entrada 512 (any 2)

Avui mentre em passejava per l’oficina he estat observant a la meva secre, i no he pogut més que deixar escapar un somriure al recordar les queixes de les happyhaikus i haikuflowers 2.0 a una de les darreres històries, precisament la que parlava del pas previ al speedating al que em van convidar fa uns dies, avui la meva secre ha fet un curset accelerat ajudada per una altre administrativa sobre el funcionament de la centraleta, i ja ho diuen que la necessitat provoca el coneixement, un curs que ella mai va voler fer i ara fent-lo de qualsevol manera, no he pogut amagar els somriure veient com saltava cada cop que li sonava el telèfon, la meva secre a part de ser eficient i terriblement llesta i no anar mancada d’una certa intel•ligència està feliçment casada, conec la seva parella perquè ja fa temps em va resoldre un problema domèstic de forma eficient i professional, el tipus va començar com a paleta i ha acabat com a encarregat en una empresa constructora, tot i la crisis van carregats de feina i tot i això, sempre que pot la passa a buscar, no de forma ostentosa ni sorollosa, l’espera al carrer en una cantonada que ja porta el seu nom, quan la veu sortir espera que s’acomiadi de la resta de companyes i va al seu encontre, i sempre li porta una tonteria, des de la revista setmanal els dimecres a quelcom per berenar els dijous, una cadàver de flor els dilluns, o un exemplar d’aquell llibre que ella es va quedar mirant i que ell de refilo va memoritzar els dimarts, i els divendres senzillament li porta un petó per celebrar l’inici del cap de setmana... són el que es podria dir una parella feliç, aquest estiu tenen preparades unes vacances amb un creuer per les illes gregues, de fet vaig ser jo qui va aconseguir-li un bon preu cobrant-me alguns dels favors que em devia un client, i a més sé que és una aficionada a la cultura clàssica, el dia que li va dir al seu marit aquest va somriure i amb tota la innocència del mon va deixar anar un “Ostres, allí és on fan el iogurt no?”, vaig somriure davant la veracitat de la seva frase, allí es fan els iogurts i forces altres coses, entre elles allí es va coure bona part del que sou... doncs bé, avui la secre està totalment centrada en el telèfon cada vegada que sona fa un saltiró tot mirant qui truca, encara que ella no ho vulgui admetre sé que li prepara una sorpresa al seu marit, en el despatx els mòbils estan terminantment prohibits almenys per aquells que no tenen despatx propi i per aquells que no coneixen la importància del que es pot dir per un d’aquells aparells, així que ella queda esclava del telèfon de l’empresa, ha aprés com posar un to diferent a les trucades internes de les externes i així pot estar un xic més tranquil•la, possiblement des del meu despatx no la podria observar i veure tots els seus tics i moviments, així que he agafat una cadira en el despatx d’un company qui mentre despatxa m’observa divertit “Encara no?”, “No, encara no”, “Vols dir que trucarà?”, “Segur, ja ho veuràs....”, i ara encara no fa trenta minuts ha passat, un so un xic diferent indicant que la trucada era externa i ella ha deixat anar el que tenia entre les mans, perdent la poca ja inexistent concentració que tenia, definitivament en dies com aquells no voldria ser qui patís un informe redactat per ella, s’ha girat mirant al seu voltant veient com cap de les altres administratives estava a zona d’escoltar-la, ha identificat la trucada i ha allargat la mà, però al final senzillament ha deixat morir el so sense respondre, ha agafat aire i ha continuat amb el seu desastre laboral personal, “Veus, com estaves equivocat” m’ha dit el company de despatx “Tu sempre pensant el que no és...”, “Potser, potser...”, uns minuts de feina i quan tot semblava tranquil el telèfon ha tornat a saltar sobre ella, aquest cop ha estat un pobre teclat qui n’ha patit les conseqüències del so, ella ha tornat a mirar al seu voltant i veient la trucada entrant ha agafat aire despenjant-la... després d’un “Hola” ha fet les preguntes de rigor, i només ha deixat anar un “Val, d’acord” penjant el telèfon, he sortit del despatx i ella m’ha vist i m’ha seguit: “Perdona, no em trobo bé, t’importa si marxo un xic abans avui?”, he dibuixat el meu millor somriure “Cap problema, ja t’he vist un xic fora de tu avui... mira de fet m’he pres la llibertat de trucar al teu marit, i m’ha dit que ara mateix et ve a buscar”, “Com?, que l’has trucat, vaja... gràcies doncs...”, ha agafat les seves coses i ha sortit del despatx, per la finestra l’he vist sortir ell en la seva cantonada s’ha llençat sobre ella veient com estava, ella ha estat a punt de caure mentre deixava anar un “T’estimo...”, “Ahhh, l’amour...” m’ha dit el que havia compartit el despatx amb mi feia uns minuts “Com de gilipolles torna a les persones...” “Gilipolles i cegues...”, la meva secretària s’havia passat el matí volent i no volent aquella trucada, per un costat la desitjava per escoltar la veu a l’altre costat de la línia, i no la volia perquè tenia clar el que li anaven a dir, no era cap secret que tenia una història amb un tipus força més culte que no pas el seu marit, algú que la feia sentir especial amb el sentit positiu de l’expressió i no pas com el seu marit, qui la feia sentir especial tot i que no costés massa ser-ho al costat d’ell, la trucada havia estat un comiat, sé que ell n’ha trobat una altra, una menys espavilada i més jove i sota la mentida que no li vol fer més mal ha aprofitat per deixar-la, i allí estava ella representant el seu paper en la comèdia de la vida, l’adúltera davant del seu marit tot dient que l’estimava, perquè en el fons tota la culpa ja sé sap de qui és...