entrada 999 (any 3)

Ens acostem als 1000 posts, i molt possiblement podria deixar anar una d’aquelles sentències lapidàries (valguem la redundància), tot dient que després del 1000 el món s’acabarà o qualsevol altre merda per tal de reafirmar-me i deixar a l’aire que els meus actes poden fotre enlaire la correlació espai temporal, en un intent força humà (i tot el que fot tuf d’humà pels vampirs sona a insult) de demostrar la importància individual en un oceà de col•lectivisme, perquè en el fons tothom vol demostrar la seva importància i que el seu paper en aquesta funció que li ha tocat viure esdevé quelcom més que la d’un senzill figurant que poc té a dir i menys a fer, com em deia un tipus “En el fons fins i tot dos gotes d’aigua tenen més que les diferencia que no pas el que les fa iguals, però per qualsevol observador no deixen de ser això... dos gotes d’aigua...”, el tipus amb qui parlava somreia al escoltar el set ciències de torn en un intent d’explicar el perquè de la cosina agressiva que a forces països els hi toca aguantar i ell ho resumia en un: “Mireu, si tu pots tenir un deute a un cost força més baix que el dels veïns ves que no faràs que aquest cost es mantingui o que fins i tot s’incrementi, només un imbècil voldria pagar més per tal que els altres paguessin menys, i tot i que els humans d’imbecil•litat precisament no en van mancats, es quan l’egoisme esdevé una força universal que proclama allò de “si puteja als altres segurament a mi em beneficiarà”, així que mentre aquells que paguen poc manin i remenin les cireretes la resta seguireu com fins ara, pintant més aviat poc i pagant el que els altres us demanin, i no oblideu que pagueu a aquells que a més heu ajudat amb els vostres impostos, si no tinguéssiu una merda de dones per parelles us diria allò de “cornuts i pagar el beure”; però amb l’excedent càrnic de dones i homes que teniu al costat només pagareu el beure...”, bé, d’amics no en té masses però ja sé sap que la sinceritat i l’amistat són com aquelles parells que de cara a la galeria són perfectes i que un cop rasques una mica veus que no representen més que allò que l’imaginari popular vol veure... com ell em deia “Tota relació es basa en una taxa d’intercanvi, de fet les relacions són com el deute nacional que està tan de moda, hi ha gent que acaba amb persones de les que esperava obtenir-ne força i que els hi ha costat un esforç tenir-les per tal de descobrir que els valor d’aquestes persones és molt menor a l’esperat i que ara o bé les cedeixen a un mercat secundari tot perdent bona part de la inversió o se les queden tot veient el que volien que fos i la merda en que ha acabat tot...”, i per acabar d’arrodonir el matí avui al arribar a la feina i entrar al ascensor m’he trobat amb tres noies dins la cabina, i una em diu “No funciona...” un cop mirades he decidit obviar les paraules i pitjar el botó del meu pis, aleshores les portes (ooohhhh brujeriiiiiaaaaa) s’han tancat i l’ascensor ha començat a funcionar, una ha saltat “Doncs jo li he donat al botó!”, no he pogut evitar el somriure mentre una altra em mirava desaprovadorament, i jo pensant “Va disme quelcom, va si tens ovaris...”, perquè suposo que les gallines tot i no ser tan tontes com elles almenys posen ous... ja veieu quina associació d’idees a primera hora del matí... un cop al pis he sortit de l’ascensor mentre esperava que les portes es tanquessin i continués el seu camí, no fos que els hi tingués de preguntar al pis al que anaven i pitjar-lis jo el botó, ainsss quan de mal va fer que traguessin Barrio Sesamo...