La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dissabte, 22 de maig del 2010

entrada 507 (any 2)

Al llarg dels segles he assistits a tantes guerres com a finals de les mateixes, totes amb grans motius que el pas dels anys s’han encarregat de demostrar que només eren això, motius, motius que moltes vegades tenien de gran la gran mentida en que s’instrumentaven i poc més... ara bé, el que sempre he observat i encara avui em sorprèn és el final dels conflictes, si la guerra té alguna cosa bona és que tot i no ser democratitzant a nivell global crea grups que ho són força, de fet quan un es juga el tipus i amb els únics que pot confiar són amb els del costat i així un rere l’altre forces complexos i idees preestablertes perden bona part de la seva força sota el desig de tornar a casa i si pot ser, d’una sola peça, ara bé, el que mai m’ha deixat de sorprendre és el veure com després de tornar del front i després de passar-ho en gran amb les festes (pels guanyadors), i el conformisme (dels perdedors), bé si voleu que us sigui sincers tan es sigui un guanyador o un perdedor qualsevol humà que he conegut ho canviaria tot pel senzill fet de tornar viu a casa, doncs bé: després d’arribar, les festes de benvinguda i tot el percal, observo com bona part d’aquells tipus que feia unes setmanes es jugaven la vida veuen com la gent s’allunya, alguns ni tan sols s’acomiaden dels seus companys d’armes i ells queden allí, a vegades fins i tot perdent la consciència de la gent que els envolta, i aleshores la realitat se’ls hi torna present, tu et pots haver jugat la vida pel teu país, tu et pots haver sentit important veient com es preocupaven de que no et faltés de res per fer la teva feina de la millor forma, de la forma més eficient, un cop t’han ensenyat a matar no menys que matis esperen de tu, i és en aquella solitud acompanyada que un descobreix que tot allò va ser mentre un era útil, mentre un era una màquina biològica per satisfer les necessitats dels que manaven, un cop satisfetes les necessitats tot i no deixar de ser un “gos de la guerra” com no li havien cansat de dir mentre es matava pel seu país, per un país a qui mai li havien presentat oficialment, i del que ell només en coneixia una petita part d’aquell país i forces coses del mateix no acabaven de fer-li el pes, però obviant-les havia estat disposat a morir per ell, i ara ell, el gos de la guerra possiblement encara ho era, però un gos deixat a la cuneta a l’espera que un cotxe o camió se l’endugués per endavant, o bé per acabar en un centre per veterans de guerra, una gossera amb un nom rimbombant on a manca de la capacitat de posar un xip que segueixi el seus passos el tenen força controlat, el tipus mira la gent i descobreix només veient-los que les diferències que la guerra havia eliminat tornaven a fer-se paleses, que els seus companys ja no ho eren, ara eren civils i com a bons civils i cabrons començaven a pensar més en ells que en els seus companys, de fet un s’arriba a preguntar si en veritat mai van ser companys i si en tindran mai més d’altres com aquells, i la pregunta que fa aparèixer les primeres gotes de suor és: “Com tenen collons de deixar perdre una amistat com aquella tan fàcilment?”, i aleshores un descobreix que per moltes guerres i victòries o derrotes res canvia, i res canvia perquè les guerres ja han passat a formar part d’aquesta normalitat que algú amb ganes de caxondeig i jolglòrio va nomenar realitat...

1 comentari:

maria ha dit...

Molt bona reflexió i és que res canvia...