entrada 493 (any 2)

Ahir per la tarda em van trucar, un dels caps de personal després de rebre la meva trucada matinera i la meva petició em va reclamar per tenir unes paraules amb mi, em va fer passar al despatx i després de les tontades de costum em va fer seure en la seva hipermegaxaxipiruli taula rodona de reunions (el tema de que sigui rodona és perquè no hi hagi favoritismes posicionals, diu ell, tot i que el cabron sempre dóna l’esquena al sol... avantatges d’haver llegit en Sun Tzu), un cop assegut va dir a la secretària que la podia fer passar i va esperar a que s’obrís la porta, la secre va entrar i apartant-se va deixar passar a una noia, la timidesa de la qual va desaparèixer després d’un “Si us plau...” i un somriure del meu conegut, de fet ella ja havia perdut el primer round, la pèrdua de l’atenció que portava pel senzill fet que l’havien tractat mig amablement indicava algú fàcilment manipulable, o almenys manipulable en lo més bàsic, ella es va asseure davant meu sorpresa que li apartessin la cadira “Vols res?, espero que no et molesti si et tracto de tu”, ella només va poder deixar anar un “No, no, estic bé, gràcies”, va ser aleshores quan el meu conegut em va dir que aquella era la noia de la que m’havia parlat per ocupar un lloc de tècnic, sempre he quedat sorprès de la capacitat per mentir que té, vaig somriure demanant a la noia si portava cap currículum seu, ella em va mirar sorpresa desviant la mirada cap al seu benefactor, aquest va fer un gest de desaprovació traient una còpia del currículum i deixant-la davant meu... segon round perdut, no entenc com hi pot haver gent que es vagi a vendre sense publicitat... i més encara aquells que creuen que el seu anunci era tan bo que tothom el tindrà en ment o a mà... vaig remirar el currículum, el temps just per veure com es movia, com es tocava les mans, com tot i mantenir-me la mirada hi havia una tendència natural a desviar-la, allí davant tenia una humana practicant el vostre esport favorit, el de l’engany, el seu currículum estava bé: estudis en bons llocs, treballs en bones empreses, una bona foto, i moltes altres coses bones, i si ens creiem que la perfecció no és d’aquest mon on estaven les dolentes?, ahhh, si és que la gent creu que no valorarem les coses dolentes, i aleshores recordo quan em deien “La gent se l’hauria de valorar pels seus fracassos més que pels seus èxits, els fracassos indiquen quins èxits es poden assolir, en canvi els èxits només indiquen els fracassos que poden venir...”, ho havia vist a l’entrada la roba no era de la seva talla, a més el perfum de la jaqueta no s’adia amb el que ella portava, i el subtil canvi de to entre el conjunt i les sabates indicava una educació que aquella noia mai havia tingut, en pos d’una igualtat obligada, de fet que fos allí venia d’allò de les ordres de tenir tants tècnics com tècniques de la necessitat de demostrar que en igualtat no ens guanya ningú, i no pas a la necessitat natural de rodejar-nos d’obres d’art (vives o no), de fet ja vaig enviar un correu electrònic (del que no he rebut resposta encara), sobre si també ens canviaran la meitat de dones de la neteja i en posaran a nois de la neteja... vaig aixecar la mirada, “I quina feina feies a les empreses on has treballat?, i en espacial a la darrera...”, va trigar uns segons a pensar i va desviar la mirada cap a la direcció equivocada, tercer round perdut i a punt del k.o., quan algú triga només vol dir dues coses o que està intentant inventar una bona història o que valora si dir el que realment feia, informació que nosaltres ja teníem i que encara la feia més crèdula... no va mentir però tampoc va dir la veritat, després d’allò el meu conegut va prendre la paraula per explicar el lloc de treball, ella anava assentint un cop finalitzat ell li va preguntar si tenia cap qüestió, ella va agafar aire dient: “Si, dues, la primera és com funciona la graella salarial i la segona els horaris, no voldria favoritismes però tampoc...”, va ser aleshores quan no vaig poder més... “Tens experiència en un lloc com aquest?” va ser aleshores quan ella va explotar indignada “No, no tinc experiència, però haurà vist que tinc un bagatge acadèmic més que excel•lent i unes bones referències, i...”, “Mira, abans que em diguis que seria una sort contractar-te, et voldria explicar una cosa, fa anys els que eren com tu se’ls anomenava aprenents, i no cobraven, de fet es passaven mesos i anys mirant el que feien els altres els artesans, i feien les feines bàsiques de qualsevol taller a canvi només de poder-hi dormir i menjar, era només amb el pas dels anys que aquests aprenents esdevenien artesans i podien començar a viure del que feien, en el nostre cas no estem tan allunyats, tu ets matèria primera, ets una base sobre la que podrem treballar, i de la que n’obtindrem un resultat, i de fet si has arribat fins aquí és precisament perquè considerem que tot el que tens i has fet no ha pervertit massa el que ets en realitat, i no voldria que et prenguessis malament les meves paraules, però pensar que tindràs els drets dels que porten temps aquí pel senzill fet de tenir uns estudis una experiència o un determinat sexe no és el millor començament”, i aleshores es va produir la catarsi, aquells fets que fan que un somrigui creient que hi ha algun Deu, la noia ens va mirar dient “Però almenys, podré tenir una oportunitat?”, “Tot depèn de les polles que vulguis mamar?” va contestar el meu amic , vaig notar la pressió de les seves mans a la taula i la tensió de la seva mirada, el parquet no va agrair que la cadira li fes una nova cicatriu, suposo que no tan profundes com les cicatrius que ella ja portava, es va aixecar intentant aguantar el tipus dirigint-se a la porta “Carlota” vaig cridar, ella continuava caminant “Srta. Carlota!” ella va parar, sembla estrany com els títols (guanyats o no) fan que la gent es senti més important, es va girar clavant-nos la mirada “Sou uns...”, “Abans que diguis res del que et puguis empenedir dir-te dues coses, mai has de deixar que el medi o la situació et sobrepassi...”, el meu company va afirmar amb el cap “I segon, que per molt que em sorprengui et tinc d’oferir el lloc de treball...”, ella ens va mirar perdent un xic la mirada “Sou uns fills de puta”, el meu conegut va explotar en rialles “Vaja, ens anem coneixent, quan et va bé començar?”, quart round perdut i combat finalitzat amb una nova victòria per k.o., però és clar, nosaltres érem dos i ella una...