entrada 500 (any 2)

Ahir va tocar sortir (com no...), sembla que si no ho fas deixes de pertànyer al grup del xaxipirulis i passes al dels carrosses de partit de futbito setmanal, al entrar al local els Shy Child van envair l'atmosfera amb la seva música del tot intranscendent, vaig mirar la barra, les cares de sempre amb les de quasi sempre, juntament amb les de casi mai i alguna que mai hi havia estat, per com sempre, tot i com es mogui i vagi vestida, la gent un no triga a descobrir el que amaguen les capes de roba i altres eines e camuflatge, allò que més es vol camuflar és allò que desagrada i allò que es llueix del que més orgullosós s'està, i veient els que hi havia allí, un pot preguntar-se de que parlar amb algú que està molt orgullosa d'unes glàndules mamàries que qualsevol càncer pot convertir en un veritable infern, els humans són febles, suposo que les festetes i les nits com la d'ahir tenen la sana intenció de poder justificar la seva vida, i de poder dir en veu alta:“Eissss som una merda però ens ho passem quetecagas...”, ara era el torn de Tachenko, em vaig acostar a la barra, uns ulls clavats en mi notant la insistència de la mirada no vaig poder més que preguntar “Ens coneixem?”, la cara va canviar, la rialla d'una de les amigues em va fer que em centrés un xic més en aquella composició d'ulls, llavis, nas i cabell, res... vaig baixar un xic la mirada, una bona balconada... i aleshores me'n vaig recordar, però ja era tard, després d'una sèrie d'insults que no venien al cas la tipa se'n va anar intentant demostrar l'ofesa que estava, tot i que cada porus de la seva pell transpirava impotència... “No crec que sigui problema meu que no et recordi... més aviat t'hauries de preguntar que no vas fer per fer-te inoblidable....” en Harper Simon va ser l'encarregat de dissimular les rialles dels que m'acompanyaven, les amigues de la noia van marxar intentant desaprovar els nostres actes, si, som els nens mimats de la nit, som els eterns Peter Pan, som allò que tothom vol en mesura per ningú a granel, som vents de sinceritat i realitat, diem el que els altres veuen i callen, i veiem el que els altres volen no veure, compartim espais però no som el mateix que vosaltres, va semblar com si el DJ volgués calmar la nit amb els Gorillaz, va ser aleshores quan vaig veure que una de les amigues encara hi era “I tu?”, “I jo?, teniu la barra en propietat?”, ara els somriures dels que anaven amb mi indicaven que el repte havia estat llançat, “Vols fer la prova de si et recordo passats un dies?”, “I qui t'ha dit que vull que em recordis, possiblement l'important seria que fos jo qui et recordes, tan em fa si tu ho fas o no... jo no em lamento del futur perdut, prefereixo gaudir del passat guanyat”, la vaig mirar, ulls grisos, bé aquell blau grisós del mar cabrejat, amb unes espurnes que anaven rodejant el seu iris... vaig somriure tapant-li l'ull dret “Què veus?” li vaig dir a un dels que venien amb mi, vaig fer el mateix amb l'ull esquerra “I ara?”, el que m'acompanyava va somriure “Leo amb àries...”, ella es va fer enrere sense entendre el que li estàvem dient... “Hi ha una llegenda que diu que algunes persones tenen espurnes en els seus ulls, com és el teu cas, i que expliquen la veritable naturalesa d'elles mateixes, en el teu cas tens pràcticament la constel·lació de Leo al ull dret i àries a l'esquerra, i saps, diuen que l'ull esquerra indica l'emotivitat i l'ull dret la racionalitat... així doncs una lleona racional i una àries emotiva, segur que a tu si que t'hagués recordat...”, i com no, aleshores va sonar...