entrada 959 (any 3)

Ahir parlava amb un tipus que havia anat a veure al “vell” a la residència, de fet el seu pare fa temps que evita sempre que pot anar-hi, i és molt possiblement que veu en l’avi del meu conegut el que esdevindrà en poc temps, perquè de la mateixa manera que els homes ho han deixat de ser amb el pas del temps, la dignitat en l’envelliment també s’ha perdut, en el cas concret es demostra la dita que la genialitat i d’altes atributs tenen la costum de saltar-se una descendència, així a avi genial, esdevé un fill normal tirant a mediocre i un nét genial, doncs el nét en qüestió que és amb el que estava parlant em comentava que el “vell” ja veu com s’acosta la seva hora, de fet ell quan més veu que se li atansa la que no té pressa però sempre arriba li dedica tot el temps que pot, li agrada posar cara d’interessat davant les històries que li explica sempre retocades pels allí presents que com a gossos deixats en una gossera han aprés a oblidar el seu amo per jugar amb el primer que els hi doni joc, el meu conegut a vegades somriu dient que molt possiblement sigui el tipus amb més “avis” del món, l’ajuda a desconnectar i a descobrir que per molt important que es senti i cregui que els problemes d’avui esdevenen els més greus i lo més de lo més, doncs que res, que lo que es viu avui ja s’ha viscut, sota altres noms i llocs, però que al final un descobreix que els humans són lo bastant imbècils com per oblidar els seus errors més que no pas aprendre dels mateixos, el que fa que un tingui la sensació que tot el que ve sempre és novetat... el tipus m’explicava com un dia de jove regirant les coses del iaio va trobar un ganivet, va quedar embadalit mirant la fulla i la imatge distorsionada que li retornava, el seu avi va entrar sense que ell l’escoltés i abans de donar-se’n conte es va trobar estirat a terra amb el ganivet al coll “Fa uns anys ja estaries mort jovenet, aquestes coses no són per jugar o admirar-les, senzillament són per matar...”, ell el va estar perseguint força temps tot preguntant-li si mai havia mort a algú, un dia l’avi ja cansat del tema es va girar “Si, si que n’he mort, forces més dels que m’hagués agradat, i saps no et fa sentir especial haver-ho fet, perquè cada cop que mates una part de tu mor...” “Però eren els dolents ells...”, aquí el vell no va poder més que riure “Els dolents?, suposo que per ells i els seus néts també ho érem nosaltres els dolents, ara bé, imagina els néts que no han pogut parlar amb el seu avi perquè jo els hi vaig matar...”, aquesta va ser una de les primeres lliçons que va decidir guardar en el seu disc dur el meu coneguts, i ahir em deia “Cada cop ho veig més clar, saps que d’aquí a deu, quinze o com a molt vint anys, ja no quedarà ningú que et pugui explicar com va ser la darrera guerra que vam patir, pots imaginar-te el que trigaran en fer que tot el que ara t’expliquen passi a ser una història per no dormir i avorrir als nens?, quan trigaran a negar i amagar tot el que va passar?, quan de temps transcorrerà fins que les experiències vitals d’alguns passin a ser uns senzills renglons en un llibre d’història escrit per algú interessat i que no ho ha viscut?, saps què és el que sempre m’acaba dient el vell?, “No t’ho explico perquè m’admiris o pensis que tens un avi genial, t’ho explico perquè no ho oblidis i no cometeu els mateixos errors”, i veient com va el món crec que la gent frissa per oblidar i tornar-los a cometre... i en un món així els vells tocacollons molesten...”