“Espero que no et desintegris quan surti el sol...” em va dir el conegut l’altre dia, “No pateixis, lo del sol no és més que una excusa per poder saltar-nos els viatges a Torremolinos o Benidorm a partir del quart segles tenen la fotuda costum de voler enviar-nos als viatges de vampinserso...”, va somriure mentre aixecava la copa, allí estàvem, de fet no feia massa que havíem sortit del local on la nit havia anat passant i on després ell em va dur per ensenyar-me en que havia estat treballant, segons ell aquell era el dia, la nit havia estat divertida de fet el meu conegut havia donat forma a una teoria força interessant, una teoria que havia batejat com “la paradoxa conyil femenina”, i és que sempre (i segons ell), que s’intenta començar una relació el tema del sexe es ven car, de fet la part femenina defensa acarnissadament i com a bones numantines la seva zona humida, i és que tothom sap que les zones humides requereixen d’una certa atenció i protecció, zones plenes de vida i pols d’atracció de molts animals i entre d’altres forces formes de cucs de diversa mesura i forma que la desitgen habitar... doncs bé, el meu amic té una teoria i és que quan més veuen perillar la relació més disposades estan a bescanviar el seu darrer tresor per seguretat, i és clar un ha d’anar en compte amb una noia que actuí així, ja que això implica dues coses: la primera que coneix als homes forces bé, i l’altre que està disposada a perdre el seu avantatge comparatiu per força poc, de fet la companyia de qualsevol home i la seguretat de tenir-la sempre (o una temporadeta), no hauria de fer-vos felices en excés, així que allí estàvem brindant per les teories estúpides que ments socialment adormides i etílicament enriquides anaven formant... “Ja està aquí...”, ell va aguantar la respiració, estàvem en un turonet que ell mateix havia aixecat en mig d’un terreny de la seva propietat, el sol va sortir per darrera nostre i els primers rajos van tenyir de vermell fent l’efecte entre el sol i el vent que bufava que ens trobàvem en una illa abandonada rodejada d’un mar vermell, s’havia dedicat a cultivar roselles, de fet des de la seva separació havia tingut força temps lliure i aquest havia estat el seu divertimento, i no vaig poder més que somriure i forçar el gest davant l’efecte, si em volia sorprendre ho havia aconseguit i més quant va obrir una nevera dissimulada en el turonet i va treure un parell de cerveses més... “Veus, quan em vaig separar em van avisar que seria com arribar a una illa deserta, i em vaig dir... que collons, si ha de ser així almenys que l’illa sigui del meu gust”, va dir llençant-me una cervesa, el sol es va anar aixecant il•luminant encara més la terra que teníem als nostres peus, una terra on el verd i el vermell hi jugaven a parts iguals, gustosament m’hagués aixecat en l’aire per veure quina forma podia donar a aquella combinació de color a aquella mega postal de rorschach, i va ser quan vaig recordar les paraules que m’havia dit aquella mateixa nit: “Saps, una de les coses que em va fer gràcia de la meva ex-parella, és que quan estàvem separant-nos vam anar a veure els seus pares i em va demanar que encara no els hi diguéssim res, després de la visita em va dir que estava realment sorpresa que hagués mantingut les formes i m’hagués comportat com si res... amb tot molt possiblement hauria d’haver estat més sorpresa no per la meva actuació aquell dia, sinó per la meva possible actuació tots els cops que els vaig anar a visitar...”
"Blake lo entendía. Se lo tomaba como si fuera un chiste, pero lo entendía. Veía las grietas en la sociedad, veía cómo los hombrecitos enmascarados intentaban que no se hicieran más grandes... Contempló el verdadero rostro del siglo XX y optó por convertirse en un reflejo, en una parodia de él. Nadie más entendió el chiste. Por eso se encontraba tan solo. Esto me recuerda a un chiste: Un hombre va al médico. Le cuenta que está deprimido. Le dice que la vida le parece dura y cruel. Dice que se siente muy solo en este mundo lleno de amenazas donde lo que nos espera es vago e incierto. El doctor le responde "El tratamiento es sencillo. El gran payaso Pagliacci se encuentra esta noche en la ciudad. Vaya a verlo. Eso lo animará". El hombre se echa a llorar. Y dice "Pero, doctor... yo soy Pagliacci". Es un buen chiste. Todo el mundo se rie, suena un redoble y cae el telón."
"Permanecí ahí, bajo la luz del fuego, abrasado por el calor. La mancha de sangre en mi pecho era como el mapa de un continente nuevo y violento. Me sentí purificado. Sentí como este tenebroso planeta giraba bajo mis pies, y supe cuál es ese secreto que solo los gatos conocen, ese que les hace gritar como bebés en la noche. Miré al cielo a través del intenso humo lleno de grasa humana y vi que Dios no se encontraba ahí. Vi esa oscuridad fría y vacía que se extiende hasta el infinito, vi que estamos solos. Vivimos nuestras vidas, puesto que no tenemos nada mejor que hacer. Más adelante, ya les buscaremos un sentido. Venimos de la nada; Tenemos hijos, que se encuentran atados a este infierno al igual que nosotros, y volvemos a la nada. No hay nada más. La existencia es algo fortuito. No hay ningún patrón salvo el que imaginamos cuando nos quedamos mirando fijamente durante mucho tiempo. No tiene ningún sentido, salvo el que decidimos imponer. Este mundo que vaga a la deriva no está moldeado por vagas fuerzas metafísicas. No es dios quien mata a los niños. Ni es el destino el que los despedaza, ni es la casualidad la que se los da de comer a los perros. Somos nosotros. Solo nosotros. Las calles hedían a fuego. El vacío respiraba con fuerza en mi corazón, convirtiendo sus ilusiones en hielo, haciéndolas añicos. Entonces renací, libre de garabatear mi propio diseño sobre el lienzo en blanco, en cuestiones morales, que es este mundo. Era Rorschach."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada