entrada 504 (any 2)

Ahir em tocava estrena de local, i en aquests temps de crisi obrir un local on apagar les penes no és del tot un mal negoci, normalment no ens acostumen a convidar als negocis que els nostres clients estrenen, bé i si ens conviden no hi acostumem a anar per mantenir allò de la distància assessor-client, de fet només anem a bars, restaurants i clubs (tot i que de moment encara no hem tingut cap client que n’obri cap de club (i si us plau malpenseu un xic), doncs si, Deu apreta i a vegades fins i tot ofega...), doncs res, estava al local veient als mongos que s’hi anaven reunint i observant la fauna present, sempre m’ha fet gràcia, que els homes tenen una tendència natural a mostrar les seves parelles amb aquell posat de: “Si la mires massa et pixaré als peus, però peaso polvo que té la meva xurri, ein?”, i elles en canvi coneixedores del que desperten intenten fugir sempre a una distància raonable de l’acompanyant amb aquella pose de: “Sóc hipermega divine de la death, i només si tens els collons grans i la cartera encara més grossa (i òbviament ets maco) et faré un xic de cas...”, doncs bé, ja em teníeu entre tot aquell personal, quan es va encetar una conversa que em va recordar l’entrada d’un blog que havia llegit, el tema anava sobre els referèndums i si el dret a votar havia de ser universal, hi havia un tipus que defensava força coherentment el fet que en temes tècnics demanar el parer a tot fill de bon veí (no he sabut mai perquè no es fa als fill de mal veí...), era un error, ja que aquests temes i ressaltant les especificitats tècniques no podien anar a l’opinió pública, aleshores un dels hàbils oradors allí presents va pervertir el discurs tot dient, que si s’aplicava tampoc hauria de poder votar aquell qui no conegués a fons el programa electoral del partit que vol votar (i ull!!, que gràcies a que la gent no se’ls llegeix obtenen vots, perquè qualsevol que se’l llegeixi i vegi el que acaben fent finalment, acaba per engegar-los a la merda (com a mínim) en una nova elecció, i si no ho fa si que no hauria de poder votar, per cretí)... doncs bé estaven en aquestes quan el hàbil em va mirar: “No penses així?, o creus que la democràcia justifica que tothom pugui dir la seva quan fins i tot no saben el que volen dir...”, el tipus aquell va somriure, mentre la gent del seu voltant anava incrementant la seva excitació, de fet la situació era divertida... ells no sabien qui era jo, jo tenia clar qui eren ells, aquell tipus havia entrat en un terreny que no coneixia tot esperant que el fet d’estar arropat d’uns quants newpijos li servís de quelcom, aquell tipus no sabia que algunes batalles es lluiten en solitari i molt possiblement pel fet que mai n’havia lluitat cap... és el que té poder pagar mercenaris, però aquella tarda havia comés l’error de creure que moltes batalles guanyades gràcies a altres et preparen per guanyar-ne una tu solet, el més assenyat hagués estat somriure un xic bavejant (per semblar-me als altres) i marxar, però començava a estar-ne fins els collons del tema així que... vaig somriure com aquell riquipolles tot dient: “Molt possiblement tens raó, ara bé, caldria saber qui determina qui pot votar i qui no, i després determinar aquells que determinen els que determinen qui poden votar.... i així fins l’infinit... Quis custodiet ipsos custodes?, i al final que ens quedaria?, un lloc on només votarien uns pocs trencant lo d’una persona un vot, però mira, la sort que tindríeu vosaltres és que podríeu estar-vos d’anar a votar amb un motiu... i és que molt possiblement mai us cridarien a fer-ho...”, tot dit amb un posat de neometrosensuamatxoman, els vaig deixar mentre intentaven entendre el que els hi havia dit, tot i que veient-los no era tan mala idea allò de que no votés tothom qui vol sinó només aquells que poden, i que aquest “poder” anés vinculat a un mínim d’intel•ligència... estava a la barra gaudint de la meva soledat quan vaig notar l’aroma, em vaig girar i allí la vaig veure, no hi ha res com fotre una patada a un arbre perquè en caigui una fruita, i si casques a l’arbre més daurat del jardí no amb menys que allò que tenia davant t’has de conformar, després de les presentacions i de les frases estúpides destinades a justificar el que acabaríem fent i per no anar-hi directament, i de pas deixar clar que ella no era una puta ni jo un cremat i que només cercàvem a algú per follar i marxar d’allí (quan en veritat l’únic que ens interessava era això darrer), la vaig convidar a fer una copa en un lloc més tranquil, ella em va mirar amb un somriure que amagava un cert aire de fracàs dient que li era impossible, que tenia feina l’endemà però que podíem quedar... “La propera setmana?” ella va deixar escapar un sospir “Si!, perfecte!”, “Doncs quedem la propera setmana quan ja no tindràs la regla...” vaig veure com se li canviava la cara... “Perdona, he dit alguna cosa que no devia?”, “Com ho saps?”... hagués pogut comentar-li l’augment dels seus pits, el fàcilment que agafaven color les seves galtes, com responia de forma exagerada als estímuls, i com no... l’olor a sang que deixava anar, de fet tota dona amb la regla no deixa de ser un envàs defectuós, un envàs que perd part d’allò que el fa valuós, com em va dir un vampir fa temps “Un veritable malbaratament d’aliment...”, ni ella sabia que precisament aquell fet era el que m’havia impulsat a parlar amb ella, a diferenciar-la de la resta de subnormals, de totes les fruites molt possiblement ella era la fruita madura del jardí on m’havien convidat, i ja ho sabeu, és recomanable no menjar menys de tres peces de fruita al dia...