entrada 505 (any 2)

Avui toca dinar, bé, dinar i acte de comiat, un dels gerents que ja porta un cert temps ha decidit plegar, un tipus interessant i bon jan des del moment que ha passat pel despatx a regalar-me la seva estilogràfica (ja no li farà cap servei segons ell), l’he convidat a asseure i he demanat un parell de cafès, el tipus encara no aixeca la cinquantena i ja ha decidit retirar-se, segons ell ho hagués fet un xic abans, però ha volgut deixar-ho tot lligat, un cop amb el cafè entre les mans m’ha dit: “Saps, quan era jove reia de moltes de les coses que vaig estudiar, ara bé, amb el temps les he anat valorant i veient que si bé possiblement no són del tot certes si que tenen la seva part d’utilitat, ja fa anys que algú em va deixar veure per primera vegada la Piràmide de Maslow, i si, ja sé que se la pot criticar tan com vulguis i que el tipus la va fer condicionat al entorn i lloc on era, però mira, amb el temps he anat veient com he anat superant i mantenint els diferents nivells, ja de jove vaig aprendre a contentar les necessitats fisiològiques, després les de seguretat, i afiliació (tot i que com tu, no les he acabat d’entendre massa bé), amb els anys he obtingut el reconeixement que tothom cerca i finalment crec que estic a prop de l’autorealització, de poder viure la vida segons com cregui i gaudint cada segon del que faig, i no et pensis que no m’ho passo bé entre tots vosaltres, però a vegades penso que ja n’hi ha prou, que si no em dedico a viure ara molt possiblement ja no ho faci...”, no he pogut evitar el somriure mentre notava el flaire del cafè que s’escapava i alhora envaïa tot el despatx... “Saps, em recordes una història que em van explicar fa temps, em van dir que en un poblet va néixer una persona com qualsevol altre, amb els anys va aprendre a sobreviure no necessitant l’ajuda dels altres ni per caminar, menjar, vestir-se, etc... aquest noi es va emancipar de casa seva i va començar a treballar, va esdevenir un personatge dins la societat on era, i cada cop l’anaven a veure més persones per demanar consells, un dia va veure que era molt possiblement una de les persones més consultades de la regió, aleshores va decidir marxar del poble ja que va creure que havia arribat al sostre del que podia fer allí i va iniciar un camí que ell esperava que el tornés millor del que era...”, el meu interlocutor després d’assaborir el cafè m’ha preguntat “I com acaba la història?”, “Doncs que el nostre personatge va sortir del poble, i anava tan fixat en com esdevenir millor que no va veure una rama al mig del camí, va ensopegar i va caure per un precipici...” “Vaja, quina mala sort, suposo que com tot el que expliques hi deu tenir una moralina darrera la història... “Doncs, mira ara que ho dius... suposo que forces, però en el teu cas et podria dir que voler viure a partir d’avui i no haver-ho fet abans d’avui és tota una temeritat, perquè el que tens segur és el temps que has viscut i no pas el que et queda per viure... Saps, fa temps vaig conèixer un tipus que es dedicava a saltar des de trampolins el paio no s’hi esforçava al cent per cent, ja que deia que poc a poc anava millor i que sempre hi hauria temps pel salt perfecte, al final i per un accident no el va fer... diuen que un cop escoltada aquesta història la gent es divideix entre els que es lamenten de no haber-lo fet abans i els que es lamenten de que ja mai el podran fer...”, “I tu? Amb quins t’identifiques?”, “Jo?, com a tontet que sóc, amb aquells que ja no es preocupen de salts i pensen en el que es podrà fer a partir d’ara.... un cop perduda una cosa és estúpid lamentar-se i obviar tot el que es pot fer amb les noves condicions...”, “Saps, trobaré a faltar les teves tonteries...”, m’ha dit mentre s’aixecava, un cop a la porta s’ha girat “I saps fins avui també he tingut una vida...” “Si? que vas fer ahir que mereixés la pena?”, “I tu?” “Ahhh, jo donar valor als que diuen que totes putes, o bé, quasi totes putes”, ell ha sortit del despatx suposo que lamentant la seva visita i el haver-me regalat l’estilogràfica, però ja ho saben, no acostumo a dir el que volen sentir, acostumo a dir el que esperen sentir, perquè per dir les veritats no cal ser massa intel•ligent, només cal ser un tontet que es quedarà sense amics...