La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 16 de maig del 2010

entrada 501 (any 2)

Ahir sopar, de fet un cop cada cert temps surten dels seus refugis per fer-ne un, entre ells sóc del més idiota i ho saben el que els obliga a baixar el pistó i a parlar “per subnormals” com ells diuen... el primer cop que em van mirar i em van preguntar: “Et molesta ser subnormal, en aquest context clar?” no m’ho vaig prendre massa bé, sobretot pel tema del “context”, però després d’una estona vaig concloure que veritablement si allí hi havia cap subnormal era jo, amb tot, m’han anat convidant el que semblaria ser que la meva limitació intel•lectual es veu coberta per les tonteries que els hi puc dir, com em van dir en una ocasió... “Les espurnes encenen el foc, i les espurnes en si no són massa importants, no deixen de ser una cosa primigènia, poc evolucionada, i amb una escassa probabilitat d’èxit...”, ahir en la conversa vaig comentar com havia llegit en un dels blogs un atac directe i furibund envers a la base “neandertal” dels humans, en un intent de limitar-la al màxim i en una exageració de la supremacia racional sobre la base animal, després d’uns segons de silenci un dels presents sense dir-me res va llençar-me un tros de pa que vaig esquivar “Veus, és gràcies al animal que ets que ho has pogut fer, una entitat racional molt possiblement hagués pensat primer en el motius de perquè li llençaven l’objecte, inclús quina era la millor opció, però en canvi el animals senzillament actuen, fa temps vaig fer una tesi sobre els homes primitius, possiblement fossin limitats, ara bé, puc assegurar que limitats i tot van tenir la capacitat de sobreviure en un entorn on molt possiblement ningú de nosaltres... bé, ningú dels presents a l’excepció dels... menys evolucionats ho aconseguiria; criticar la nostra base animal es tan estúpid com criticar la nostra base racional, són dues capacitats que es compensen, però la nostra natural limitació fa que per tal de fer-ne evolucionar una tinguem de renunciar a l’altre...”, després la conversa va anar a petar en un dels darrers anuncis on un avi gall va a cercar el seu net gall per cridar a la sortida del sol, una de les noies presents (si, si, hi havia noies), va dir que senzillament aquell anunci els hi donava mal rotllo, un avi disfressat, un net al llit, una casa abandonada, tot i ser una recreació de la peli “On viuen el monstres”, provocava més rebuig que simpaties... va ser en els postres que una de les noies em va dirigir dues preguntes seguides, possiblement fos el més tonto dels presents, però ser el tonto allí poc tenia d’insult, vaig somriure responent educadament, un xic més tard i mentre fèiem els cafès un dels presents se’m va acostar “Saps, a vegades envejo a la gent com tu” “I, això?”, “Tots hem escoltat les seves preguntes però tu en canvi has vist més enllà...”, vaig agafar aire “He vist algú que dóna consells, sense esperar que li siguin demanats, i consells que en el fons l’únic objectiu que tenen és que un compleixi els seus desitjos tot creient que ho fa pel seu propi bé...”, “Veus, tots veiem la bondat en els seus actes perquè racionalment és un acte correcte, nosaltres veiem l’ajuda i tu veus la coacció i la conducció on ella et vol... és en aquestes ocasions que lamento haver perdut l’animal que era per convertir-me en l’ésser social que sóc...”

2 comentaris:

maria ha dit...

Tot té els seus avantatges i inconvenients.

Anònim ha dit...

Participa en "sopars dels idiotes" sabent que ho és voste? M'admira la seva agudesa, l'idiota (o tontu) que saps que ho és, problement és més viu que els altres.