entrada 510 (any 2)

Ella pertany a forces entitats sense ànim de lucre i sempre que pot dóna un cop de mà a qualsevol causa perduda (i quan més perduda millor), ell mai ha entès aquesta fal•lera tot i que la intenta comprendre amb un somriure, ell prefereix quedar amb els seus amics i veure un bon partit de futbol, o qualsevol altre acte, de fet l’important no és l’acte en si, sinó quedar amb els amics i aprofitar per cometre algun que altre excés, tot dins de la seva mesura (m’agrada el concepte d’excés i de mesura...), ella el deixa anar mentre pensa que mai perdria el temps amb les seves amigues d’aquella manera, ella prefereix quedar per fer un te o una infusió i parlar amb les seves amigues de forces temes, temes que el temps i l’experiència han anat tornant cada cop més banals (fa anys que va descobrir que explicar intimitats a una amiga implica perdre l’amiga i fer públic el que es vol mantenir en secret), ell per tal de fer-la somriure té apuntat en la seva agenda que cada cert temps l’ha de portar a sopar a un d’aquells restaurants on ell poc hi menjarà, ella en canvi quan rep la invitació d’ell es posa aquella roba interior que mai portaria, només per veure la seva mirada mentre es pregunta perquè necessita vestir-se com una fulana per cridar la seva atenció, però ja sé sap que els homes són així... porten parlant des de fa temps de fer un viatge a la Índia, per ella un somni fet realitat i per ell una oportunitat per utilitzar la càmera de fotos que ella li va regalar el passat Nadal (i és ara quan descobreix que molt possiblement el regal no fos tan casual...), tenen mirats els hotels, ella ja li ha dit que mentre ell fa turisme i es perd per les zones més visitades ella ha anat fent contactes mitjançant la xarxa per tal d’anar a veure projectes i altres iniciatives que les entitats en les que participa han anat coordinant i finançant; ell cada matí es planta davant l’armari amb un somriure mentre tria la camisa, la corbata i el trajo, coneixedor que quan ella es desperti li dirà que “No”, que aquest color no combina amb aquell altre i que les sabates no van bé amb els mitjons que porta, són forces anys com per lluitar davant una veritat que dia rere dia s’ha anat fent palesa, ella en canvi es pararà davant la màquina de cafè esperant que ell l’abraci per darrera i l’aparti, el cafè i ella no són massa bons amics i ningú fa el cafè com ell, quan acabin d’esmorzar marxaran conjuntament; ell va arribar el darrer així que serà el primer en treure el cotxe i com sempre li dirà si vol que tregui el seu, ella arrufarà el nas i li preguntarà si es pensa que no sap conduir, es miraran i somriuran, com cada dia, durant el dia ell la trucarà un parell de vegades i ella segur que una o dues, sempre té dubtes que ell li resol, en canvi sap que ell ho fa per la necessitat masculina de saber on està, i finalment quan caigui la nit i ja hagin justificat prou el seu salari, ell anirà al gimnàs, dirà una mentida piadosa de que ha sortit tard per justificar la cervesa de després, ella en canvi haurà passat per qualsevol entitat a les que ajuda i també mentirà, tots dos en són conscients però possiblement la felicitat sigui això, ell prepararà el sopar i ella li donarà aquell toc especial que només ella sap, i amb un somriure obrirà una ampolla de vi, una nit bé que ho val, ell acabarà el sopar i s’empassarà aquell programa de televisió que la té a ella bocabadada, ell la mirarà més a ella que no pas a la televisió, ja que ella és força millor que qualsevol imatge que tregui la caixa tonta, un cop acabat el programa ella el mirarà i s’aixecarà corrents cap a l’habitació tot dient “Ja tardes...” i ell la perseguirà amb un “Tramposa!”, el programa acaba i ella el mira, fa un somriure i s’aixeca corrents cap a l’habitació tot desitjant que ell l’agafi com sempre abans d’arribar-hi, i caiguin els dos en el llit abraçats... “Ja tardes!” crida mentre comença a córrer, ell obre la boca “Saps, lo nostre s’ha acabat...”, ella segueix corrent negant el que acaba d’escoltar, no comprenent com poden aquelles paraules haver-se colat a casa seva, però la carrera es fa llarga, no l’escolta darrera seu i arriba a l’habitació, davant seu el llit, s’hi deixa caure maleint que ell no hi sigui per parar la caiguda, mai una caiguda en un llit va ser tan dura...