entrada 508 (any 2)

No sé quants segles fa que em dic que tot el que em diguin els humans directament no m’ho he de creure, o senzillament que val (i força ) la pena posar-ho en quarantena, però res, que cada cop hi caic de quatre potes i sort que m’aixeco ràpid no sigui que acabin per donar-me pelbull... doncs res, ahir em van fer empassar la peli de “Perdona si et dic amor...”, i com que no estava sol vaig aguantar per fer passar el tràngol de veure-la a tots els qui estaven presents, i mireu que la vam parar cap a la meitat tot i que després de dos copes algú va dir: “Què collons, que no es digui que no tenim sentiments...”, tota una postal de finura i sensibilitat l’animaló aquell, així que vam seguir des de quan ell les invita a dinar a elles amb els seus amics, fins a al final o al fine... val, val, la peli no és apta pels diabètics emocionals ja que necessiten després de forces injeccions de realisme per no creure’s que el mon és com el de la peli, però si m’he de quedar amb alguna cosa de la peli em decantaria per la selecció de cites que hi van sortint i per la música, si, si, tinc debilitat per les cançons en italià i com diria un vampir conegut “Mai mossegaria a qui escolti al Eros en castellà, podent-ho fer en la seva llengua natal, lingua natale o com collons se’n digui...”, i la resta de la peli doncs res... avui algú em deia que salvant les distàncies podria ser semblant a la de “An education”, tot i que una pecaria d’excés de realisme i l’altre d’idealisme... en resum les dues tenen exageracions en si mateixes, ara bé, de la que vaig veure una de les imatges que em va sobtar era que la brivalla de disset anys portava un rolex combinat d’or i acer, i que cap de les amigues de la tipa tenia el menor desperdici, i sabeu? he de reconèixer que les jovenetes acostumen a ser maques però quan un surt al carrer no veu només nenes maques sobrades de pasta i “trentamolts” amb Mercedes 4x4 o BMW X5 o qualsevol altre cotxe popular i amb feines lliberals d’aquelles de: “Vaig a treballar-hi quan em rota dels collons perquè jo ho valc...”, possiblement i veient-la amb perspectiva algú podria arribar a la conclusió que no ens trobem més que davant d’un remake (versió d’una peli anterior, per a subnis) passat pel sedàs italià, de “La flaqueza del bolchevique”, i comparant-les em sento més identificat amb el calb amb mala llet amant d’extremoduro al italianet guaperàs incapaç de portar música al seu cotxe i tot un crisisticexistencial amb un excés de bonrotllisme que exapatras com diria la princesa del populus, però res, si us plou i enlloc de cagar-vos en la merda de dia voleu acabar per pensar que la pluja té un quelcom de romàntic i que ja tardeu per tenir a algú al vostre costat a qui explicar-li les vostres neures i que us somrigui tot comprensiu no teniu més que veure-la, i si ni així només em queda recomanar-vos que obriu els ulls i accepteu que el mon ha de ser cabron amb alguns (vosaltres), perquè altres vegin els feliços que són (els altres)...
Cançó 1
Cançó 2
Cançó 3
Cançó 4
Cançó 5
Cançó 6
Cançó 7
Cançó 8
Cançó 9