com diria aquell “amb un parell”, tot i que aquest mateix tipus m’explicava l’altre dia que va tenir una conversa amb la seva parella, qui li deia que enlloc dels dos ordinadors que gasten podrien fer amb un de sol, al que ell va dir que per un mínim acte d’higiene personal el millor era seguir amb dos, i la tipa tota ofesa li va contestar que allò era una falta de confiança i que havien d’aprendre a refiar-se l’un de l’altre en el sentit que no tenien res d’amagar, el meu conegut va replicar tot dient, que el súmmum de la confiança és senzillament confiar en l’altre sense cap necessitat de fotre el nas en l’ordinador tot mirant que fa o deixa de fer, i va acabar amb un “I si, me la pelo veient tipes per Internet, mira és quelcom inherent al sexe masculí...”