entrada 511-2 (any 2)

Llegint i rellegint blogs he vist com hi ha una espècie que hi abunda de forma especial (i alarmant diria jo), i són els fotògrafs poetes, que ja són collons... i llegint els seus blogs m'he trobat amb dues frases que venen a dir el mateix i que demostren la mena de verb que gasten aquests personatges, en una deien: “La prosa defineix la realitat mentre que la poesia fa somiar i ajudar a interpretar aquesta realitat i la fa experimentar... qualsevol idiota pot dir com és la realitat i encara un inútil més gran ho pot entendre, però només els que tenen certa sensibilitat poden entendre la veritable naturalesa de les coses...”, i en un altre blog sobre fotografia: “Tothom pot veure la realitat però nomes uns pocs (fotògrafs) la poden plasmar, la gent normalment és cega davant la realitat i necessita d'altres que els hi ensenyi...”, ole, ole, ole, modestos, allò que es diuen modestos no massa, i jo no sé com he pogut viure més de cinc segles sense saber interpretar ni veure la realitat... fa molts anys vaig mantenir una conversa amb un tipus entranyable, qui entre copa i copa em va fer una confidència: “No et fiïs d'aquells que fan dir a les paraules el que ells volen, ni d'aquells que t'ensenyen la realitat segons com ells la veuen, i menys si creuen que la seva és l'única forma de explicar i veure-la...”, frase que no pot més que venir-me al cap cada cop que visito segons quins espais; doncs bé, avui sembla que la paraula de moda és decepció... tothom ho està, des dels animalets fans de lost a qui els hi han aixecat la camisa i després de l'emprenyamenta han decidit cercar explicacions metafísiques que justifiquin la seva pèrdua de temps ajuntant-se sota la frase de: “El que passa és que tu no ho has entès...” i és clar quan preguntes que t'ho expliquin, et miren i diuen “És igual no ho entendries i a més estàs mentalment ofuscat per segons quins conceptes...”, ole, ole tus cojones... doncs bé, tothom està decepcionat, i a més amb tot, tothom es queixa de que la gent li falla, que la situació no és el que volen i tal i tal... i torno a la frase del meu conegut.... “El problema no és que ens decepcionin els altres, de fet això és el normal, el problema és que ens decepcionem a nosaltres mateixos, ja que tothom ens pot fallar menys nosaltres mateixos, i en el fons la culpa de la decepció moltes vegades és nostra ja que ningú ens demana que hi posem esperances o il·lusions en algú, ho fem perquè així ens entim millor i pretenem assegurar-nos un futur feliç tot pensant que la gent actuarà tal com nosaltres esperem, però el que volem negar és que de la mateixa manera que nosaltres no actuem com s'espera de nosaltres la gent tampoc té la costum e fer-ho, i aleshores ens decepcionen quan en realitat ens hauríem d'enfadar amb nosaltres mateixos per haver fallat alhora de dipositar la confiança en persones que no la mereixien, i si vols que et sigui sincer el millor per evitar les decepcions és evitar esperar res de ningú i no dipositar cap mena d'il·lusió o expectativa en cap humà, perquè en els fons els humans són unes màquines perfectes de desil·lusió...”