entrada 970 (any 3)

Mentre planejaven l’atemptat vaig passar alguns dies amb ells, recordo com una nit vaig sorprendre a un parell (que després em van dir que eren germans, germà gran jesuïta i el petit el rebel de la família mentre el mitjà estava en política), doncs els vaig sorprendre i davant l’ensurt del petit no vaig poder evitar un “Toc, toc, Hanníbal ad portes” que no va arribar entendre però que el germà gran va respondre amb un somriure, en aquella casa també hi havia un noia, la néta del tipus que m’havia cridat, suposo que un pot arribar a ser bastant cabron, però mai ha arribat a la categoria de fill de puta cabron i per respecte i per allò de posar-la la XXXXX a l’olla vaig mantenir una certa distància, amb tot i suposo que independentment de la nacionalitat la tendència femenina natural d’interessar-se per aquells que els hi fan poc cas va fer que ens creuéssim més del que era recomanable per ambdues parts, una de les nit que ens vam trobar ella va decidir que el dia havia arribat, vaig somriure i ella me’l va retornar “Parlen que aviat farà la seva feina…”, “Això sembla…” ella se’m va acostar “No crec que sigui una bona idea…” ella va somriure “Parles igual que el meu avi..”, “Ahhh, la veu dels joves…” li vaig dir mentre guanyava un xic de distància “No crec que sigui el més recomanable per tu…” ella va quedar-se seriosa “No soc el suficientment bona?, estàs acostumada a aquelles nines de saló que teniu per dones d’allí on vens?, ho sento però aquesta terra…” li vaig tapar els llavis amb el meu dit “Si vols que et sigui sincer molt possiblement siguis el més semblant a una dona del que he conegut darrerament, senzillament perquè no ho vols aparentar, senzillament ho ets…”, ella va apartar la meva mà “La meva amona em deia que podem estimar a qui vulguem, que som lliures de fer-ho i que l’excusa del dolor futur mai hauria de fer-nos perdre la felicitat present…”, sempre m’havien dit que les dones d’aquella terra només estimen una vegada i que no perdonen per molt que passi, són dones bàsiques allunyades de l’ensinistrament social de les que un s’acostuma a creuar, sabia que no em quedaven masses dies en aquelles terres i ella també, molt possiblement hi ha quelcom pitjor que estimar poc temps i és senzillament no haver estimat mai, ho vam intentar portar tot lo secret que es pogués arribar a portar, un dia em van dir que l’objectiu havia estat marcat, que tenien dia i hora, no hi va haver comiats aquella nit senzillament li vaig dir que ens tornaríem a veure i ella va somriure tot dient que les mentides no eren el meu fort… l’objectiu era un càrrec militar qui només era accessible els diumenges quan anava a missa, el mossèn havia acceptat “Lo inevitable” sempre i quan no passés a la casa del senyor, perquè com ell deia “El que facin els homes hauria de quedar en l’àmbit dels homes…”, vaig somriure, ens vam dirigir cap a l’objectiu, tot i la distància vaig distingir als escortes, si hagués estat l’únic involucrat en l’encàrrec la cosa hagués anat força més ràpida i senzilla, de fet tot es resumeix en tres conceptes: sorpresa, divisió i engany, vam esperar que entrés a l’església, tot esperant que acabés la missa i que sortís una persona que ens donaria el darrer vist i plau, la vaig veure sortir de la porta, el que indicava que l’acte havia acabat i l’objectiu es movia, aleshores va aparèixer un camió tocant el clàxon i que sense frens va anar a petar contra un dels cotxes quedant tot just separant el vehicle de l’objectiu de les escales, els escortes es van moure, i aquí la gent del poble sorpresa pel camió es van anar col·locant entre crits i gesticulacions d’ensurt entre ells i l’objectiu, els tipus van distingir a qui havien de protegir i l’objectiu als seus escortes, quan un dels escortes el va agafar per acompanyar-lo al cotxe va descobrir que qui portava la jaqueta no era aquell a qui havien de protegir, el mateix va passar quan l’objectiu va arribar als seus escortes i va descobrir que aquell qui l’havia de protegir l’apuntava amb una pistola, el tipus que havia de disparar va dubtar i l’objectiu va somriure “Costa matar a un home no?, i més fer-ho cara a cara…” vaig veure com el tipus posava la mà dins la jaqueta, va sonar un tret i després dos més, vaig arrencar la pistola de la mà del jove qui havia de disparar i li vaig donar la meva que encara treia fum, vaig agafar els casquets de les bales i me’l vaig endur “Bona feina, l’has mort de tres trets” li vaig dir mentre el feia entrar al bosc, el tipus em va mirar “L’he mort, jo?”, “Qui sinó, no veus l’arma a les teves mans?”, ell la va observar deixant-la caure, el vaig agafar fent-lo caminar fins on ens esperaven, allí el jesuïta se’m va acostar allargant-me un sobre “Són només negocis oi?”, vaig agafar el sobre “Suposo que saps que no guanyareu…” ell es va arronsar d’espatlles “Gutta cavat lapidem non vid sed saepe cadendo…. Suposo que ens acabaran caçant un rere l’altre però tot i que el destí no sigui el que un espera un no pot negar-se al mateix…”, vaig trigar anys a tornar per aquelles terres, més que res, perquè sabia en que s’havien anat convertint aquells que havia conegut, les dones en més dones i els homes en més homes a ulls de la resta del món, i conseqüentment menys interessant per algú que senzillament odia els homes i les dones…