entrada 491 (any 2)

Ahir estava fent una copa deixant volar els records, de fet cap dels presents m’oferia res millor a qualsevol dels possibles records que em poguessin assaltar, no vaig poder més que somriure al recordar unes paraules: “Quan el passat té millor pinta que el present, ja cal que ens comencem a preocupar pel futur...”, i va ser aleshores quan vaig recordar a l’Alexandre tot preguntant-me que estaria fent, el darrer cop que el vaig veure va ser l’agost del 1876, vam coincidir a l’estrena del Ocaso dels Deus, i no vaig poder amagar una ganyota quan vam creuar la mirada, ainsss si el seu patró l’hagués vist allí; havíem coincidit feia uns mesos en un dels molts conflictes que els humans us entreteniu a crear per tal de regular el nombre de subnormals que respiren, i de fet, com no en la vella Europa i com no en els Balcans, i fins i tot podria dir més... i com no, els subnormals que tindrien o ja haguessin tingut descendència que s’acabaria per tornar a matar-se uns segles després, va ser en un poblet prop de la frontera de Montenegro on el vaig veure, el bar era un refugi d’assassins, mercenaris i altre gent de bon viure, a part de la col•lecció natural de monstres que aprofiten aquests conflictes per deixar-se anar i gaudir del seu particular portaventura, i allí tot sol en la barra el senyor Alexandre... “Vaja, no sabia que deixaven entrar tipus com tu en aquests locals...”, ell va somriure apurant la seva copa “Saps, si els que són com tu intentéssiu entrar en els locals on jo hauria d’estar, molt possiblement no ho aconseguiríeu i si ho féssiu no en sortiríeu, i això que els meus són els que tenen millor fama...” va demanar una nova copa, la Nikola, filla del propietari del local qui havia volgut tenir un noi i que vist el fracàs va decidir posar-li un nom masculí per molt femení que sonés, la bona de la Nikola em va servir allargant el servir al meu conegut a qui després de mirar-me li va deixar l’ampolla tot renegant, “L’hauries de perdonar... però els que sou com tu no li caieu massa bé...”, l’Alexandre va deixar escapar un sospir “Saps, perquè estic aquí?” i va ser aleshores quan vaig començar a posar-me nerviós, ell veient-me va explotar en rialles “Va, va, no et pensaràs que “ell” es fixa en un forat com aquest?, i que ni tan sols l’importeu?”, aquelles paraules lluny d’ofendre’m em van tranquil•litzar, i ell va seguir “Mira, en teoria tenim un do, un regal diví per poder decidir qui es mereix o no un càstig, tenim la capacitat de veure la veritable cara de les persones i conèixer els seus veritables desitjos... i no hi sé trobar la ironia en aquest “regal” que ens han endinyat, un regal que fa que on tothom veu bondat i gent de bon cor nosaltres hi veiem monstres, de fet he arribat a la conclusió que la humanitat no és que sigui imperfecta, la humanitat es collonudament perfecta, és perfectament imperfecta, suposo que si algú hagués volgut crear una espècie de fillsdeputa egoistes i viciosos hagués creat alguna cosa semblant a la humanitat, però és clar “ell” pot més, i ha donat una volta de cargol més, creant el que es passeja per aquest mon, i a fe d’”ell” que se n’ha sortit amb nota, no puc passejar per cap de les grans ciutats sense veure els veritables rostres dels que habitants, i quan més lloc de pau i bondat més monstres m’hi trobo, i saps, és en llocs com aquest on només hi ha lloc per a monstres que respiro tranquil, cap dels presents té la capacitat de sorprendre’m con tenen els bons de cor, esperit i portadors de bona voluntat que van a resar els diumenges mentre pequen a gust la resta de la setmana, suposo que si “ell” ens deixés fer una neteja a discreció el de baix hauria de fer obres d’ampliació, tot i que veient com van les coses per aquí, a vegades em pregunto si les obres ja les ha fetes i això no és més que un barri més del que hi ha baix...”, vaig somriure mentre m’acabava la copa “I no teniu psicoanalistes per tipus amb ales allà a dalt?, perquè segur que el problema no et ve de falta de sexe...”, l’Alexandre em va mirar “I per cert, per on traieu el líquid....”, ara si que l’Alexandre va explotar en rialles “Saps, em sabria greu tenir-te que matar algun dia vampir”....