entrada 515 (any 2)

Vam arribar a casa de la noia, ella va fer les parades que fan totes per justificar que allò no ho feia amb qualsevol, que estava dubtosa i moltes altres coses per tal de salvar un xic la seva autoestima i no quedar com el que era, ni ensenyar massa allò que desitjava, vaig fer un intent de deixar-la però ella em va tallar la retirada i em va dir que no hi havia res de dolent en fer-hi la darrera copa, va entrar en el seu pis i després de mirar-me em va convidar a passar, i molt possiblement aquell va ser un dels seus errors més grans d’aquella nit, vaig entrar-hi una bola de pel va venir al nostre encontre, segons ella era la “Pha” (fa gràcia que recordi el nom de la gata i no pas el d’ella...), bé almenys s’havia buscat un animal de companyia independent i que mai la trobaria faltar (aquells que creieu que els gats tenen els més mínim “amor” pels seus amos sou més estúpids que la majoria... hauríeu d’aprendre la diferència entre cànids i felins...), em va convidar a passar a la sala d’estar/menjador, va entrar a la cuina per preparar un parell de copes, i jo em vaig deixar perdre per aquell espai, i res, era impossible trobar res que indiqués un mínim de personalitat, aquella casa hagués pogut ser la seva, la de l’altre o fins i tot la teva, i qui no té capacitat o valentia per fer de casa seva una imatge del que vol malament, o bé, si ella volia que allò fos el que la definís encara pitjor, vaig mirar els mobles, hi predominaven els mobles “iquea” ma quale idea, no hi tinc res a dir, de fet jo també en tinc alguns: mobles barats, amb un cert disseny, funcionals i que duren el que han de durar i a més, amb aquell encant afegit de que cada moble és com un sudoku tridimensional per veure quan es pot tardar a muntar-lo, i descobrir amb cara de sorpresa la quantitat de cargols de més que han posat en la caixa, això fins el moment que el moble comença a caure’s a trossos i un descobreix que igual aquells cargols sobrants tenien una missió... en molts casos com els humans, que per molt inútils i obviables que ens semblin moltes vegades també tenen una missió per evitar que tot se’ns caigui damunt, però bé, i com deia un conegut l’accés a aquests mobles només és admissible quan ve pel gust i no per la necessitat, ella va sortir de la cuina donant-me una copa, la vaig acostar als llavis i com no podia ser d’una altra manera, una beguda asquerosament normal, vaig fer-ne un glop deixant-la damunt d’una tauleta, ella va posar música escollint entre el poc que hi havia... al final la Nora Jones va començar a cantar, ella va forçar el gest deixant pas a l’Alicia Keys “Millor” va dir amb un somriure... “On ho havíem deixat?” va dir acostant-se, allí ja no vaig saber si era ella o la Pha, i per cert: que havíem començat que havíem deixat?... la tenia just a pocs centímetres, podia olorar el seu perfum que com no podia ser d’una altra manera era normal, els subtils olors del maquillatge, del pintallavis tot vulgar i de qualsevol altre cos femení, podria estar a punt de follar a qualsevol humana si tancava els ulls, però per darrera hi havia l’imperceptible olor d’ella, l’olor de la seva transpiració, allò la feina única, allò que havia intentat amagar era el que la feia única entre tots els humans, la vaig atraure al meu cos mentre la besava, era de les normals que obra la boca amagant la llengua i intentat provocar un xoc de dents que faci ric a qualsevol dentista, ella em va començar a despullar, vaig aixecar-li la camiseta que va deixar veure uns sostenidors de H&M, vaig forçar el somriure.... com no... vaig començar a desfer-li la faldilla, i ella em va apartar les mans “Espera...” em va empènyer fins que vaig quedar en una de les butaques i ella va començar a moure’s al ritme de la música, molt possiblement allò se li donava millor que no pas la feina que realitzava, es va treure la faldilla deixant veure unes calces que poc tenien a veure amb els sostenidors (odio les dones incapaces o no suficientment coquetes com per entendre que la roba interior forma una unitat... bé, això només es perdona a aquelles perdonables, que no era el cas...), se’m va acostar, va anar baixant mentre em desfeia els pantalons i me’ls treia, em va agafar de la mà i em va acompanyar a la seva habitació, i com no, allí hi havia una habitació expo-moby... vaig prendre la decisió tirant-la al llit, al acostar-me em va dir la frase de la nit “Tens condons?...”, al veure la meva cara va somriure assenyalant un calaix de la tauleta de nit, allí dins hi havia la famosa caixa on encara es trobaven les restes de la darrera aventura de la tipa, vaig començar a besar el seu cos, des del coll baixant per la seva espatlla, vaig començar a jugar amb els seus pits veient com s’excitava i arquejava la cadera, vaig seguir baixant, podia estar tranquil del normal que era segurament el tindria cuidadet, res que cridés l’atenció i així va ser... quan m’hi vaig acostar ella em va estirar “Mira, ho sento però no vaig neta...”, com si jo li hagués preguntat... vaig tornar al seu coll i ella es va apartar un xic “Ja sé que et sonarà estrany, però jo no arribo sinó em masturbo, espero que no et molesti...”, molestar-me?, vaja era una noia autosuficient allò... vaig seguir besant el seu coll “Saps...” va començar a dir ella, però allí es va quedar, les meves dents van destrossar el seu coll, possiblement hagués pogut estar més fi, però si fèiem un concurs a vulgaritats calia esforçar-se... (els vampirs som força competitius...), la tia em va mirar mentre intentava agafar aire i parlar, les seves mans van dirigir-se a la ferida, les va mirar sense entendre res (com no podia ser d’una altra manera), de fet ja feia estona que no en tenia cap ganes de follar-me-la, no fos que m’encomanés part de la seva way of life o vulgaritat brutal... vaig beure el suficient evitant les arcades que aquella sang em provocava, podria haver estat bebent sang tan com pixats, un líquid sense substància ni gust, al final ella va deixar anar una llagrimeta i no vaig poder més que dir-li: “Mira-ho pel costat bo, no crec que ningú et trobi a faltar, de fet ser vulgar provoca que n’hi hagi forces com un, d’allí precisament el concepte de vulgar... que tu has confós amb el de normal, bé, tu i molts milions d’humans...”, la vaig deixar morir sobre el llit, possiblement aquella mort fos el més anormal de la seva vida, i no em direu que la vida no té sorpreses ni cops amagats...