entrada 496 (any 2)

Fa anys passejant per una platja vaig veure una imatge que poc menys que era xocant, hi havia un vell assegut damunt una roca i un grupet de gent al seu voltant, al acostar-me vaig perfilar la imatge del Guru de torn rodejat dels acòlits, ara bé el divertit era que el tipus no deia res, estava allí escoltant i de tant en tant deixava anar un buf més d’avorriment que per cap altre motiu, i els que el rodejaven s’anaven aixecant i en venien de nous que començaven a explicar la seva vida... vaig estar una estona allí assegut, quan va començar a caure el sol em vaig aixecar amb la intenció d’abandonar aquell despropòsit quan el vell em va preguntar:“Tu no m’expliques res?, no tens cap problema?”, vaig somriure sense saber per quin començar, però els meus problemes tal com per mi havien estat generats per mi havien de ser solucionats, m’hi vaig acostar i em va allargar una cigarreta, “Saps, ja no sé el temps que porto aquí, sé que tenia un neguit que em va fer venir fins aquí i seure tot mirant al mar, però hi porto tan de temps escoltant els problemes dels altres que ja no recordo quin era el meu...”, “A vegades oblidar el problema fa que aquest senzillament desaparegui, i sinó, no pateixi que tornarà, no he conegut a ningú amb un desig de sobresortir els problemes, sempre han d’acabar per dir-hi la seva....”, el vell va somriure assaborint el tabac, “Molt possiblement, però saps, un dia vaig fer una prova, a un dels que em va venir explicant els seus problemes li vaig dir que pugés al cim de l’espadat i s’hi deixés caure, òbviament no ho va fer, aleshores vaig concloure que aquell tipus no tenia cap problema, senzillament tenia por, des de les hores no he donat cap consell més, i en canvi han anat venint cada cop més persones a explicar-me els seus problemes, suposo que prefereixen explicar sense rèplica ni consell...”, vaig llençar la burilla mentre m’aixecava i m’acomiadava del vell, no havia estat un dia perdut, a vegades és molt més important compartir silencis que problemes, i moltes vegades un senzill silenci és la millor resposta a un problema... al cap d’un mesos hi vaig tornar i el vell ja no hi era, la gent del poble em van dir que un dia es va aixecar va pujar a l’espadat i s’hi va deixar caure, només havia dit “Ja recordo perquè vaig venir...”, segons tothom el temps l’havia afectat d’alguna manera fent-lo enfollir, jo personalment crec que escoltar els problemes dels altres li va demostrar la importància que s’arriba a donar a les coses més nímies, això i que finalment el vell ja no tenia por a seguir el que li dictava la seva consciència... i s’ha de ser força valent per assumir els actes que creiem que s’han de fer i fer-los fins a les darreres conseqüències sense valorar el resultat dels mateixos, i no actuar fent-los un cop s’han avaluat precisament les conseqüències del mateixos...