entrada 494-3 (any 2)

“Audentes fortuna iuvat....” i després d’aquesta picada d’ullet, recordar la nit passada, de fet ja ho he dit altres vegades que els carrers de la ciutat no deixen de ser les venes i artèries del monstre, i els edificis l’esquelet del mateix, els fils de llum els nervis que ensenyen i deixen sentir el que hi passa i els núvols de contaminació la falsa pell que delimita l’abast de la fera, i com en tot cos hi ha virus, bactèries i fins i tot glòbuls blancs, de fet aquesta assimilació no és meva, forces vegades he escoltat allò de les artèries principals de les ciutats, tot i que si bé, totes tenen les seves artèries no he escoltat mai res sobre les seves venes, suposo que serà per temes alfabètics i no pas per la idea que tothom vol parlar de carrers rics (com artèries carregades d’oxigen), i no pas de les zones deixades (venes pobres en nutrients i carregades de deixalla), però com en tot cos l’una sense l’altre no serveixen per a res, dos cares de la mateixa realitat l’opulència dels que tenen i la decadència dels que ho han perdut tot, i seguint el símil les artèries tenen el millor de la ciutat, i és per on es mouen els personatges que ho són o volen ser, les venes tenen a aquells que contribueixen des del costat fosc de la realitat, aquells que són senzills instruments d’objectius superiors, aquells que tenen nom perquè bé que se’ls ha d’identificar d’alguna manera, i en aquesta ciutat força sang real corrent, persones plenes de sang que no deixen de ser la mateixa sang de la ciutat i alhora corpuscles amb emmagetzadores del preuat líquid, en un nombre tan elevat que ningú es pregunta com potser que no tots tornin a casa seva, de fet aquest seria el més natural, entre tants que més normal que algun se’n perdi... ahir vaig sortir, de fet podia escoltar com els batecs de la ciutat tot i que es vulguin separar sempre són pròxims, de fet no hi ha dues ciutats, senzillament n’hi ha una artificialment separada... la vaig veure sortir d’un taxi, es va dirigir cap al portal del seu bloc tot mirant a l’esquerra i a la dreta, la vaig veure entrar notant com es relaxava un xic, va pitjar el botó de l’ascensor, va esperar pacientment a que arribés i que s’obrissin les portes, va dibuixar un gest de sorpresa i de neguit al veure que la llum del passadís feia pampallugues, així que es va llençar cap a la llum fixa i segura de l’ascensor, un cop dins va ser quan va descobrir que no estava sola, les portes es van començar a tancar, va trigar un segons a que la seva regalada existència li advertís que quelcom no anava bé, això en el mon natural és una eternitat, la vaig agafar llençant-la contra el fons de l’ascensor, del cop un xic de la seva sang va tacar el mirall, m’hauria d’haver castigat per malbaratar així el menjar... va intentar cridar però només va poder dir “Perquè jo...” seguit d’un “Si us plau...”, res més, la seva sang plena de felicitat i falses promeses obtingudes em va alimentar, vaig poder gaudir de tot el que havia viscut i de que com a bona Siddhartha que havia estat, poc o cap sofriment i desgràcia hi havia en aquella vida que arribava a la seva fi, mentre ella intentava plorar ja que allò era suposadament el que havia de fer, estava perdent tot el que tenia i quan precisament no havia gaudit ni un xic de l’estona que esperava, no val la pensar, no val la pena posar-se en el seu lloc, de fet cap humà val la pena, i nosaltres no dubtem, un cop vaig apaivagar la meva set la vaig deixar caure, i allí va quedar ella i les bosses amb les seves darreres compres, no vaig poder més que somriure al pensar que si hagués sabut que aquelles eren les seves darreres compres s’ho hagués mirat força més alhora de fer-les...