entrada 488 (any 2)

Ahir mentre estàvem fent una copa algú va treure el tema de moda, el de la llibertat individual enfront de la llibertat comunitària, i va ser aleshores quan un dels presents va remarcar que aquests temes ja estaven força ben regulats dins de l’economia, de fet és el que es diuen “tractats de doble imposició”, doncs bé, ell parlava de “tractats de dobles drets”, i el tema era força senzill: “No donar més llibertats que aquelles que se’ns donen en els països d’origen dels que les reclamen...”, així d’arrancada i en fred, possiblement algú dirà que quina culpa en tenen els que venen dels països o els seus descendents del que es fan en el seu país, al que el conegut contestava: “I nosaltres quina culpa en tenim, a més si els propis nacionals no volen canviar les seves costums, valents collons que ens ho demanin a nosaltres...”, òbviament el meu conegut es va endur les crítiques dels defensors de les llibertats, i aleshores un va contestar “I quina legitimitat té el defensar la llibertat, quan el que es cerca és precisament abusant de la mateixa acabar amb les llibertats?”, el tema es va anar disparant, i va ser aleshores quan la nostra conversa es va encomanar a la taula del costat, i vaig assistir a l’escena de la nit, de fet no hi ha res més perillós que els sopars de parella, en aquest una de les tipes rajava contra la seva parella, de fet el tipus anava aguantant els comentaris de la seva parella qui reia amb els presents sobre l’inútil i estúpid que era ell, fins i tot hi havia una certa tensió sexual gaudida per les parelles de alguns dels nois que no amagaven com els hi afalagava la mirada de la tipa, de fet tots els presents eren millors que el poble diable qui cada cop que obria la boca rebia de valent, i va ser quan se li van omplir els collons que el tipus va deixar anar la frase de la nit: “Si tinguessis un cony com la teva boca segurament t’hi entrarien forces polles i trauries molta merda”... ainsss, quina meravella que és el vocabulari, sobretot el ben utilitzat, sense mesures, directes al gra, una frase així acaba qualsevol merdadiscussió, la tipa ho va començar a veure tot entre boires i es va aixecar anant disparada al bany, i va ser aleshores quan vaig flipar... la pluja de crítiques al tipus va ser majúscula, i aquells que reien les gracietes de la subnormal ara criticaven al pobre desgraciat, fins i tot algun dels presents li va demanar educadament que la nit per ell es podia donar per finiquitada, suposo que aquests eren els que esperaven poder ser ells els que poguessin consolar a la ploramiques amb el seu consolador biològic, i mentre, les seves parelles amb una brillantor als ulls al pensar que podrien dir que la seva parella havia estat la que s’havia endut la peça de premi; molt possiblement el despertar enveges del que elles follaven cada nit, era força més interessant que els escrúpols de pensar que no els hi eren fidels, però és clar la fidelitat no està de moda, i qui collons es creu que algú us és fidel...