entrada 498 (any 2)

Avui llegint un dels blogs se m’ha escapat un somriure al donar tombs a una idea... definitivament en Dexter és un malalt, ara bé, forces dels que fan com ell són assassins o senzillament monstres, la utilització d’aquest mot és més que suficient per deixar clar que la persona a qui el dirigim ha perdut totes les qualitats que el fan dels vostres, i si ja no és dels vostres en podeu fer el que creieu amb ell... al llarg dels segles he conegut a forces d’aquests monstres, molt possiblement més monstres que no pas santons, i el tema és que la majoria dels monstres ho han estat creient el que els hi deien els altres, també suposo que la simpatia pel Dexter recau en el fet que només mata a aquells considerats “dolents” i si mai s’equivoca, doncs res, que la seva feina té aquestes putades... avui algú m’explicava la importància de saber fer les preguntes, de saber plantejar-les i confeccionar-les, aquest tipus anava errat d’un bon principi, l’important són les respostes, qualsevol bona pregunta amb una resposta inintel•ligible no deixa de ser una putada més, i una pregunta mal feta però amb una resposta que ens serveixi sempre soluciona algun problema, i aquest és un dels errors dels humans, la gent s’esforça en poder fer la pregunta, hi posa tot l’esforç i les ganes i un cop feta, la resposta supera en moltes ocasions la seva capacitat, perquè com deia un conegut: “Qualsevol subnormal pot fer una pregunta, i qualsevol idiota pot donar una resposta, ara bé, pocs són els que poden donar una resposta a la pregunta, i encara menys aquells que poden entendre aquesta resposta...”, i pensant en això m’ha vingut al cap una història que em van explicar o vaig viure, vosaltres mateixos... fa segles vaig anar a un poble, era de matinada, vaig passejar pels carrers, de fet era un poble de collons, en una vall fèrtil, rodejada de muntanyes que encara tenien els cim postorgasmils sense netejar tot i que sense perdre el to, amb rius que corrien resseguint la forma de la ciutat, el sol al sortir va començar a reflexar-se en els sostres de les cases deixant veure els colors de les façanes, la gent va començar a sortir al carrer i vaig anar preguntant-me i donant resposta als oficis que deurien tenir cada un dels que em creuava, passejant passejant vaig arribar a un edifici on les mares deixaven els seus fills, l’escola del lloc vaig suposar, era un plaça gran, amb el típic campanar, en un dels costat hi havia una casa massa carregada per no desentonar que vaig suposar que era la casa del governador, les mares van anar deixant als nens, i com sempre hi havia els valents que entraven corrents cap a l’escola i els més porucs que s’hi resistien, i la pregunta seria: qui era en realitat més valent, el que entrava o el que s’hi resistia?, vaig obligar-me a no pensar-hi més mentre mirava l’escena de la plaça, vaig veure com les botigues anaven obrint, i com la gent començava a envair literalment els carrers, qualsevol hagués volgut agafar aire i esperar que una part d’aquell lloc quedés impregnat en el fons d’un, passada una estona vaig veure moviment en la casa del governador i em vaig aixecar... el tipus va sortir de casa seva com feia cada dia, va anar saludant a tots els súbdits, i tot caminant va arribar a la porta de l’escola, allí l’esperava la directora, ell hi va entrar i va conversar amb els nens, fins i tot els hi va explicar un conte, com diria en John:“Un no pot esperar tenir una vellesa feliç si abans no explica a la canalla que espera en la seva vellesa... i és més, els hi fa creure que el que explica és l’únic que es pot i han de fer, sempre és més fàcil enganyar a un nen que algú que ha viscut el temps suficient com per veure’ns el llautó...”, després de jugar-hi una estona es va perdre dins de l’escola, el vaig anar seguint fins que va entrar en una sala, allí tenia la taula parada ell va mirar tot el menjar de la taula felicitant pels aliments que allí hi havia, es va asseure en la seva cadira mentre algunes persones ho feien al seu voltant, van picar una mica dels plats de la taula mentre ell deia que ho hauria de repetir més sovint allò, es va fer el silenci quan van obrir la porta i va entrar el servei, van deixar unes plàteres damunt la taula, amb un gest la directora del centre va fer marxar al servei, i ella mateixa va fer els honors, l’excitació es respirava en l’ambient, ella va aixecar la tapa que tapava la plàtera i deixant a la vista de tothom el cos d’un nen degudament cuinat, tots els presents van deixar escapar un somriure, “Carn fresca... i a més directa de la granja al forn”, vaig pensar, no podent evitar deixar escapar un somriure, es van llençar com a voltors damunt la plàtera no deixant cap part de la criatura, així doncs el que es deia era cert, i la llegenda també, els Deus havien maleït aquella ciutat... “Tindreu tanta prosperitat i riquesa a la vista de tothom com maldat feu a esquenes de tothom...” (els oracles tenen aquesta tendència a donar respostes que moltes vegades no haguessin tingut d’estar preguntades....), vaig sortir de l’escola, ja marxava quan algú em va interrompre... “I la teva feina?”, “La meva feina?, ja està feta...”, “Feta?, jo encara els escolto riure mentre assaboreixen els postres...”, “Si, ja està feta, no ho saben però ja estan morts, el nen que han menjat no el pairan massa bé...”, el meu interlocutor va deixar anar una rialla tot quedant-se callat “I com sabies al nen que agafarien?”, “No ho sabia...” un crit ens va interrompre, molt possiblement l’efecte del verí començava a fer-se palès i algú havia vist començar a caure morts a tots els nens d’aquell col•legi... és un error demanar a un monstre que acabi amb un altre monstre ja que d’això només en pot sortir una monstruositat, i tot i això mai m’ha faltat la feina...