entrada 511 (any 2)

Avui no serà un bon dia, el segles m’han ensenyat que si un dia comença estrany acaba per flipar, i avui normal, el que es diu normal no ha començat, després de pujar al cotxe i fer el primer intent per anar a la feina m’he trobat amb un dels veins amb el seu cotxe desventrat al mig de la carretera, de bon gust l’hagués atropellat tot recordant que aquell és l’imbècil que creu que el bricolatge és una activitat social i que el so de les broques i el martell tenen una cadència que tots hauríem d’entendre, com si formés part de la partitura divina de la creació... amb tot, he frenat i baixant la finestra li he preguntat que passava i si necessitava ajuda, tot resant perquè el meu intent de ser educat no em compliqués massa l’existència, ell ha forçat el somriure i ha començat a explicar-me no sé quina merda sobre la bateria, i que ja havia trucat a l’assistència... i aleshores la pregunta trampa “Tu baixes a la city no?”, doncs no, subnormal, si et sembla agafo el cotxe per donar un tomet pel barri i tornar a casa, he retornat el somriure “Si, si que hi baixo, per?”, ainsss, aquesta curiositat insana... “Mira, em faries un favor si poguessis portar al meu fill al Insti, que no voldria que arribés tard...” valent imbècil, ell si que pot arribar a la feina, ara bé, el seu fill no pot retardar l’arribada al Insti, anava a dir-li que m’era impossible quan la porta del copilot ha fet una intentona per obrir-se, de mala gana he pitjat el botó del tancament centralitzat i s’ha obert, sense dir res ha entrat la presència fantasmal també coneguda com a fill de l’imbècil... aquest ha respirat aliviat tot acomiadant-se del seu fill qui senzillament ha aixecat un xic el cap, recordo el dia que em va dir “Joves... no hi ha qui els entengui, cada dia són més estranys...”, el problema no és que cada dia siguin més estranys el problema és que cada dia ets més vell vaig pensar sense dir-ho, i a més, si un no entén al seu propi fill (tècnicament parlant), ja pot apagar els llums i plegar... el viatge fins l’Insti ha estat silenciós, tot i que no m’he pogut estar de preguntar-li “No teniu festa aquests dies?”, el tipus ha quedat en silenci i quan ja me pensava que era imbècil i a més idiota com el seu pare ha contestat “Suposo que prefereixen tenir-me fora de casa... quan menys em veuen els hi és més fàcil oblidar que tenen un fill...”, vaja l’idiota sabia parlar i a més coordinadament, possiblement no ho tinguem tot perdut, al entrar al carrer de l’Insti he pogut veure quasi el mateix nombre d’alumnes que un dia qualsevol, suposo que uns agrairan les festes i d’altres les activitats extra escolars, uns per no tenir d’estudiar i els altres per no tenir de patir als fills, he anat poc a poc perquè conec la tendència natural dels joves a creuar-se i voler provar en persona la duresa d’un para-xocs, he topat la mirada amb un parell dels gallets que han netejat part de la carrosseria amb els seus pantalons i jaquetes, no negaré que tinc una simpatia natural cap al jovent, possiblement sigui una debilitat el creure que allò serà algun dia el que ara és el que controla el mon, però la il•lusió se m’acaba aviat al pensar que aquells joves no deixen de ser més que projectes d’adults i veient en que s’acaben convertint els adults ja no em mereixen massa confiança... uns metres més i sense necessitat que m’ho digui, he parat el cotxe abans d’arribar a la porta, tan se m’enfot si entra o no al centre, total no sóc el seu pare, ell ha obert la porta i tot sortint m’ha donat les gràcies “Gràcies, per... no voler entendre’m”, ha dit tot sortint i tancant la porta del cotxe, un cop fora s’ha convertit en un altre dels joves que envaïen com un rierol ple de vida el carrer, possiblement fa temps la forma dominava al fons i ara el fons domina la forma, però sigui com sigui un jove sempre ha estat un jove, algú a qui canviar, controlar i pervertir perquè sigui un adult de profit...