entrada 492 (any 2)

Avui he despatxat aviat, de fet quan he arribat al despatx ja m’estava esperant, tot diligent, de fet ja ho diuen que aquells qui no tenen passió ho han de cobrir amb disciplina, he anat a fer el cafè i m’ha seguit a una certa distància atent qualsevol tontada que li deixés anar per avaluar si era una ironia i en cas que no ho fos contestar, de fet quan més càrrec té algú més por té de fer el ridícul, això fins que s’arriba a un punt on tan té fot tot, perquè descobreixes que tens el dret de fer el que et roti i després que et jutgin pels teus actes i no pas pel teu comportament, prop de la cafetera hi havia l’eterna discussió del dia després del partit: “Qui guanyarà la lliga?”, quan m’han fet la pregunta senzillament he dit: “Ningú”, i veient les mirades dels tontets allí reunits he cregut necessari explicar-me... “Creieu que arribant als punt que arribaran i amb la diferència que hi haurà un perdrà o l’altre guanyarà, o creieu que els que guanyin o perdin tindran clar que han guanyat o perdut?...”, tornada al despatx amb el cafè, aquest petit passeig em permet de palpar l’ambient i descobrir aquells que arriben a l’hora a l’empresa d’aquells que a l’hora ja tenen l’ordinador en marxa i estan treballant, i el mateix a l’hora de marxar, on hi ha els que a l’hora surten per la porta i els que a l’hora comencen a plegar, i el divertit és que precisament els que entren just a l’hora són els que surten també just a l’hora, i sense saber-ho ells mateixos confeccionen la llista de la gent segons l’ordre d’implicació i prescindibilitat... un cop dins del despatx m’he assegut observant com la meva ombra ho feia en la cadira davant meu, ha començat a explicar dossiers i expedients i veient-lo m’ha assaltat la pregunta: “Què feia aquell tipus allí?”, vaig jurar-me que només treballaria amb gent amb passió, de fet només considero vàlids aquells que fan dels problemes dels altres els seus problemes, me n’alegro quan algú em ve i em diu: “Mira, comprant al super vaig veure quelcom que ens pot ajudar en...”, o “Mentre estava a la dutxa vaig caure en que...”, la resta no deixen de ser una colla de disciplinats, una colla de personatges de qui un només obté un rendiment les hores que estan a l’empresa (i d’aquestes només les que dediquen a pensar per l’empresa), diuen que les idees brillants només les tenen les persones brillants, així que per corregir-ho la gent normal hauria de tenir moooooltes idees per tal que alguna d’elles marqués la diferència... el silenci i la mirada del tipus m’ha fet tornar a la realitat: “Segur que la feina està ben feta, i gràcies per l’esforç”, ell s’ha quedat sorprès de les meves darreres paraules, s’ha aixecat sortint per la porta, un cop sol he trucat per no tornar a veure’l més, encara recordo a aquells que davant la frase de “... gràcies per l’esforç”, deixaven anar un: “Esforç?, miri si no ho feia rebentava...”, és la diferència entre la passió i la disciplina, la primera és imprevisible en aparició i resultats, la segona predible del tot, però mentre la primera canvia el mon la segona senzillament el manté...