entrada 969-2 (any 3)

Avui feia el seguiment als blogs de sempre, i tot i que em vacuno abans amb una bona dosis de realitat no he pogut escapar d’un pensament recurrent al acabar de llegir-los, quasi que mecànicament i del tot inconscient (au, que no és paradoxal quelcom inconscient que surti mecànicament), doncs res que m’ha sortit un: “He llegit coses que vosaltres no us creuríeu (bé, la Noa igual si): He vist blogs plens de bones paraules més enllà de la web. He vist paraules i frases brillant prop del HTTP. Però totes aquestes paraules i intencions es perdran… un cop es conegui i es vegi la realitat. És hora de ser-ne conscient”, aquesta setmana hi ha hagut un dels comunicats que si tot es fa bé (és a dir que no passarà) serà dels més recordats pel canvi que pot arribar a implicar, però com em deien fa temps: “Dir que es perdona és fàcil, ara fer-ho realment quasi que és impossible, perquè el dolor i el record ens manté vius i manté vius a aquells que ja no hi són, i els humans si destaquem per quelcom és per precisament no ser massa misericordiosos…”, fa anys em van pagar per fer una feina en un petit país sotmès per un gran estat, i personalment mai he entès el perquè no es deixa que la gent sigui d’on vulgui, suposo que pels que manen val allò de “Quan més i més gran el país millor, i si cal tocar els collons recordarem allò que la majoria (tot i que ignorant i que tan li foti) s’imposa a la minoria tot i lo compromesa que estigui en la seva causa”, doncs res, va ser arribar a la casona de camp, em va rebre el vell del grup, un dels joves es va acostar i va aixecar la mà “No calen noms ni presentacions…” el vell va somriure, i els cadells que hi havia no s’ho van prendre massa bé… després del sopar i mentre apuràvem el tabac i un bon vi vaig notar el nerviosisme en el cos del vell: “És tota una experiència viure amb por, veritat?. És el que significa ser un esclau”, el vell em va mirar contestant-me “No sé quan ha estat que el tenir la raó no és suficient per obtenir les coses…” vaig somriure i ell va aixecar el got “No creus que guanyem oi?”, vaig forçar el gest tot pensant si en el que em pagaven hi entrava ser mentider, “No, no guanyareu, vosaltres podeu teniu la raó però ells tenen els morts, es poden permetre que en mateu forces, perquè no els acabareu matant a tots i al final anireu caient un rere l’altre… mira fa segles quan la gent creia amb els vampirs l’única forma de matar-los era que quan en localitzaven un tot el poble s’hi llençava a sobre, molt possiblement molts acabarien morts o mal ferits, però al final i per una senzilla operació de lògica el vampir acabava per caure… doncs això és el que us passarà, lluiteu contra un estat que té gent per morir i que acabarà per fer creure que el vostre “problema” té una solució senzilla, que no és cap altra que tothom ho deixi de considerar com un problema…”, passats un dies em van dir qui calia matar, vaig somriure fins que em van dir que l’acte l’havia de dur a terme un dels cadells, que seria la seva forma d’entrar en el grup, el seu pas de nen a home, valent pas quan aquest implica matar a algú altre…