entrada 489 (any 2)

Ahir em van convidar al cinema, la sessió no va estar malament però com sempre l’interessant no és el que es veu a la pantalla, sinó que moltes vegades és tot allò que hi ha al voltant, la primera cinta a la que em van convidar, parlava de dracs i de com ensinistrar-los, i que voleu que us digui, que si, que si, que els efectes 3D no estaven malament, que en algun moment va sortir la rialla fàcil, i que els dibuixants tenen més facilitat per dibuixar noies que nois, de fet força més... però l’interessant va ser quan va acabar la cinta i sortíem (a partir d’aquí faré alguns spoilers de les pel•lícules, així que si teniu previst anar-les a veure el millor que podeu fer és deixar de llegir...), doncs bé, al sortir la brivallada que tenia pel costat anava explicant la peli tots il•lus i happies, quan de sobte un va dir “Però al final li falta la cama...”, (el prota, salva a tothom però perd la cama que li canvien per una de fusta/metall, de fet feia temps que no havia vist una cinta amb un final retorçut com aquell, una picada d’ullet a les històries gregues on l’heroi tot i guanyar acaba fent el grec, és adir datpelcul...), i es va produir un silenci, no vaig poder més que somriure al veure que aquells nens eren conscients per primera vegada que en moltes ocasions els actes heroics tenen el seu preu, i que per molt divertit que s’ho hagués passat el protagonista i per molt heroi que fos, la cama no li tornaria ningú... algú em va dir fa temps que un nen ho deixa de ser quan és conscient que morirà, bé, ahir sense arribar a aquest extrem hi va haver forces nens que van envellir uns quants anys a base de un xic de realitat ensucrada, però realitat al final... la segona cinta em va deixar més fred que calent, bé, veient només d’arrancada que estava amparada per la Disney ja em vaig témer el pitjor, perquè per molt Burton que es sigui, l’hombra de l’orellut és moooolt llarga, i així va ser, vaig deixar escapar una ganyota al pensar que l’original del 1865 era força més transgressor que la revisió del 2009, en plena època de la llibertat sense limitacions, i on els artistes fan el que els hi rota sense cap mena de topall vaig observar com la pel•lícula quedava força lluny de la novel•la, de fet suposo que si mai les erices es surten amb la seva, aquesta serà de les primeres per no dir la primera que cremaran i reinterpretaran amb una nova versió titulada “Alícia en el país de la igualtat...”, de fet jo hi vaig ser al 1865, i fins i tot vaig creuar-me amb el bo del Charles Lutwidge (ja hi he escrit sobre ell en altres posts), i no seré jo qui torni a aixecar la merda de si Alícia era força més real del que us creieu, i si a més tenia com a cognom Liddell, però no us porteu a engany Alícia (el llibre), va ser un regal, una caixa de pandora on ni tan sols esperança hi havia en el seu fons, un objecte amb un destí particular, un objecte amb uns colors i unes històries tan brillants que encara avui, forces anys després de la mort del seu creador és capaç d’atrapar a les pobres nenes, i de nenes anava el tema... amb tot qui la vulgui anar a veure que hi vagi i ja dirà, ara bé una de les millors escenes és la de les persones que es disfressen per ser deformes davant la deforme per si, reina vermella, una reina perfectament deforme en un regne de deformes, senzillament brutal i força apropiat pel present que ens toca viure, i la frase que diuen repetides vegades (i no és la de “Que les corten la cabeza”), sinó la de: “Un hauria de pensar almenys en sis coses impossibles abans d’esmorzar...”, i del barreter que voleu que us digui, el fantasma del propi escriptor desitjant a l’Alícia, i és que en això si que el Burton va poder escapar de la mirada del ratolí orellut, perquè només aquells que saben els rerefons de les històries poden sorprendre amb gestos tan innocents i alhora carregats d’obscurs desitjos...