entrada 227 (any 2)

L’altre dia estava a punt de sortir de l’Hotel on havia anat a visitar al meu “custode” quan vaig veure al hall una figura que m’era familiar, el hall de l’hotel és ampli, el suficient com per que hi cabés no fa massa un fòssil d’un mamut llanut que es va subhastar, veient al John no vaig poder d’evitar el pensar si estaven a punt de subhastar un altre fòssil, m’hi vaig acostar i tot i la seva cara de sorpresa els dos érem conscients que ell ja m’havia vist i que jo ho sabia, el vaig acompanyar a la cafeteria de l’hotel, vaig seure’m sense donar l’esquena a cap porta i agraint la quantitat de miralls que m’oferien com si fossin desenes de càmeres una visió perifèrica de l’establiment, “qui es deixa agafar s’ho té merescut” vaig pensar, el cambrer va venir deixant dos gots a la taula, el John és de gustos fixos que com tot ha anat canviant al llarg del temps, ara a la seva vellesa s’havia aburgesat una mica fet que jo li retreia sempre que podia, vaig olorar el got i no vaig poder evitar una ganyota Lagavulin 16 anys, ell em va mirar somrient “Suposo que per algú que no s’ha de preocupar pels excessos això et semblarà una beguda de vells, però en el meu cas un ja té certs anys, i feina a fer!”, l’havia conegut feia ja quaranta anys, ara arrossegava la seixantena, havíem estat presentats de forma “accidental” en una festa de Nadal a l’ambaixada britànica de Thailàndia, després d’algunes copes i de més mentides ens vam mirar als ulls i vam passar a una sala a part, un cop tancada la porta no vam poder evitar somriure com a nens que haguessin acabat de fer una malifeta, ell necessitava algú que l’introduís al triangle d’or d’opi i jo tenia en aquells dies amics i contactes per fer-ho, varem fer unes vacances per Tailàndia, Laos i Cambotja, un cop acabades ens vam acomiadar, jo no tenia cap interès en conèixer els seus veritables interessos i ell em va oferir quelcom que jo feia temps que estava desitjant, i que només els visitants més assidus de las Torre de Londres trobarien a faltar, ja feia alguns anys que s’havia retirat prop d’on jo tenia la residència actual, i de tan en tan quedàvem per recordar vells temps “Saps, em pregunto si al final ha valgut la pena fer tot el que hem fet” va dir apurant el seu got “Haver participat activament a mantenir l’ordre en aquesta merda de mon i no poder-ho dir, o almenys no fer-ho obertament” va continuar picant-me l’ullet “Em fot força, tu sempre ho deies, les multituds finalitzen les guerres, però només alguns homes les acaben, i quan la guerra s’acaba, que queda de nosaltres?, res, només l’oblit i les deixalles que ens llencen per tal que no molestem ni expliquem allò que ningú vol saber, perquè tu com jo saps que no hi ha bons ni dolents, i que nosaltres ja fa anys que hem vist com les causes no són més que paraigües sota els que dipositar tot l’horrible dels nostres actes, per tal d’amagar que a la fi no som més que nosaltres els que els fem, saps sempre vaig creure que tot el que feia ho feia per que era la meva obligació, ara amb el pas dels anys he vist que ho feia perquè era el que m’agradava i no em fa sentir millor persona precisament” “John, penses massa, i tantes cabòries no et deixen gaudir de la merda de whisky que beus... “ ell va somriure i es va aixecar, sota la màniga de la camisa vaig veure el tatuatge com a darrera marca del que havia estat, se l’havia fet el dia de la seva llicència, li havien dit que seria el lligam entre el que havia estat i el que era, que cada cop que es qüestionés el que havia fet o el que era el tatuatge li recordaria la importància dels seus actes, jo l’havia vist algunes vegades i recordava la llegenda escrita al peu de la fulla de ganivet, tot i que ell havia optat per canviar l’idioma “Qui audet adipiscitur”, vaig indicar-li que ja pagaria jo, em va donar la ma i va sortir de la cafeteria, abans de creuar el carrer es va girar i em va mirar, tenia aquella mirada blava, freda que indicava que tot i el pas dels anys hi ha natures i natures, va agafar aire i va creuar el carrer, just quan estava al mig del mateix un cotxe va sortir de la foscor i se’l va endur, una senyora va ser la primera de cridar, algunes de les persones de la cafeteria van sortir a veure què havia passat, el cambrer estava anant a portar el canvi quan va veure que la taula estava buida, hauria jurat que feia no res hi havia una persona en la mateixa, en la taula els dos gots de whisky i res més, vaig sortir al carrer per una altra porta observant el sobre que el bo del John m’havia donat abans de morir...

entrada 226 (any 2)

Ahir em van cardar una bronca d’aquelles que fan història, no entenc la forma humana d’entendre les coses, crec que sóc un vampir força sincer i directe i si no parlo amb algú podeu tenir per segur que és simplement que ja no m’interessa parlar amb aquest algú que passarà aviat a ser un ningú, doncs bé els humans teniu la tendència a creure que si està bé que vosaltres trieu amb qui parlar ja no està tan bé que altres triïn si volen o no parlar amb vosaltres, i que la coneixença (que ni tan sols amistat) porta a una obligació perpètua d’escoltar-vos i recolzar-vos amb les vostres manies i tonteries, doncs que voleu que us digui, jo intento només parlar amb aquelles persones amb qui crec que estaré a gust, tot i que la conversa no sigui res de l’altre mon, he aprés que moltes vegades l’important no és el que es diu sinó simplement dir-ho, d’aquesta manera un s’estalvia la visita de fantasmes del passat, tot i que mirant-ho fredament sempre ha estat divertit que algú de qui no sabia res fa temps es prengui la llicència de saludar-te sense recordar el motiu del nostre silenci, tot un atreviment o que es moria d’avorriment i necessitat, bé sempre he lloat l’atreviment, i cobrir algunes necessitats tampoc se’m dóna malament, i si parlem d’avorriment diuen que soc força divertit (suposo que pels segles d’experiència que he anat sumant), amb tot un cop passada l’entrada i després de la conversa inicial recordo el motiu del silenci... no tothom està fet per a tothom, la realitat és cruel, cruel fins a extrems impensables, ja que ella per simple definició no entén de regles ni escales humanes, la realitat és com és, i moltes vegades ens interessem per aquells qui no tenen el més mínim interès en nosaltres, i que si no fos per l’educació que han rebut i el que diran ni tan sols ens haguessin dirigit la paraula, això afegit a la creença que alguna cosa podran treure si es mantenen al nostre voltant, “amics interessats” crec que se’n diuen d’aquests, sobre tot això ja ho deia el bo d’en Cyrano, no tenia masses amics i desplaure li plauria, ummmmm textualment “Desplaure em plau....”, i poder viure sense la llosa d’una educació o d’unes costums ens torna lliures i alhora desvalguts, però com deia ell, no importa el lluny que es vagi, el que importa es arribar-hi pel propi esforç...

LE BRET
Mais où te mènera la façon dont tu vis ?
Quel système est le tien ?

CYRANO
J’errais dans un méandre ;
J’avais trop de partis, trop compliqués, à prendre ;
J’ai pris...

LE BRET
Lequel ?

CYRANO
Mais le plus simple, de beaucoup.
J’ai décidé d’être admirable, en tout, pour tout !

Brutal, senzillament brutal i dur, perquè per tal d’aconseguir-ho un ha de renunciar a moltes comoditats i facilitats, la societat premia als grisos i als que encaixen en ella, castigant a tots el que surten dels seus límits i eliminant sense miraments a tots aquells que són un perill per a ella, vaja no massa diferent al que feu els humans, premieu, castigueu o elimineu...

entrada 225 (any 2)

Es va despertar, de fet es va estranyar de fer-ho a aquelles hores i no va poder evitar deixar escapar un somriure, la seva paranoia l'havia salvat forces vegades, i ell suposava que li podia permetre el fet que li jugués alguna que altra mala passada, va tancar els ulls però de nou alguna cosa els hi fa fer tornar a obrir-los, la seva racionalitat li deia que res del que ni tan sols podia imaginar era cert estava sol en una habitació, de la resta d'habitacions i en forma de creu, dues habitacions al costat la de davant, la de sota i la d'amunt estaven ocupades per persones afins a la seva causa, no s'havia deixat res a l'atzar i per si fos poc ell mateix havia instal·lat sistemes de seguretat, mai es pecava de suficient seguretat, va obligar-se a tancar els ulls pensant en el fàcil que havia estat de trobar i vigilar al seu objectiu, a vegades creia que la condició de vampir s'havia pervertit al llarg del temps a l'igual que la condició humana, havia llegit i li havien dit que segles enrere era totalment impensable fer ni tan sols una part de la feina que estaven realitzant, possiblement ells s'havien confiat i en canvi els de la seva condició havien aprés a fer millor la seva feina, de nou va sentir un xiuxiueig en les seves orelles com si algú li estigués advertint, a poc a poc, va allargar la ma cap a la tauleta de nit... “Busques això?” va escoltar des d'algun punt de l'habitació, la seva arma va caure just davant seu “Una bona feina si senyor, creia que ja no sortíeu del vostre forat, i que en cas de fer-ho mai us aventuràveu a passar-hi la nit fora, has pecat de supèrbia, i la resposta a la pregunta és que ningú, ningú vigila als vigilants, ja que qui els vigila automàticament es converteix en un vigilant, així doncs sempre hi haurà un vigilant sense vigilància, no ser que el primer vigilant vigili al darrer i es crei un cercle de vigilància, tot i que la veritable pregunta seria... perquè cal vigilar al vigilant si aquest sabem amb tota la seguretat que farà la seva feina, feina en la que tu t'has excedit...” va encendre el llum de la tauleta de nit intentant aparentar una calma que feia ja minuts l'havia abandonat, just davant seu totes les seves joguines de seguretat ordenades com només un maniàtic de l'ordre faria, no el veia, així que només podia estar en algun dels punts foscos de l'habitació, havia sospesat l'arma i el pes indicava que encara hi havia bales en el carregador, sabia que no tenia permís i que no hi estava autoritzat, mai ningú d'ells se n'havia sortit abans, però ara ho tenia clar només necessitava... “I a que dec el gust de la teva visita?” no va dubtar va disparar cap a la veu, la seva racionalitat s'havia perdut, va buidar el carregador, sort del silenciador amb tot tenia clar que els seus guardaespatlles no trigarien a obrir la seva porta, i ell podria ensenyar el que havia fet, de sobte la llum es va apagar, i va entendre just en aquell moment la veritable dimensió del seu error “Espero que tinguis un altre aparell reproductor... i ara m'hauries de dir alguna cosa que eviti que descarregui tot el que sento en aquests moments per tu, en el teu pobre cos”, va agafar aire, havia estat derrotat i li havien ensenyat que en aquells cassos valia la pena no allargar més l'inevitable “Vas donar un paquet per protegir, els dipositaris et voldrien veure, creuen que ja pots fer-te'n càrrec tu sol del mateix, t'esperen al centre que tenim a Londres, i m'han demanat que aquest cop siguis un xic més curós”, la porta es va obrir de cop i set dels seus homes van entrar a l'habitació, la llum no els va respondre i van entendre que allí hi passava quelcom “Molt bé, els hi pots dir que allí hi seré, i ara mira el motiu per el qual vosaltres teniu por a la nit i nosaltres vivim d'ella”, la llum va tornar i ell va veure la figura del que havia estat vigilant llençant-se contra els seus homes, possiblement per molt que visqués mai oblidaria aquella imatge, tot va ser ràpid, tant que va creure que ni tan sols li havia donat temps a tancar els ulls, va trigar força estona a reaccionar tot i estar entrenat per fer-ho, amb la ma tremolosa va aixecar l'aparell de telèfon, i va marcar un número “Si, si, ja li he dit que pot venir, com s'ho ha pres?, doncs no sé que dir-li, necessitaria un cos de neteja i alguns homes més” va penjar l'aparell comprenent que Deu fica a cada persona al seu lloc i ell havia volgut trencar allò que sempre li havien dit, els cops de sort algun dia acaben per arribar a la seva fi i aleshores un ha de ser capaç d'admetre tots els seus errors, i el seu error havia estat imperdonable.

entrada 224 (any 2)

Les paraules s’anaven esborrant però encara les tenia gravades a la pupil•la, “Quis custodiet ipsos custodes?”, era un avís i de fet què no ho és, per molt que us hi escarrasseu tothom està vigilat, tothom està controlat, tothom està sota un ordre universal, he conegut bastants idiotes que s’han cregut fora del sistema, i que han estat incapaços d’assegurar-me que ningú era coneixedor de la seva situació o personalitat, els humans acostumeu a dependre d’altres humans el que fa que sigueu localitzables, traçables i en molts casos eliminables, els vampirs en això tenim un petit avantatge, apareixem, vivim entre vosaltres i desapareixem quan les condicions o les situacions així ho reclamen, i òbviament la nostra pròpia naturalesa fa que siguem impossibles de ser reconeguts o acceptats per vosaltres, és graciós que la creença del creieu conèixer és la màxima seguretat per la nostra existència, tots teniu clar que no podem existir, ergo no existim, això em porta a recordar una altre frase quan un policia li diu a un sospitós “Soc policia, i li dic que no es mogui o és home mort” al que l’altre respon “I jo li dic que estic mort i em moc”. Així doncs, si el meu rol es correspon al d’un vigilant de la condició humana, un simple cronista per accident dels accidents que els humans aneu desenvolupant al llarg de la línia temporal que heu decidit anomenar existència, semblaria clar que algú intentava posar de manifest que el cronista també tenia cronista, o que l’observador i en molts casos patidor, tenia alhora algú que l’observava, i la gràcia de tot plegat no és el saber que un està sent observat, sinó saber que algú sap que un està sent observat, i finalment, em pregunto “Quina importància pot tenir un vampir en aquest fotut mon?, quin és el motiu o l’interès que porta a observar-lo?, i mes si considerem que els vampirs no existim...”, aquesta nit concert, possiblement sortiré de casa sense sopar i com deien els antics “Deu proveirà” al final li hauria d’estar agraït de que hagi saturat aquest mon d’aliment per nosaltres, i veient la quantitat del mateix i la facilitat amb que creix, no seria massa agosarat pensar que aquest mon és un immens estercoler procliu a desenvolupar vida que alhora intenta acabar amb el propi mon, tal com deia l’agent Smith “La forma “viva”, més semblant a la dels humans es correspon a la dels virus”, no cal que patiu ja que jo no tinc la idea de ser una “vacuna”, jo només sóc allò que no considereu real destinat a sofrir-vos, i a aprofitar l’avinentesa per alimentar-me de vosaltres de tant en tant, i aquí entrem en una altra paradoxa, si per definició jo no existeixo un podria arribar a la següent conclusió...
a. Els vampirs no existeixen
b. Ella ha mort a mans d’un vampir
Aleshores com a conclusió... la seva mort no ha existit, una conclusió força interessant tot i que molt probablement errònia tot i ser lògica, així que ja ho sabeu, si mai veieu un carreró fosc podeu pensar que no hi haurà res més del que sou capaços de creure que hi pot haver, o podeu pensar que hi pot haver més del que creieu que és real, la diferència està en ser una persona normal o en ser un paranoic... vosaltres mateixos, per cert, sabeu que els cossos de seguretat per segons quins llocs només agafen paranoics?, una altra aberració de la lògica i ja en portem dos...

entrada 223 (any 2)

Ahir per la tarda un bon cafè, i veient-nos al voltant de la taula algú hagués pogut dir allò de “Reunió de pastors, ovella morta”, mirant al voltant hi havia una altra taula, on la frase hagués pogut ser “Reunió de pastores, cabró mort...” ummm, crec que no sona igual, amb tot el cabró no estava mort, ja que es va aixecar i les va deixar allí, sis noies, un gosset que per a més era un border collie, així doncs, era una reunió d’ovelles, amb força a cardar i poca llana verge o res verge a treure... (ja veieu els dilluns és el dia vampiril de fer comentaris irrespectuosos i poder-se cagar en el un desitgi), bé i veient lo divertit que és, he decidit ampliar aquest fet a tota la resta de dies de la setmana, així per un costat faig el que crec i per un altre costat no cal que recordi si és el dia o no, per cert el border collie es deia Otto (no sé si amb una o dos “t”’s però amb lo megafashionpijasdelamuerte que eren, segur que seria quelcom com Hotthos, que sona a deu egipci de Deu sap què), doncs bé mentre llegia el diari un article em va cridar l’atenció, i he de dir que no entenc la gent que utilitza el llenguatge per deixar anar comentaris velats, suposo que per això i amb els segles un es torna selectiu en el que llegeix, en aquest article es començava dient que la gran majoria de retrats o pintures del cos humà fetes per pintors corresponien a quadres de noies joves (segons les explicacions de l’article, una eriça cabrejada ho valorava al voltant del 80%), bé, igual si que és així però ser pintor suposo que no ha de comportar directament ser idiota (o igual si), i vaja si un ha de passar davant una persona unes hores en diferents sessions per pintar-la, que menys que et pugui alegrar la vista, ja que en molts casos cossos així no es veuen tots els dies, l’article continuava dient que les noies en canvi es fixen en altres coses, com pot ser l’atractiu, la intel•ligència, la posició, etc.. (vaja que tots els boys dels comiats de soltera surten de l’INSERSO, això si amb títol i posició), i acabava dient que la naturalesa era sabia, ja que havia donat escales diferents de valors a les dones (font productora de vida), i als homes, éssers més forts i amb una clara funció de cacera i protecció, vaja que pràcticament deixava als homes al nivell del Neanderthal, o directament els hi deixava... Què voleu que us digui?, em va venir al cap un monòleg que vaig escoltar fa temps quan un humorista deia... “Sabeu quin és el problema de les supermodels?, que no saben fer equacions i només la saben xupar, vaja que si mai surto amb una li diré... perdona, perdona, ho hem de deixar tot i que la xupes bé, però com que no saps fer equacions diferencials....”, tot i que veient els anuncis destinats al públic femení, em costa de creure que els nois que surten tinguin temps entre sessió de gimnàs i raigs uva de poder acabar la seva tesis sobre “L’estupidesa femenina de creure que Deu va perdre el temps diferenciant en masses punts la naturalesa masculina de la femenina, i de com al final tots dos sexes cerquen el que més el hi agrada i al no trobar-ho s’inventen excuses per no quedar com a subnormals i ser carn de psicoanalistes argentis (que vesteixen més)”, ja sé que és un títol llarg, però les tesis es valoren pel nombre de paraules del títol... Estava donant tombs al tema quan vaig observar un moviment prop del bany, em vaig aixecar i m’hi vaig dirigir, no hi havia ningú tot i que encara no havia begut el suficient per justificar visions d’elefants roses, el servei estava obert, l’aigua corria, vaig observar mentre el mirall s’anava entelant “Quis custodiet ipsos custodes?” definitivament hi ha d’haver una connexió entre els watchmen i jo, i definitivament si que algú havia estat allí...

entrada 222 (any 2)

Ahir estava sopant, de fet ahir va ser un dia un xic especial, doncs bé durant el sopar i després d'algunes ampolles i copes, es va encetar un tema de conversa força interessant, després del tiberi es van anar fent grups, i en el meu on hi havia força confiança va sortir el següent tema: tots coneixíem una parella que han decidit anar a buscar un fill o més ven dit generar-lo... i resulta que el destí que acostuma a ser un bon fill de puta havia decidit que el mascle ho fos només de nom, aleshores va sortir el tema de si aquella parella podrien acceptar la donació d'esperma, d'algun familiar i/o amic que els hi fes assolir els seus desitjos, i aleshores es va iniciar un debat força graciós, les noies van arrufar un xic el nas davant aquesta idea, i els nois òbviament estaven disposats, mentre no els toqués a ells, però en resum sembla clar que tots acceptaven que en cas de problemes una familiar o una amiga oferís un ovul a la noia per tal de fertilitzar-lo amb l'esperma de la seva parella, ara bé a la inversa el tema ja era més pelut, semblava clar que no era de gust per ningú que l'esperma que no fos el del mascle de la parella fertilitzés l'ovul... suposo que hi deu haver una explicació genètica a aquest fet en el sentit de la necessitat masculina de perpetuar-se, el que ja no m'anava massa era que les dones també ho veiessin així, ja que per elles l'important és perpetuar l'espècie sense importar massa el donant... el que em va portar a pensar que com sempre elles pensaven, tenien opinió i deien el que s'esperava que diguessin mirant-se i deixant-se anar somriures entre elles de com estaven ensabonant al grup de mascles sota els efectes del deu Baco, jo mirant el percal no vaig poder més que somriure al pensar encara una tercera opció, en aquest cas es podria demanar l'esperma de diferents familiars i amics i fertilitzar-se sense dir amb quin d'ells (fins i tot podria ser d'un anònim), no veieu com aniria el dia del naixement!! la curiositat natural de veure el nadó, ampliada per la morbositat humana de mirar de descobrir qui és el pare, que si el nas, que si els ulls, que si la barbeta, bé i si una ho sap gestionar correctament podria oferir al seu/va fill/a un grapadet de padrins que sempre estaran disposats a ajudar al seu descendent (perquè els homes són tan idiotes que tots creuran que ha estat amb el seu esperma, vaja amb quin altre sinó...), com veieu el sopar va ser força interessant, després d'aquesta conversa van anar passant forces altres coses, que si me'n recordo les aniré explicant....

entrada 221 (any 2)

Ahir estava passejant veient el caos dels carrers, encara recordo quan hi havia una acera per a cada sentit del carrer, i de com els pares tenien un cert neguit públic quan el seu fill anava de banda a banda del carrer, possiblement em podríeu titllar de romàntic o de carca... doncs bé anava caminant pel carrer cercant quelcom per menjar, quan els vaig veure un grupet de quatre púbers, suposo que entre els 14 i els 16 anys, els “senyors del carrer” segons el que semblava, no els hi va costar massa sobrepassar a una senyora de certa edat carregada de bosses i riure-se’n en la seva cara, i suposo que la cosa hagués pogut anar a més sinó haguessin vist a dos noietes a l’altre acera, van creuar el carrer sense mirar enfotent-se’n dels clàxons dels cotxes i preocupant-se poc si provocaven cap accident, un cop darrera les noies un d’ells va treure un mòbil mentre un altre esperava les instruccions, al donar-li llum verda aquest va aixecar les faldilles d’una de les noies i l’altre ho va filmar tot, la noia es va girar empenyent al noi, mentre la seva amiga començava a agafar distància, la resta dels nois van rodejar a la noia i la van empènyer contra un portal, possiblement podrien filmar quelcom més, la noia no va tardar massa en sortir del mateix, i no sé ben bé que va prometre, fer o donar i poc que m’interessa, però darrera d’ella van sortir els quatre angelets rient, els vaig seguir una estona, els carrers van anar passant fins arribar a llocs més tranquils, aleshores els vaig adelantar i accidentalment (crec que hauria d’anar entre “”) vaig picar l’esquena d’un d’ells, vaig notar les quatre mirades d’odi, i poc em van interessar els seus comentaris, suposo que la premsa els titllaria de nens, de joves provinents de famílies desestructurades, de problema latent d’una educació feble, del que implica una família despreocupada dels seus cadells, m’importa ben poc, la societat ha creat sers nihilistes que poc o res respecten, la societat ha volgut donar el millor als seus cadells, i ha oblidat que moltes vegades aconseguir és el resultat dels fracassos i que donar el premi sense l’esforç previ és un joc força perillós, com deia algú si dones menjar sense explicar com aconseguir-lo quedes obligat a donar-lo sempre, ja que d’altre manera mataràs l’altre part i òbviament aquesta tindrà tot el dret a reclamar-te’l, doncs bé... per on anàvem... sips, quatre mirades assassines, la situació estava aturada suposo que avaluaven que de divertit podia tenir pegar-me, i va ser just en aquell moment “el catalitzador”, vaig obrir la ma ensenyant el mòbil d’ells, les mirades van pujar de tensió, suposo que el foc ja havia agafat, però a un tempo que no interessava, vaig deixar-lo caure trepitjant-lo, aleshores tot va començar, un insult i un cop de puny vers mi, un pobre estúpid simplement em vaig apartar el seu cop va passar pel meu costat, vaig agafar el seu coll per la nuca i la mandíbula un petit moviment circular i tota la seva força va ser la mateixa que el va fer volar i caure al terra, una puntada a les costelles i ja en quedaven tres... tres negrets passejaren pel zoo i una gran os en va matar un d’ells, ja només en quedaven dos, el tercer el tenia la costat encara no havia reaccionat fet que li va ser fatal, vaig colpejar-lo amb el palmell en forma d’urpa d’os a la mandíbula, aquesta es va enfonsar i ell va picar contra una paret caient al terra inconscient, dos negrets es van asseure de cara al sol, un d’ell es va cremar i ja només en quedava un, el segon va saltar damunt meu per sorpresa, un petit moviment cap al darrera i ell va empènyer cap endavant just el que volia, acotxant-me va caure per damunt meu al terra, el primer intentava fugir, i no li podia permetre, vaig donar una puntada a un pot que hi havia, aquest el va colpejar a l’esquena fent-lo caure, l’interior del pot li va caure damunt i ell va començar a cridar al notar com la se li cremava la pell, un negret va quedar sol, es va penjar i ja no en va quedar cap, vaig agafar al desgraciat de terra aixecant-lo, notava com intentava respirar com un peix quant el treuen del mar, no vaig tenir pressa, la pressió va ser constant, no volia desaprofitar el moment, “Només som víctimes...” van ser els seus darrers mots, possiblement només siguin víctimes, i qui no ho és ?, al final em va tocar menjar deixalles i menjar escombraria, vicis sense virtuts, i el graciós és que no hi havia cap somni dins d’ells, ja que tots els seus somnis eren realitat, i que pot esperar o voler aquell que tot ho té o tot li fan?... al final i per aprofitar les noves energies vaig agafar les entrades que un d’ells tenia pel concert de Pignoise, i allí les vaig veure, les dos nenes de la tarda, suposo que cada una havia dit a la seva família que passaria la nit a casa de l’altra i els seus pares per tal d’estar sols i tranquils ni tan sols havien preguntat, no fos que els estiguessin mentint i no poguessin descansar de la seva filla ni aquella nit, així doncs no les esperarien fins l’endemà, mira per on, igual el primer plat no havia estat de massa qualitat però ningú fa el lleig a un bon postre... Per cert, si teniu una estona aquest cap de setmana us recomano una pel•lícula, la de Watchmen....
“¿Es así como todo termina? Vidas violentas que acaban violentamente. No hay tiempo para amigos. Solo nuestros enemigos nos llevan flores a la tumba. Me recuerda un buen chiste, va algo así:
Un paciente llega al doctor y le dice -Doctor, estoy triste y deprimido, cansado de la vida, no sé que hacer-
El doctor muy tranquilo le dice -No hay de que preocuparse, el tratamiento es simple. Ha llegado a la ciudad el payaso Pagliacci, dicen que es el mejor de todos. Solo tiene que ir a verlo y recobrará los ánimos-
El paciente cae en lagrimas y le dice -Pero doctor, yo soy Pagliacci-”
-Rorschach dixit -

Encara que em quedo amb la de: “Tots som titelles, Laurie. I jo només sóc una titella que veu els fils...”

entrada 220 (any 2)

Llegint un blog força interessant, avui he recordat una història que va passar ja fa un temps, quan hi va haver el boom jippy (mira que ho intento però sempre ho escric malament, total el moviment dels jipipolles), hi va haver una allau de viatges cap a la Índia, el país on tothom s’havia de salvar seguint les instruccions del guru del moment, doncs bé, em va enganxar en un dels meus viatges per la zona i vaig assistir a un acte brutal, hi havia una fila d’occidentals davant la porta d’una d’aquelles cases típiques de la Índia, davant un personatge Burtonià que anava cobrant amb un somriure els cost del servei, i que de tant en tant anava dient allò de: “hauríeu de començar per desprendre-us de les pertinences materials, ja que no són més que un llast per la vostra ànima” i au, tots els rucs d’allí anaven despullant-se i deixant en una pila tots el seus objectes personals, senzillament brutal, jo coneixia el guru i he de reconèixer que en certa mesura ho era un personatge més espavilat que savi, però suposo que necessari per a molts dels idiotes allí presents, un dia passejant prop d’un riu ell reia al veure tots els occidentals fent les seves necessitats en el mateix... “Saps el que els hi dic?”, “No” li vaig respondre “Bé suposo que tampoc et deu interessar, però només els hi dic que no tenen equilibri interior i que la seva energia es mou sense cap canalització que l’orienti vers el destí de la mateixa, i per demostra’ls-hi els convido a que facin de ventre, i observin si les seves deixalles suren o s’enfonsen, si suren vol dir que estan desequilibrats, ja que les coses dolentes que deixen anar del seu cos tendeixen a sobresortir, i no els puc agafar com a deixebles fins que no solucionin aquest problema” vaig riure, i encara més al escoltar la segona part “També els hi dic als homes que treguin la seva essència i facin la mateixa prova si aquesta no sura, tampoc estan en equilibri, ja que la seva essència vital no té força per orientar-se vers el cel”, els anys han passat i espero que el bo del guru hagi tingut una vida plena i hagi fet servir el seu sentit de l’humor per aixecar la moral, l’energia i els cuartos, a milers d’occidentals que l’han anat a visitar esperant ser millors pel simple fet de pagar uns minuts amb ell. Fa poc estava prenent una copa amb un amic, quan una noia se li va acostar i li va fer una reverència, òbviament tots els allí presents vam al•lucinar veient un cop més la resposta a l’enigma de l’acer... el meu amic es dedica (atenció al nom i repic de tambors) a equilibrar meridians, paral•lels o com collons es digui d’energia, i el bo del tema és que li manquen hores per donar, total té una maquineta connectada a dos bastons que s’agafen amb cada ma, i que va dibuixant l’estructura de l’energia de cadascú, després d’algunes regulacions i retocs “en teoria” té la posa tota al seu lloc, abans ho feia tot manual però el pobre sempre es queixava que les diferències energètiques dels seus clients acabaven per perjudicar-lo, així que es va treure la maquineta de marras de no ser quin lloc (crec que del magatzem d’invents del Professor Franz de Copenhague), i el bo del tema, és que cobrant un xic més i només per a noies joves fa el mateix però sense maquineta, vaja i que en lloc de dos barres només cal agafar-ne una (i gaudir.... suposo de l’equilibri energètic), suposadament la noia que va venir a retre-li culte era una equilibrada energètica, que no mental. Per cert les dones grans i/o lletges només tenen sessió de maquineta que es veu que per equilibrar personalment cal una predisposició natural de l’energia i del conductor de la mateixa (que és el personatge en qüestió), total per flipar, però per flipar força veient fins on pot arribar l’estupidesa humana, això o que jo estic desequilibrat energèticament i no sé veure el que hi ha....

entrada 219 (any 2)

Avui han estat a punt d’amargar-me el primer café del matí, i mira que no hi ha cosa que em faci més ràbia (bé, n’hi ha algunes més però és una forma de parlar o escriure), doncs bé, estava prenent el cafè escoltant la conversa del costat, tres individus impecablement vestits, a més sempre he tingut una certa admiració per aquells que porten camises amb bessons, no aquelles camises amb sobrebotons de formes i brillantors diverses, sinó aquells bessons impecables, discrets, anacarats a joc amb la camisa, de colors foscos i com a molt amb les inicials de l’individu que a més acostuma a fer joc amb les inicials imperceptibles de les camisa, bé sigui a la màniga o en la butxaca o a manca d’aquesta sobre el cor, amb tot, l’experiència m’ha demostrat que el que va més net i polit per fora acostuma a ser el més fosc i brut interiorment, doncs bé, la discussió anava sobre les vacances, representava que un dels angelets dels allí presents anava de vacances solidàries, que consten en treballar onze mesos per pagar-se un viatge per anar a un cul de mon a treballar un mes de forma gratuïta, òbviament això requereix que un sigui un professional valorat (en aquest cas un metge) i que la seva parella hi estigui d’acord (però qui no ho pot estar davant un pla tan xaxipirulidivinodelamuertequetecagaspatasarribadelosolidarioquesomos), aleshores l’altre ferit en el seu orgull de persona humana, ha caigut de quatre potes en la trampa dient que ell ja feia suficients aportacions via ONG’s com per poder-se prendre unes vacances a la seva villa de la Toscana sense càrregues de consciència, aleshores el primer ha atac, dient que l’important no era aportar diners sinó implicar-se personalment, i que el compartir amb aquella gent i tal i tal, jo he somrigut intentant pensar que feia aquell tipus en el seu dia a dia per tal d’afavorir a aquells que l’haurien d’aguantar un mes sencer, suposo que la balança s’equilibra ràpid, trenta dies d’ajuda (sempre que no toquin massa els collons) equilibra onze mesos de donar pel cul al planeta i a qualsevol país dels que ara en vacances s’idolatra, a més si tan intens es estar allí em pregunto per que tornen... la resposta és clara, els hi manca finançament (forma culta i justificable de dir que ja no poden viure sense fotre brot), i atenció! Que en molts casos compartir amb els del país i estar amb ells no vols dir barrejar-s’hi, bé la conversa ha anat per diferents camins, tot i que l’impol•lut dels bessons i la camisa (que per cert amb aquella camisa s’haguessin pogut comprar forces vacunes contra la malària i encara s’hagués pogut fer més amb el BMW que tenia al carrer), justificava el seu altruisme dient que per ell no era un esforç i tal,hi ha hagut un petit silenci i han mirat al tercer, aleshores li han preguntat que pensava fer ell de vacances, amb un somriure de hienes a punt de saltar sobre la presa moribunda, el tercer ha apurat el seu cafè els ha mirat i agafant aire ha reconegut que no tenia cap d’aquells estratosfèrics plans, la seva empresa no anava gens bé, així que res de vacances, els altres ja començaven a somriure, així que.. ha continuat dient, havia enviat la seva dona i els nens a la platja tres mesos, i ell es sacrificaria treballant, tot i que es prendria alguns dies per meditar i pensar en la següent temporada tancat sol a casa. No he pogut més i se m’ha escapat un somriure al veure la cara dels altres, òbviament li han fet comentaris, però l’enveja els podia, com deia algú no importa on vagis ni el que facis, importa lo bé que t’ho passis, com us he dit, quasi que m’amarguen el cafè tot i que al final just a l’acabar-lo m’han fet somriure, tothom sap que no hi ha delícia major que acabar una conversa, i acabar un bon cafè barrejat amb la sucre que no s’ha desfet i ens espera al fons de la tassa...

entrada 218-2 (any 2)

Hauré de revisar aquest vici d'escriure dos blogs per dia, ja que molt possiblement acabareu per avorrir-me abans d'hora si és que ja no ho heu fet ja, avui he descobert una cosa i n'he redescobert una altra, i tot en un sol dia que ja és... primer dir que estic un xic disgustat pel fet que encara puc escriure i la idea era arribar tant fet pols que només pogués arrossegar-me fins al sofà mentre esperava l'hora del sopar, però es veu que el meu cos ja comença a assimilar aquestes coses i que caldran algunes hores més per fer-me desitjar el sofà... doncs bé anem pel descobriment, avui estava canviant-me quan m'han dit una frase típica del Japó “Els claus que sobresurten són els que s'emporten més martellades” lògica japonesa, i força clara, tot venia per l'intent d'un dels assistents de cridar massa la intenció, i la recomanació d'algú que ja porta forces anys arrossegant-se per llocs com aquest, i si voleu que us sigui sincer és una frase que trobo força encertada, de fet els vampirs en fem ensenya de la mateixa, hi som però com si no hi fóssim i de fet, sincerament, segur que per vosaltres ni tan sols existim el que és el màxim de la mateixa... el segon fet ha estat un redescobriment, avui han tornat a ensenyar com agafar una espasa (que també serveix per un bastó un shinai o qualsevol cosa que vulgueu agafar, ummm per certs objectes cilíndrics igual cal tenir un xic més de cura...), doncs bé, si ho intenteu com ho faríeu?, com tot fill de bon occidental, tancant el polze després l'índex, el cor, etc... i un cop tancats aguantar fortament apretant amb totes les nostres forces el mànec... doncs bé, malaaaaaaaaaaaament!! i tot per ser occidentals, el shinai (per dir quelcom) s'agafa amb les mans mortes, un xic obertes amb relax, no té cap sentit exercir cap força, a que ens portarà? doncs a cansar-nos inútilment, doncs bé s'agafa amb les mans mortes, i mirant la totalitat de l'adversari, els gurus parlen de mirar els ulls, però no us en refieu, cal abarcar tota la figura de l'adversari mantenint la mirada fixa, i quan es vol pegar o defensar-se, es comença pel dit petit, després per l'anular, el cor i fins al final, el motiu? força senzill, imagineu-vos que generéssiu alguna mena d'energia (he dit imagineu-vos, no que us ho creieu...) si ho feu de la primer forma cap a on aniria l'energia? doncs cap abaix i finalment cap a terra, si ho fem de la segona manera, l'energia és ascendent i es projecta al llarg de la fulla, bé ara ja ho sabeu, si mai entreu en un forat de cuc i apareixeu al Japó feudal, només cal que recordeu la dita i com agafar qualsevol cosa per defensar-vos, i no em deixeu malament... bé i com a favor personal agrairia que saludéssiu als 47 ronin, i fa gràcia que avui he vist aquest nom en un dels blogs que visito, us recomano la història d'aquest 47 ronins, tot i que molt possiblement com a bons occidentals que sou no l'acabareu d'entendre massa bé... i els que l'entenguin seran d'aquells que no acaben per entendre el mon on viuen. Eisss però que m'ho deixava també hi ha hagut un tercer fet, d'entre tots he trobat una presència interessant una presència capaç de despertar-me la curiositat, i mira que ja sé per experiència personal que els vampirs i la curiositat són una mala combinació, amb tot i si voleu ja us aniré explicant com es va desenvolupant tot això, que ara em toca sortir a sopar que ja començo a tenir gana i m'han comentat que hi ha forces plats nous per la city i com a bon vampir curiós no em vull perdre l'oportunitat de tastar-los... que voleu, els vampirs som així.

entrada 218 (any 2)

Avui toca estar desfet, de fet ahir ja ho tenia clar només d’entrar-hi, és estrany com el cos rebutja tots els esforços físics, i en canvi agraeix amb endorfines un cop s’ha acabat l’exercici, bé quan a un ja li fan figa les cames només després d’un calentament pot tenir clar que la cosa va de debò i que serà dura com a un li agrada i hauria de ser, perquè si entrenem de que serveix fer-ho a mitges, possiblement sigui un extremista però ja m’ho deien fa temps “No pain, no gain”, odio les famoses classes dirigides on el que paga decideix el temps, el ritme i fins i tot es pot permetre el luxe de parar a gust, ahir no hi havia res d’això, si acceptes entrar ja saps al que vas, només es para si un cau i ja no es pot aixecar, vaig somriure al veure que només portaven quatre hores de sessió i els primers peus ja s’havien obert suposo que s’ha d’agrair a la forma de vida occidental, la gràcia està en dosificar-se arriba un punt on el cos segueix a la ment, tot té un ritme i només cal que un el descobreixi després tot és un xic més fàcil, bé això no treu que després de la dutxa si un queda assegut massa temps no pugui aixecar-se o que baixar unes escales sigui un exercici titànic, ja que les cames fan figa a cada esglaó que baixes i tens la sensació que acabaràs al replà via descens de cul, amb tot res veure amb els entrenaments extrems, al Japó en són uns experts, entrenar els dies de màxim calor sota una humitat inhumana o els dies de fred hivern a l’exterior porten a plantejar-se forces cosses, com per exemple l’increïble de la voluntat i de com el cos mai es vol quedar enrere, després d’aquests entrenaments un està preparat per una de les proves més tradicionals al Japó, el combat denominat “a partir la fulla”, acostumen a ser combats llargs, força llargs, d’entre vuit i dotze hores, amb descansos molt curts, davant d’un es fiquen tots els membres del Dojo i van passant un rere l’altre, la intenció és veure quan s’aguanta i trencar-ho tot, el combat ha d’esdevenir quelcom instintiu, ha de fluir com la respiració o la suor, pensar en el que volem o podem fer és una pèrdua de temps i energia, normalment les primeres hores mai porten a cap resultat, és quan el cos es dosifica i prioritza les funcions que les coses comencen a rutllar... al final un acaba sense forces en els braços, i reben de valent, però això també forma part de l’entrenament, conèixer els límits i el que implica sobrepassar-los ens porta a conèixer fins on podem arribar i que estem arriscant en cada moment. Bé avui torna a tocar, reconec que aquest any faig mitja campana, però intentaré recuperar el que perdo aquest matí amb un entrenament un xic més enèrgic per la tarda, i espero demà tenir forces suficients com per escriure un altre blog, i sort que no s’escriuen amb els peus, tot i que a vegades ho sembli...

entrada 217 (any 2)

Hi ha acudits que fan més o menys gràcia, de fet n’hi ha hagut dos que tot i reconèixer que són mooooolt dolents tenen la virtut de fer-me somriure, i el bo del tema és que parlant (o escoltant) ja que a vegades un entén una conversa com el fet de que l’escoltis fins que s’afarti de parlar, i quan obris la boca et donarà les gràcies i et dirà que ja parlareu que té un xic de presa. Doncs bé un dels acudits diu: “En una empresa de formatges es presenta un candidat a un lloc de treball en el laboratori, el tipus diu que és capaç de identificar qualsevol formatge només per l’olor, el gerent que no se’l creu li demana una demostració, li tapen els ulls amb una vena i li porten el primer formatge, després d’olorar-lo diu de la Manxa, ostres correcte!, porten el segon Cabrales, collons torna a encertar, i un altre Brie, de nassos!, un quart Gallec de teta, increïble, el gerent que comença a empipar-se i en porta un altre, el tipus l’olora... El Caserio! Tots els presents queden garratibats i esmaperduts, mai havien vist quelcom com allò, el gerent fa fora a tothom i crida a la seva dona, li demana que s’obri de cames davant aquell portent, l’individu, olora que oloraràs, i al final diu “Em rendeixo sóc incapaç d’identificar aquest, amb la barreja de llets que té impossible!”” Brutal! Possiblement el sentit de l’humor dels vampirs sigui barroer i Torrentil, però que hi voleu fer, tenim un somriure fàcil amb aquests temes, tot això ve pel fet que darrerament he llegit i escoltat forces opinions sobre com els hi va el present a la gent i de com hi ha gent sempre disposada a aprofitar-se dels altres, segons el meu parer és d’aplicació el que va dir fa temps una persona amb una debilitat extrema per la seva germana “En aquest mon només hi ha dos tipus de persones, aquells que serveixen per aprofitar-se d’ells i els que ho fan”, a vegades un pot tenir la tendència natural de compadir als que han sofert un engany, però moltes vegades cal anar un xic més enllà i veure com les motivacions generadores de l’engany eren força fosques, qui accepta regals, dinars i sopars, i a més espera fer el negoci del segle, podria ser una víctima, però segur que és un ruc, i atenció, que el concepte de ser més o menys ruc no va gens lligat a ser més o menys culte, o més o menys intel•ligent, en aquest cas el concepte va lligat al ser més o menys cobdiciós, i el creure’s més espavilat que el altres, si voleu un consell: per molt espavilat que un sigui, sempre hi haurà algú més espavilat... Sobre els que ploren les seves penes, només dir, que jo sempre que els escolto valoro la seva voluntat de canvi i la seva capacitat de fer-ho, perquè escoltar per escoltar sabent que res que es digui o faci servirà per res pot ser maco pel que xerra, però una pèrdua de temps pel que escolta, i fins i tot disposant de l’eternitat crec que el temps no està per ser perdut...

entrada 216 (any 2)

Avui vaig un xic tard, però aquest cap de setmana m'han trencat la rutina, ahir al migdia trucada, es requerien dels meus serveis a Barcelona, semblava que un empresari havia tingut una crisi de confiança amb alguns dels seus treballadors, crec que ja ho he dit algunes vegades, però la meva feina consisteix precisament en això... solucionar problemes, així que després de rebre l'encàrrec i acceptar-lo vaig baixar a Barcelona, òbviament no donaré noms ni situacions, a l'empresa com estava fixat només hi havia el gerent, és va presentar jo no, no cal donar noms ja que no tenen la més mínima importància, i dins de la feina no eren necessaris, al llarg dels segles he descobert que el temps i la confiança torna als humans cada cop més estúpids, els treballadors portaven temps dins de l'empresa així que segurament el seu grau d'estupidesa i confiança en els seus actes rosaria nivells extrems, òbviament els seus ordinadors tenien mots de pas, però no a nivell de bios, “Algun problema?” em va preguntar el gerent mirant la pantalla “Em pot portar un cafè llarg i deixar-me sol?” a partir d'aquell moment anava a cometre algunes interpretacions parcials de certes normes i no volia masses testimonis, per molt que hi hagi un mot de pas per arrancar el sistema operatiu, un sempre pot treure el disc dur i punxar-lo, després de fer-ho una sèrie de programes em van donar tota la informació que necessitava: el registre de mots de pass utilitzats tant en l'ordinador com en navegacions per Internet, vaig descarregar els arxius generats pels keylogger possiblement si mai mireu el que implica això us pensareu seriosament allò que feu amb l'ordinador, programa que havia estat instal·lat feia ja un temps, després un programa va recuperar tots els arxius esborrats, si algú de vosaltres es pensa que esborrant un arxiu aquest desapareix està força equivocat, fins i tot segons el formateig que un realitzi les dades es poden retrobar i recuperar, l'anàlisi de les dades va ser ràpid, de fet si jo hagués estat el gerent de l'empresa els hagués fotut a tots al carrer hi havia més espai ocupat per fotos de les vacances, dels nens, i altres, així com arxius descarregats de procedència dubtosa que no pas espai ocupat per arxius directament relacionats amb la feina que desenvolupaven.
Un es pregunta de què serveixen els sistemes de seguretat de milers d'euros quan un imbècil pot obrir qualsevol arxiu procedent d'un amic sense cap mena de seguretat ni de l'arxiu, ni que provingui del seu propi amic, òbviament també vaig descobrir navegacions i més navegacions, tantes hores de navegació que es podria donar el títol de patró de vaixell a qualsevol d'aquells, amb tot hi havia una sospita dels arxius que havien estat manipulats, fent una cerca per nom em va aparèixer l'afortunat, segurament aquest dilluns rebrà un avís del departament de recursos humans, i que consti que vaig oferir els meus serveis per solucionar el problema, el gerent em va mirar somrient tot i que li va durar poc al entendre cada una de les meves paraules, suposo que ja li havien advertit, jo dono solucions, res d'interpretacions sota normes de comportament ètiques o morals, jo dono solucions senzilles i bàsiques per a problemes, el gerent es va disculpar dient que ja se n'encarregaven ells del tema, res a dir, jo cobraria igual, així doncs li farien arribar a l'interessat una carta i un bon xec, i si preguntava li dirien que havien perdut la confiança en ell, màgicament el LP van venir a la meva memòria...

“I put my trust in you
Pushed as far as I can go
And for all this
There's only one thing you should know...”

Total un fotut dissabte, odio baixar a Barcelona de tarda i pujar de matinada, em toca aguantar el pitjor del dia i perdre'm el millor de la nit, al sortir el gerent em va oferir un sobre que vaig rebutjar, no era el pacte, ell pagaria a algú que a la seva vegada pagaria a algú altre i aquest em donaria en efectiu la quantitat quan jo cregués necessari, era el procés, els de la meva professió acostumem a ser paranoics, possiblement és una deformació professional, però si un sistema funciona no val la pena canviar-lo. A més, a part del que cobraria havia obtingut informació suficient per generar algunes personalitats si m'eren necessàries, ja que aquells angelets havien deixat tota la seva vida en els seus ordinadors, i un mai sap quan necessitarà passar per un treballador gris d'una empresa grisa de Barcelona. “Bé ha estat un plaer” em va dir el gerent “I no ha durat massa” va dir mirant el seu rellotge, el seu mòbil va sonar vaig escoltar la conversació, ell va penjar “Era la meva filla, que torna de festa i veient el meu cotxe abaix m'ha preguntat si la puc portar a casa, el convidaria a sopar però a aquestes hores...” “No pateixi” li vaig dir, el vaig deixar tancant els ordinadors i les oficines, vaig somriure al sortir al carrer, havia estat ell qui s'havia ofert a convidar-me a sopar, i diuen que la dieta mediterrània és de les més saludables, davant meu la vaig veure tot un exemplar mediterrani i definitivament força saludable, possiblement no hauria anat tan malament el baixar a Barcelona, com algú va dir “Els monstres i els fantasmes existeixen, vivint dins nostres i algunes vegades són els que guanyen...”

entrada 215 (any 2)

Per Deu ( o com li volgueu dir) que bons que són, no em cansaria d'escoltar tot i el perjudici etílic que tinc als LP amb el Jay-Z i el seu Jigga What / Faint, i a més en condicions en les que no m'agradaria ser el meu propi veí, però suposo que de tan en tan ( i he de reconèixer que ja és força sovint) un hauria de perdonar aquests actes vaja no és el que proclama la religió majoritària, perdona i seràs èrdonat, així que... avui he estat convidat a dinar, bé suposo que és una forma de parlar, perquè que et convidin a dinar i al final cadascú pagui la seva part és una forma força particular d'entendre el concepte i com deia aquell “El concepto es el concepto...” amb tot el dinar ha estat bé érem uns quants a taula i considerant que els plats no satisfeien la meva natural necessitat tampoc estaven gens malament, i la companyia que voleu que us digui... tretze comensals més el chester, es veu que hi havia algú un xic supersticiós, en aquests dinars la gràcia és veure el que passa després de la segona ampolla (ampolla considerada com a mesura del que veuen 4 persones), he de dir en el nostre descàrrec que ja ens coneixen en el lloc on hem estat, i que el crit de “Mas madera!” ja és un sinònim de la necessitat etílica dels presents, hi ha qui ho aprofita per beure en silenci i cremar tota una setmana de males llets i impotències, n'hi ha que ho fa perquè saps que és l'única forma de poder-ho fer sense tenir la bronca eterna de la seva parella, n'hi ha que ho fan perquè els hi afluixa el pes del volen dir i no gosen i altres ho fem, perquè ens agrada beure i observar la degradació de la naturalesa humana un cop aquesta perd la pel·lícula de civilització que té, els comentaris a una parella de noies que han passat camí dels serveis i els ulls d'algunes fèmines presents vers el cambrer argentí m'han indicat que la llibertat etílica havia acabat amb la raó de l'educació, mai he acabat d'entendre la necessitat de beure per tal de ser com un és, suposo que dóna una bona excusa després per justificar-se si algú diu o fa quelcom desitjat per no tolerable o poc justificable segons per quins ulls, amb tot un dels perills són les guerrers verbals dels allí presents que sense pipí per pixar-se al es potes de la taula per marcar territori ho intenten pixant verbalment, amb el temps tothom intenta ser més i haver fet més, i jo he aprés que val la pena callar, n'hi ha que han sortit amb el seu vaixell de Cambrils a Palma i en fan tota una epopeia, no cal que un els hi expliqui que significa haver passat el cap d'Hornos o de Buena Esperanza a vela, n'hi ha que parlen dels seus viatges per forces llocs, i tampoc paga la pena que un parli de les seves moltes vides en molts llocs, ja ho deia algú “la infanteria no hi arriba, i en canvi l'aviació s'hi passa”... i com sempre hi ha forces més infants que no pas aviadors...

entrada 214-2 (any 2)

Bé ja quasi és hora de plegar, amb tot avui he fet un cafè que ha estat força interessant, estava amb un company que es guanya la vida fent discursets a caps buits i venent fum, i el millor de tot és que li paguen per fer aquest acte, però que hi farem... la gent és lliure de gastar-se els diners amb el que més els hi estimuli (i jo en tinc al cap forces més, que no pas estar escoltant les ruqueries del meu amic), bé, doncs sembla que ara s’ha tornat a posar de moda el concepte de les 3e’s i després d’estar escoltant-lo una estona (crec que he estat la seva cobaia per aquesta tarda), ha conclòs: les 3e’s impliquen tres accions per a tota activitat la primera és l’economicitat, per fer qualsevol acció, aquesta ha d’utilitzar el mínim de recursos, la segona e correspon a l’eficàcia, un cop es fa quelcom aquest quelcom s’ha de fer bé i obtenir els resultat esperat i finalment queda l’eficiència, que no és més que obtenir l’eficàcia amb economicitat (crec que entre cafè i cafè el tema anava per aquí), deixant volar un xic la imaginació se m’ha escapat un somriure al veure que els vampirs som l’hòstia de les 3e’s, primer apliquem el principi de l’economicitat, ja que no ens alimentem en excés ni de forma irracional, som eficaços en el sentit que un cop iniciem el procés sempre l’acabem correctament, i finalment també som eficients, ja que utilitzem el mínim número d’humans per viure el màxim de temps, vaja que el que serà la nova teoria dels gurus del segle XXI els vampirs ja fa segles que la realitzem, estava a punt de dir quelcom sobre tota aquella masturbatòria verbal, quan un altre acte ha cridat la meva atenció... un noi estava parlant amb una de les cambreres i li deia que carregués l’import de la seva consumició a la seva tarja de resident, es veu que el noi ja havia exhaurit el crèdit inicial de l’hotel i la tarja no passava, la noia li demanava el nom i ell ha contestat Oscar Rey (em fa gràcia aquest nom tot i ser inventat... o no...), ella ha vist que era client de l’hotel, però res a fer, aleshores ell li demana si li pot carregar a l’habitació del seu pare, i ella li demana el nom “Jorge” respon el noi, al que la noia pregunta “i de cognom?” brutal!, senzillament brutal, el noi l’ha mirada i amb un somriure dissimulat ha dit “Rey, Jorge Rey”, aleshores ella ha caigut en la tonteria de la seva pregunta, òbviament no sé a qui ha carregat l’import al final, igual el meu amic es troba un càrrec a la seva habitació per una consumició que no sap d’on ha sortit, però com a noi educat (i alcohòlic) acabarà per pagar-la sense preguntar res... la noia ha aixecat la mirada que s’ha creuat amb la meva “Desitja res?” m’ha preguntat “No, gràcies per ara res...” he respòs educadament “Miri que tenim una oferta en dolços i pastissos”, “Potser més tard...” li he tornat a respondre amb un somriure més franc, i pensant que molt possiblement aquesta nit si que em mengi algun pastís dolç amb tendències a preguntes tontes, sent econòmic, eficaç i eficient...

entrada 214 (any 2)

Com ja he comentat tinc la debilitat de tenir posat sempre un canal de notícies, podria mentir sobre el motiu però prefereixo deixar aquests temes per futurs posts (d’això se’n diu no voler parlar del tema), aquest fet fa que escolti una quantitat ingent de notícies, de les quals al final dia i ja per deformació del temps que fa que ho faig, acabo per no recordar-ne cap, a l’excepció d’aquelles que tenen un efecte directe sobre la meva activitat, darrerament observo amb més somriures dels que tocaria tot una sèrie de notícies que tenen el seu punt graciós per no dir quelcom més gruixut, per exemple: una de les notícies que escolto... per un “error” una infermera s’equivoca de tub i acaba per donar per una via errònia l’alimentació a un nadó amb resultat de mort, bé una cosa que sembla força clara ara és... “un error del sistema per tenir infermeres sense preparació i un rati infermera/malalt per sota la mitjana europea”, total que la tipa en qüestió és una víctima i no pas una culpable, per llogar-hi cadires, continuo... notícia bomba, sis persones violen a una altra, si suposadament això ja és un delicte suposo que més quan la violada té 13 anys i els violadors entre 12 i 22 anys, el resultat?, dels violadors un menor de 12 anys i un que en teoria es discapacitat, res de res, cap a casa i ja està, dels altres els menors de moment a un centre d’atenció de menor, i el major d’edat a la presó (que més diu la notícia?, la culpa és de les famílies per no tutoritzar als seus fills, i per deixar-los jugar a jocs electrònics que promouen unes escales de valors equivocades....), com per pixar i no deixar caure ni gooooota, mai he volgut entrar a jutjar a ningú, crec que és un procés força complicat, amb tot un al final arriba a la conclusió, que la justícia es representa sota la forma d’una noia formosa i amb una vena als ulls per tal que no vegi qui l’acaba per violar i ultratjar, el tema de l’espasa i les balances és per tal que tingui les mans ocupades, perquè ull que si acabés per ferir al violador amb l’espasa, encara la culparien de provocadora i després de prendre’s la justícia per les seves mans... fa anys em van explicar una història que no em canso de repetir... “Fa temps en una muntanya un veí va matar a un altre, aleshores tot el poble el va anar a buscar, cridant “que el matin, que el matin”, van passar per davant la casa d’un home que va sortir al escoltar tot el merder preguntant que passava, al explicar-li va començar a cridar “Que el matin, que el matin”, aleshores un se li va acostar i li va dir “Home! Si és el teu fill!”, aleshores l’home va començar a cridar “Que es faci justícia!, que es faci justícia!”. Ara bé, possiblement caldria que definíssim que entenem per justícia, en això com sempre el wiki és genial “ la justícia és la concepció que cada època i civilització té sobre el bé comú. És un valor determinat per la societat. Va néixer e la necessitat de mantenir l’harmonia dels seus integrants. És el conjunt de regles i normes que estableixen un marc adequat per a les relacions entre persones i institucions, autoritzant, prohibint i permetent accions específiques en la interacció d’individus i institucions”... que voleu que us digui, jo crec més en allò que deia algú “Jo no faig justícia, simplement els acosto a Deu i deixo que sigui ell qui els jutgi”... Amb tot, és increïble com la societat cerca i cerca, culpar per culpar a aquells inculpables per tal que finalment no es resolgui res, un societat covarda per definició generarà actes covards, i en aquest entorn ja us podeu calçar per que no heu vist més que la punxa de l’iceberg... perquè tothom sap (o almenys aquells que juguen amb cónsoles), que al final sempre t’acaben per matar, ara bé el xollo no és el videojoc, el xollo és la vida real on pots fer de tot i després ja vindrà algú per justificar-ho... Personalment, al llarg dels segles he aprés que el millor és deixar la justícia humana pels humans, la divina pels “divins” i la real per aquells que no tenen por del resultat dels seus actes, perquè ja ho diuen... “Pels vostres actes sereu jutjats...”

entrada 213-2 (any 2)

Sempre m’han fet gràcia els deja vu, amb tot suposo que quelcom no acaba de funcionar massa bé quan els tinc amb una freqüència massa elevada... tot i que, sempre hi ha un desencadenant ahir en vaig tenir un mentre feia una cervesa amb coneguts en un dels pocs llocs decents del país, va ser al escoltar una cançó que vaig perdre el mon de vista, i avui mentre escrivia la primera entrada del blog i el revisava juntament amb el kyoto song he tingut el segon, el meu cap ha anat forces anys enrere, quan corria pel bosc de bambú Sagano Arashiyama, després de fer-ho he de reconèixer que és una de les meves debilitats el estar rodejat per aquesta planta i observar el seu moviment (i no va amb segones...), així que alguns fets actuals no han fet més que accentuar les meves creences de que tot té una direcció, el univers és circular abarcant-ho tot però unidireccional, ja tenim el koan de la setmana, allí vaig conèixer l’Akiko Mutsumune Kohishiran, la filla d’un senyor feudal, qui va decidir després de tots els seus intents de matar-me el donar-me naturalesa de diable, ja que preferia que la seva filla acabés amb un diable abans que amb un occidental, de fet els japonesos formen una de les societats més classistes i a l’hora racistes, tenen un esperit nacional fora de tota mesura, potser només superat per l’ego dels argentins i ja és dir... doncs bé el bo del pare Yohijiro, va raonar totes les possibles solucions, que passaven per: matar-me a mi, fet en el que va fallar, matar la seva filla (fet impossible per l’amor que li professava) i finalment suïcidar-se, operació que només els plors de la seva filla van ser capaços d’aturar, així doncs va arribar a una solució salomònica, jo no era d’eixe mon com diu en Raimon, i davant d’éssers d’altres llocs poc hi podia fer ell, un raonament senzill i bàsic, com bona part del bo que té Japó, possiblement per això a ulls dels complicats occidentals semblen terriblement complexes i recargolats degut a la seva senzillesa, i ja tenim un segon koan... doncs bé, recordo els passejos pel bosc de bambú els canvis de color, l’olor de la pluja els jocs de llum, i també tota la sang que allí es va vessar, sang d’amor i d’odi, allí va néixer i morir la meva relació amb l’Akiko, el seu pare es va veure atacat per un altre senyor feudal, em vaig oferir per ajudar-lo, i ell ho va rebutjar, no podia acceptar que un dimoni solucionés els seus problemes, en aquelles èpoques complia més la meva paraula i possiblement era més estúpid, em vaig perdre en el bosc de bambú com cada nit per trobar-me amb ella, la vaig trobar pàl•lida com la lluna en la claror que dibuixava el bosc, allí encerclats entre el bambú només els estels eres testimonis de la nostra relació, al acostar-m’hi vaig notar una olor familiar, la guerra entre senyors s’havia anticipat fet que ja sospitava, i la pobra Akiko havia estat una de les primeres víctimes, vaig contemplar la seva bellesa, la bellesa d’algú que ja no era ningú, fins i tot en aquells moments vaig quedar captivat per la seva serenor, havia donat la meva paraula de no intervenir i així ho vaig fer, possiblement en l’actualitat hauria arrasa’t amb tot i molts haguessin desitjat no haver nascut, però com he dit era força més estúpid aleshores i menys infectat per la cultura occidental, possiblement el temps i el destí ha acabat per premiar i castigar, però jo no puc oblidar ni perdonar i això quan un té l’eternitat per endavant és quelcom força fotut...

entrada 213 (any 2)

Dies com ahir em demostren que començo a estar fora de lloc, i mireu que intento prendre’m cada dia com un de nou però a vegades els fets poden més que les bones intencions, suposo que els segles arrossegant-me per aquest fotut mon hi tenen quelcom a dir, bé ahir per la tarda estava practicant per enèsima vegada els meus exercicis de iaido, és quelcom que em permet mantenir un vincle amb el passat i que sembla ser que mai passa de moda, em permet de recuperar (almenys mentalment) sorolls, olors, percepcions i moltes altres coses de temps quan el temps en si era senzillament millor, doncs bé... ahir em va tocar ajudar a donar classes, de fet sempre han dit que pel temps que fa que estic apuntat sembla com si hagués estat tota la vida fent-ho, suposo que a la seva escala porto més d’una de les seves curtes vides practicant, pels no entesos (que no vol dir ignorants), el iaido és un art marcial japonès relacionat amb les tècniques de desenfundar i tallar, segons el concepte japonès tot és força senzill es resumeix en tres moviments que com tot el senzill es pot aplicar a qualsevol parcel•la de la nostra existència... nukitsuke – furikabute – kiritsuke, el nukitsuke és la tècnica de desenfundar i tallar (normalment no és un tall definitiu), el furikabute és un pas intermig un pas on un analitza si ja ha estat suficient o cal continuar, i el nukitsuke és el tall definitiu, el tall que acaba amb el problema. Com podeu veure qualsevol problema podria entrar dins d’aquesta dinàmica... detecció del problema, acció correctiva ràpida, anàlisi del resultat i evolució, i si fos el cas acció definitiva i permanent... doncs bé veia la cara dels que practicaven i com eren incapaços d’entendre coses tan senzilles com: velocitat, força, tensió, direcció, profunditat, etc... per a ells suposo que allò no passa de ser una diversió, un snobisme que els hi permet de dir que juguen a espadatxins (i no pas als occidentals, sinó que juguen com el darrer samurai). He de reconèixer que tot i la meva paciència van acabar-me els cuartos i els vaig engegar a la dutxa després de dos preguntes estúpides, de debò que planyo a tots els professors (bons) que intenten ensenyar aquestes coses a caps quadrats occidentals que són incapaços o riuen cada cop que se’ls intenta explicar que els talls tenen una direcció determinada, i que la fulla sempre ha d’estar neta quan s’envaina , possiblement avui en dia la importància d’un fet com aquest no és massa vital, però he perdut alguns coneguts quan fa temps la seva fulla va trigar més del conte degut a la sang seca dins la saya, amb tot la resposta actual és sempre la mateixa... qui guarda fulles plenes de sang?? I com sempre la incapacitat per abstraure em sorprèn, possiblement no es guarden fulles plenes de sang, però n’hi ha molts que guarden altres coses després de fer-les servir, i veient la cura que tenen amb la seva espasa em sorprenc com encara no els hi ha caigut a trossos el ganivetet que tenen sota el hara...

entrada 212 (any 2)

Ahir estava passejant, quan vaig veure un parc d’aquells per a neotarzans quasi que neonats, i no vaig poder més que somriure al veure la cara dels nens que intentaven fer el màxim número d’animalades amb el mínim temps possible, recordant les imatges de l’humor groc la meva ment va viatjar forces anys enrere, a aquelles tardes quan parlava amb en Hsueng Shi un dels encarregats de seleccionar i formar la guàrdia privada de l’emperador, sempre em deia el mateix, “Com en totes les coses l’equilibri és necessari, i sobretot en dos atributs bàsics, l’aptitud i l’actitud...” l’aptitud pertany més a l’univers innat i correspondria a aquelles capacitats naturals que tenim per desenvolupar les tasques de forma eficient, i en canvi l’actitud entra de ple dins del mon mental i personal, i correspon a aquelles motivacions o forma que tenim (sempre emocional) d’enfrontrar-nos a les cosses, arribats a aquest punt sempre recordo la història de Plató i el cavall blanc i el negre (que podeu trobar a Internet) amb tot i si no en teniu ganes us la podré comentar en posts futurs, doncs bé, el bo d’en Hsueng sempre em deia que era necessari la combinació exacte d’ambdós elements, ja que l’un sense l’altre no implicava més que un desequilibri propiciatori de grans desastres, sempre deia “L’aptitud sense actitud provoca que l’home sigui complaent i es centri en ell mateix creient que podrà sortir-se’n de totes les situacions, el que portarà a la perdició a tots aquells que els segueixin que cauran sota la supèrbia de l’home, ja que aquest oblidarà o neganrà que sempre hi haurà situacions que a part d’aptituds demanden d’actituds per superar-les, en canvi un home amb només actituds és un perill ja que arrossegarà a als altres a una fi terrible, ja que l’actitud només somriu amb èxits inicialment, i a cada situació més complexa ofereix menys possibilitats de sortida, portant necessàriament a la necessitat de tenir aptituds per a aconseguir certes fites... es com mantenir un pollet viu entre les nostres mans, no el podem apretar massa per no matar-lo i tampoc el podem deixar massa lliure ja que o bé se’ns pot caure o bé morirà de fred”, a més la gràcia del tema, és que per molt que es digui, aquestes dos qualitats no són alterables... es poden perfeccionar i dissimular les seves carències amb un entrenament constant i correcte, però finalment i en cassos extrems el que es valora són aquells que de forma instintiva les demostren. Doncs bé, ahir amb la distància temporal i espaial, vaig veure com un grupet de nens jugaven, demostrant qui tenia aptituds i qui tenia actituds, i qui malauradament no tenia ni una cosa ni l’altre, qui molt possiblement per cobrir aquesta mancança aprendrien a parlar bé i a enganyar als altres, però aquesta és una altra qualitat que avui no toca... Així doncs, ja ho sabeu, si mai us avorriu podeu anar analitzant a tots aquells que us envolten, per classificar-los entre els que tenen aptituds, actituds i els que simplement menteixen...

entrada 211-2 (any 2)

Eisss que feia temps que no feia referència al meravellós mon oriental...., i com a bon Po mai dic que no a un bon brot de bambú...vaja ni els The Cure...


A nightmare of you
Of death in the pool
Wakes me up at quarter to three
I'm lying on the floor of the night before
With a stranger lying next to me
A nightmare of you
Of death in the pool
I see no further now than this dream
The trembling hand of the trembling man
Hold my mouth
To hold in a scream

I try to think
To make it slow
If only here is where I go
If this is real
I have to see
I turn on fire
And next to me
It looks good
It tastes like nothing on earth
It looks good
It tastes like nothing on earth
Its so smooth it even feels like skin
It tells me how it feels to be new

It tells me how it feels to be new
A thousand voices whisper it true
It tells me how it feels to be new
And every voice belongs
Every voice belongs to you

entrada 211 (any 2)

Ahir llegint vaig arribar a la conclusió que darrerament hi ha molta pose i poca cosa més, he llegit forces articles que ataquen i intenten tombar-ho tot, menys a un mateix, suposo suposo que el motiu serà que els humans teniu la tendència natural a considerar-vos perfectes i la resta del mon una merda, bé... res a dir sobre aquest punt, per a gustos els colors.... Fa anys, estava en un país on els estudiants van decidir protagonitzar una revolta, òbviament el resultat us el podeu esperar, el xoc de caps contra porres acostuma a tenir sempre un guanyador, les idees són menys consistents que els bastons (almenys en un contacte directe), tot i que després en V ens diria “Em volíeu matar? Sota aquesta capa no hi ha carn ni ossos que matar. Només hi ha una idea. Les idees són a prova de bales”, així doncs després de l’efecte d’algunes copes i encisat pels ulls verds d’una “revolucionària”, els hi vaig oferir un pacte, advertint que qui pacta amb el diable acaba tard o d’hora per cremar en l’infern, el van escoltar, i finalment el van desestimar, perquè? Fàcil... no volien guanyar, o almenys intentar-ho, no volien posar tota la carn al foc, volien protestar i córrer, volien poder explicar que havien lluitat contra el sistema, això si, sense cap ganes de guanyar-lo, vaig aixecar-me i vaig deixar el bar, desitjant que els enganxessin i els hi fessin veure que en les guerres no hi ha mitges tintes, però suposo que cada societat té allò que es mereix, i no sempre hi ha el bo de l’V per salvar-les. Suposo que tothom és lliure de parlar però els mots moltes vegades no són més que la prostitució de la voluntat, paraules plenes de contingut que finalment no volen dir res, crítiques a tot i a tots quan un és incapaç de diferenciar-se el mínim del criticat, i de fet al final tots fareu cap a un forat... Algú em va dir una vegada “la idea principal consisteix en que tot individu té dret a ser un individu, i com a tal té el dret i el deure a oposar resistència al conformisme”, així doncs no vec diferència entre els salvadors del mon i els que s’han de salvar com en aquella taverna no tothom està preparat per a segons quines solucions, i de fet els segles m’han cansat d’escoltar tonteries diverses, dites per pretesos savis sobre preteses veritats universals, bé sigui solcant els cels d’Europa a bord d’un Fokker Dr I (i no vermell, això ho deixo pel bo del Manfred von Richtofen), o bé navegant cap a la Polinèsia amb els de la Kon-tiki, he descobert que la veritat és individual per a cadascú no hi ha veritats generals, sou individus per molt que ho vulgueu negar i us faciliti la vida el fet de submergir-vos en el mar social, un sempre acaba per necessitar aire i sortir de tant en tant a agafar una cop d’aire i aleshores és quan veu l’homogeni i trist del mar on s’està, com deia la Mafalda “una sopa caliente con hombres como fideos...” i si us he de ser sincer, per a pose prefereixo la de Loquillo, que almenys imposa (i jo també prefereixo les noies elegants i maques amb Chanel, cocaïna i Don Perignon)...

entrada 210 (any 2)

No és rendició és acceptació (de fet la paraula de moda és acord), al llarg dels segles la humanitat ha anat creant paraules per donar significat a accions força simples i ja tipificades, semblaria ser que creant noves paraules podem respirar tranquils fins que el gran general de la gent endevina la juguesca, i aleshores ja haurem tingut temps suficient per crear una nova paraula i tenir entretinguts a la xicalla una temporadeta més, el problema es troba en el fet de seguir el joc als creadors de paraules i no saltar directament del que ens diuen per analitzar nosaltres mateixos el que hi ha realment darrera les paraules, deixant que els encantadors de serps parlin i deixin bocabadats a tots aquells carallots que no tenen res millor a fer o dir, aquest cap de setmana he assistit a una d’aquestes juguesques, de fet ja feia temps que es veia venir, però la materialització ha estat durant aquests dies, quan ( i atenció que té delicte el tema...) s’accepta un acord que no entrarà plenament en vigor fins d’aquí uns anys, que haurà de pagar els que molt possiblement no seran els que l’han signat en l’actualitat i que ha de permetre que fins aquell dia els signataris (en teoria la part beneficiada) diguin amen a totes les decisions que prengui l’altra part en l’actualitat, vaja una juguesca de primera, en el fons suposo que cap de les parts va tenir una intenció clara de plantar-se. El que he dit, no obtenir el que es desitja o planteja inicialment, i més si es creu que és el que correspon, sempre serà una rebaixa i per simplicitat una derrota, possiblement els animals polítics parlaran de “educació política orientada al bé comú sota la premissa de l’intercanvi de propostes i l’acceptació de la negociació com a eina per a renunciar i obtenir així un benefici major...”, no sé, possiblement sigui un vampir curtet, però a mi la idea de renunciar i obtenir un benefici sempre m’ha semblat un xic contradictòria. I el fet encara és més punyent quan un es para a pensar que si es tenia la força moral per entrar en la negociació, no entenc cap negociació sense força moral darrera, l’acceptació del que no era el que volíem, tot i que pugui ser acceptable (aquí hi ha força a opinar), no ens hauria de satisfer, i no hauria de ser motiu de joia i festes orgàsmiques de declaracions només per justificar el bé que s’ha fet, i és aquí quan un descobreix que tot no forma d’un guió llargament escrit i negociat amb l’únic sentit de no molestar a uns i de donar una sortida honrosa als altres. Bé i si voleu una altra perla, la de la Ministra de Sanitat... “Com que ens trobem en estat de pandèmia, l’estat demana als ciutadans que facin vida normal, i a partir d’ara només s’assignarà la medicació (retrovirals) a certs casos, la resta de la gent li tocarà passar la malaltia de la millor manera possible (recomanació de tancar-se a casa i no tocar massa el que no sona)” definitivament aquest cap de setmana ha estat força instructiu per veure la veritable naturalesa humana...

entrada 209 (any 2)

En un segon va esclatar l'infern, possiblement ja no calia ser massa curós, vaig arribar on estaven observant les esteles de les bales, he aprés que no val la pena sorprendre's per res i aprendre a acceptar-ho tot per molt estrany que sembli i després un cop solucionat el tema ja s'analitzarà el que ha passat, vaig veure just com un dels “excursionistes” queia atravessat per una fletxa, un dels altres excursionistes es va interposar entre el seu cap i una espasa que se li va clavar en l'estómac, ja només en quedaven dos que disparaven contra tot allò que se'ls hi acostava, els “bons homes” havien deixat de ser-ho, possiblement els segles havien fet que es repensessin la seva situació, vaig aconseguir passar desapercebut vaig somriure quan vaig creuar la mirada amb l'excursionista, i aleshores vaig observar com un dels caiguts s'aixecava, allò pintava malament i reforçava la meva idea del que hi havia allí dins, no em va acostar arribar al final de la sala, just damunt d'un altar de pedra la vaig veure, la “copa del pescador” n'havia sentit parlar però no era el moment de parar-se a fer tasques arqueològiques (aquesta copa es deia que l'havia donat el propi Deu molt abans de l'arribada del seu fill o del que fos, es deia que tenia la capacitat de curar qualsevol mal i portar la riquesa on fos, a més els seus guardians no patirien el pas del temps ni la mort, vaig suposar que els romans van ser els qui la van portar allí, ja que era força famosa la quantitat de problemes que havia provocat, i molt possiblement els darrers catars, els homes bons l'havien trobat i jurat defensar de l'esglèsia), al acostar-me vaig veure com un d'aquells individus s'interposava entre el meu objectiu i jo, tenia clar que no podria acabar amb ell, així que només era qüestió de guanyar temps, va intentar clavar-me la seva espasa, vaig esquivar l'estocada amb un moviment circular vaig reseguir la fulla aprofitant tota la inèrcia i clavant el colze en la nuca de l'agressor, aquest va sortit despedit deixant-me pas franc, vaig agafar el calze, observant com començava a estar rodejat, de fet el temps era crític, només quedava una solució, vaig aixecar el calze tirant-lo contra una de les pàrets, “Vols el regal de nou? doncs aquí el tens!, eisss vosaltres tapeu-vos els ulls!!”, just abans de picar la pared una explosió de llum va envair la sala, suposo que amb les preses el meu amic havia aparegut amb la seva veritable forma, el cap dels excursionistes ho va entendre a la primera es va llençar damunt la seva companya, la resta dels allí presents van intentar tapar-se els ulls però ja era tard, la llum va apagar-se, ara era el moment, tot i la ceguera parcial, vaig arribar a la sortida de la sala, i agafant als dos excursionistes els vaig empènyer, vam córrer pels passadissos amb més cor que cap, vam picar contra les parets, en un moment donat vaig notar un gest del cap i com dos objectes queien, vam accelerar el pas mentre unes explosions ens empenyien encara més cap a l'exterior, almenys no calia patir per l'esquena, vam veure la sortida just davant nostre, la noia no va frenar a temps quedant suspesa en l'aire, el seu cap la va agafar en el darrer instant, els podia deixar caure, però hi havia preguntes a respondre, vaig estirar-lo per l'esquena projectant-lo cap un lloc segur, ella es va aixecar sola, vaig ajudar a aixecar al cap quan vaig escoltar el martell d'una arma darrera meu “No ha anat com esperàvem, però les ordres deien que no havia de tornar ningú” vam retrocedir un parell de passos “Mans enlaire i de genolls”, vam aixecar les mans ja que almenys a mi no m'agrada portar la contrària a les noies, ella va fer unes passes enrere i es va escoltar un clic, les mines s'havien armat, ella ens va apuntar amb un somriure, tenia a la vista les mans del seu cap obertes i sense res entre elles, el que no veia ella eren les meves mans, un altre clic i el miracle dels pans i els peixos va prendre lloc, desenes de trocets d'ella van sortir disparats per l'efecte de les mines de defragmentació, el seu cap va agafar aire “Suposo que et dec de nou les gràcies...” i jo vaig agrair haver-li prés el comandament de les mines, va costar poc arribar al cim, allí se'm va acostar “No acabo d'entendre qui ets i quin era el teu paper, amb tot, m'han ensenyat a acceptar que a vegades un perd i que ho hem d'acceptar, suposo que ens tornarem a veure, voldria que acceptessis aquest present”, em va allargar una cadena amb un tros metàl·lic una part d'una cota de malla que brillava amb el sol, “Possiblement no sigui veritat, però som pocs qui n'hem tingut un tros de la cota de malla de l'àngel que va pacificar la terra, tot i que vec que ja tens relacions amb ells tu, segons la llegenda lliura de tot mal al seu portador...”, vaig acceptar el present mentre ell es perdia cap al seu cotxe, estava mirant l'objecte quan vaig escoltar un brunzit, instintivament em vaig llençar a terra mentre el cotxe d'ell explotava... senzillament no hi podia haver cap supervivent i en això l'església en sap força, vaig arribar al meu cotxe, trigant més del normal a posar la clau al contacte, agafant aire vaig donar-lo, en el meu cas els Linkin Park em van donar la benvinguda, “No esperaves res dolent tenint un tros de la cota de malla de l'àngel que va portar la pau, tot i que no t'han dit si és de l'àngel que va guanyar o del que va perdre”, vaig regular el retrovisor per veure'l en el seient de darrera, “I això?” li vaig preguntar “Aquest cos?, bé he vist com miraves a l'excursionista i crec que et mereixes un premi” va dir amb un somriure, jo espero que algú em digui perquè m'han de passar sempre aquestes coses a mi...

entrada 208 (any 2)

Un cop d'ull i la caiguda de més de quatre cents metres fins el lloc on en teoria començava el viatge em va semblar fins i tot per mi un xic exagerada, “Com era aquell acudit? deixa't caure i un exercit d'àngels t'agafarà just en el darrer moment i et dipositarà sa i estalvi al terra...” vaig somriure havia de reconèixer que el fotut tenia sentit de l'humor un sentit de l'humor força peculiar i tancat “Només és qüestió d'un petit salt de fe...” va continuar dient, un “petit salt” vaig pensar imaginant la velocitat a la que acabaria per petar al fons de l'espadat quan em van empènyer, possiblement ho hagués pogut evitar, però si quelcom anava malament esperava almenys deixar un mal regust a algú, la caiguda va començar, en aquests casos i per molt que un hi estigui acostumat la sensació de perdre l'estómac sempre sorprèn, les pedres anaven passant pel meu costat, la distància amb el punt de sortida s'anava acostant i jo encara no veia cap dels fotuts àngels de l'exercit celestials que em vingués a recollir, just en el darrer moment vaig notar una estrebada, una frenada en sec i com era llençat cap un forat de la pared, després de recuperar l'aire vaig agrair el ser previngut i haver deixat un cap enganxat en la part superior, un cop recuperat l'alè i preguntant-me on collons estava la cor celestial que m'hagués tingut de venir a rescatar, dos estrebades i vaig recuperar la corda, com sempre la sortida ja es veuria i no volia deixar cap mena de rastre “Vaja mira que ara venia a recollir-te” “Com sempre fent tard, per cert, em podries dir perquè em necessiteu i perquè no ho podeu recuperar vosaltres mateixos?” “Bé, no és tan fàcil, ja saps de que va el tema, de la primera llei universal...” “El que un Deu dóna un Deu no pot prendre... així doncs en aquest forat hi ha un regal directe del del “jefe”?” “Així podria ser, i com saps només aquells que han rebut el regal el poden retornar, en aquest cas els humans” “Hauries de considerar el fet que poc tinc d'humà jo...” “Bé tècnicament, no ets res ara per ara veus, quan ens vam assabentar del teu “incident” vaig veure la nostra oportunitat, almenys durant uns dies ets un comodí perfecte...” vaig mirar el forat en la pared, una entrada fosca cap a una destinació desconeguda, de fet tot estava decidit així que un cop l'inevitable pren el domini un només pot esperar estar preparat i sortir-se'n de la millor manera, sobre l'entrada amagada per la vegetació vaig veure un signe que no m'era desconegut una creu occitana, “Bé, i a partir d'aquí alguna cosa més que calgui conèixer?” amb un somriure l'àngel va dir fent una ganyota “Bé suposo que ja ho deus saber, però a partir d'aquí si t'agafen o tens cap problema negarem cap relació amb tu a partir d'aquí...” “Camino sol...” vaig dir entrant en la cova pensant en el melodramàtics que es posen els àngels en certes ocasions, de fet crec que veuen mases pel·lícules, la foscor em va envoltar vaig cercar un lloc amagat i hi vaig deixar la motxilla que portava, de fet si haguessin regirat el cotxe no l'haguessin trobada o almenys com a tal, cada un dels elements de la mateixa tenia un lloc determinat de camuflatge i un cop acabada la feina hi tornaria, al llarg dels segles he aprés que un no ha de sobresortir aparentment en res, el mimetisme amb l'entorn és el més important i alhora el més difícil, vaig anar prenent consciència del meu entorn, sabia que els “excursionistes” no trigarien a arribar, la foscor era absoluta, tot i que tenia una visió clara de l'entrada de la cova, estava en aquests pensaments quan vaig veure arribar al primer dels excursionistes, vaig veure els seus moviments, definitivament eren professionals, amb tot pecaven de sobrats, el principi més bàsic hagués fet que abans d'entrar a la cova s'hagués fet una mínima exploració, van anar entrant havien deixat l'equipament “excursionista” per un equipament més “professional”, un altre dels errors va ser deixar la sortida sense vigilància, vaig veure al seu cap parlant amb un d'ells, van deixar dos mines de defragmentació orientades en W amb un detector de moviment, odio aquells que ho deixen tot en mans de la tecnologia, van endinsar-se en la cova il·luminada ara per les seus lots van anar passant pel meu costat, vaig anar memoritzant els seus moviments, la seva imatge, el seu equipament, els seus olors, els hi vaig deixar uns metres d'avantatge de fet tot era fotudament fàcil fins i tot massa fàcil, vaig tenir la sensació que m'havien prés per un imbècil, tres passos, dos passos, un pas, i una mole de carn es va llançar conta mi, definitivament sabien que estava allí i no havien volgut donar la sensació de conèixer aquest fet, però el seu llenguatge corporal i la forma de moure's quan em sobrepassaven ja em van indicar que sabien que jo hi era, vam intercanviar cops, definitivament el cabró sabia el que es feia, utilitzava els colzes i els genolls de forma contundent, vaig anar retrocedint bloquejant la majoria dels cops, necessitava portar-lo a algun lloc estret a algun lloc on la seva dimensió no li fos un avantatge, en un intercanvi de cops, vaig notar els seus braços al voltant meu i com m'aixecava l'aire se'm va escapar dels pulmons, vaig donar un cop de cap amb totes les meves forces el seu nas es va partir i la pressió va decaure, no el suficient, vaig picar amb les mans obertes en les seves orelles, no sé si els timpans es van trencar o no, però va afluixar més, vaig notar com tensava els braços per recuperar la pressió, vaig clavar els dits en els seus ulls, i aquest cop si que em va deixar, vaig caure al terra agafant aire vaig girar-me i aquest va ser un gran error, em va empènyer contra la paret de la cova, vaig parar bona part de l'impacte, em va girar el monstre es disposava a pegar un darrer cop, vaig agafar el primer que vaig trobar en el seu vestit, una bengala de magnesi no era el millor però el temps era crític, aprofitant la força del seu moviment la vaig rascar contra la pared, i esperant que fos suficient la vaig enfocar a la cara d'ell, l'explosió va ser suficient per cegar-lo i no només metafòricament, vaig veure sorprès un Botero Black, el vaig treure de la funda i el vaig enfonsar en el seu coll, tot havia anat ràpid, suposadament la resta del grup no estaria a més d'un centenar de metres del lloc, vaig analitzar el cos en un dels braços un escut militar escocès amb la inscripció “Nemo me impune lacessit”, jo sempre havia preferit la locució “Non inultus premor”, en quedaven quatre més, però la qüestió no era aquesta, la qüestió era: com nassos era possible que si només en quedaven quatre hi hagués almenys una vintena més de presències en aquella merda de cova...

entrada 207 (any 2)

Normalment no em preocupo pels encàrrecs que rebo, un amb el temps s'hi acostuma, es reben s'entenen i es realitzen (amb més o menys fortuna), amb tot del que es tracta es de sortir-ne per poder fer una nova feina, una de les parts més importants és informar-se tant d'on es va com del que es trobarà i òbviament del que caldrà fer. El que va encarregar la feina em coneixia de feia temps i ja havia deixat una bossa amb el mínim a conèixer dins dels meu cotxe, de fet ja ni em pregunto com poden obrir i tancar el cotxe sense que ni tan sols me'n doni conte, un mapa del sud de França amb un punt marcat , així que la destinació seria Duilhac, el Chateau de Peypertuse, un majestuós castell a 800 metres d'alçada conegut ja pels romans, i d'allí fins aquí per molts altres, en aquest cas les instruccions són clares, arribar fins al punt de destinació i un cop allí esperar més instruccions, aquest fet indica que no serà fàcil, donar la informació a glops indica que a més dubten que hi arribem fàcilment i que hi ha possibilitats que ens agafin abans. El trajecte no va presentar cap problema, la ruta memoritzada i cap element en el cotxe que indiqui ni la meva destinació ni la meva missió, en aquest cas segur i mai tan ben dit que “Deu proveirà”, de fet si podeu és un lloc ideal per visitar, unes vistes que valen la pena un lloc força tranquil i on entre setmana no hi hauria d'haver masses visitants, així que si un arriba al lloc i troba un monovolum el millor es mantenir la distància i aprofitar la càmera de fotografiar com a prismàtics, un bon zoom fa meravelles i crida menys l'atenció que uns prismàtics, i un sempre passa més desapercebut, cinc persones quatre homes i una dona, a primera vista excursionistes que segurament volen fer alguna via, amb tot hi ha quelcom que amb els anys un aprèn, i és que normalment l'atzar tot i intervenir no sempre ho explica tot, un cop d'ull a les motxilles, massa iguals, massa homogènies, massa compactes, i els cossos massa perfectes, massa proporció, així com moviments mecànics i repetitius, actuaven més com un equip que no pas com un grup d'excursionistes “Vaja vec que ja els has vist...” no vaig sentir arribar la seva presència i poc em va importar “Vec que has aconseguit arribar i sense interrupcions, ben fet, ara et toca fer la feina”, “I ells es suposa que són?” “Pensava que ja ho havies endevinat, bé suposo que encara no estàs en totes les teves facultats, “vosaltres sou el seu braç i la seva força”” “Cretienses?” si això era cert, allí hi havia coses força fosques, que nassos hi feia l'exèrcit secret i privat del Vaticà allí, amb tot vist amb distància el grup es movia militarment d'això no hi havia cap mena de dubte “I que hi fan aquí? i que esperes de mi?”, “De moment dir-te que fa temps el jefe va donar la força a una part del cristianisme i un present “especial” a una altra part del cristianisme, durant un temps hi va haver una certa separació entre aquests dos poders, però al final els que tenien la força van voler el present, i aquests van decidir amagar-lo després d'intentar raonar amb els primers, aquest fet es coneix amb el nom de” “La croada albigesa...” la persecució i eliminació dels homes bons... la cosa es posava interessant els noms de Besiers i Muret em van anar venint al cap analitzant i raonant el que va passar en cada un d'aquests llocs, així doncs al final el passat tornava al present, les mentides de l'ahir quedaven clares avui, amb tot suposava que la meva missió no era pas la de recuperar la imatge d'uns heretges ho fossin o no....

entrada 206 (any 2)

Els àngels són bons/es paios/es, possiblement treballen sense preguntar-se massa el perquè ho fan, però ningú és perfecte, ni tan sols ells... de fet dels tres ordres celestials que diuen que hi ha (primer grup amb: serafins, querubins i trons, segon grup amb: dominacions, virtuts i potestats, i finalment el tercer grup amb: principats, arcàngels i àngels) són els del darrer ordre els que em cauen millor i el que normalment hi ha entre nosaltres, la gràcia dels àngels és que són sers eteris sense una forma determinada, com diuen alguns, un humà perdria els ulls si els veiés en tot el seu esplendor i es quedaria sort (com a mínim) si escoltés algun cop la seva veu, suposo que el dilema matèria – antimatèria, té en la perfecció – imperfecció el seu reflex, ahhhh i per als que encara no ho han agafat àngels = perfectes, humans = imperfectes, que encara hi haurà algú que dirà amb sorpresa “I jo que em creia que els àngels eren perfectes!!” lleiggggggg. Doncs el divertit és que aquestes entitats tenen la tendència a agafar cossos humans per passar inadvertits i guarden al fons d’armari el trajo d’àngel venjatiu amb espasa de foc i tot el llarg etcètera de virtuts que tenen per destruir, per a ocasions especials. Ahir estava fent el cafè mentre jugava amb el rellotge, preguntant quan “No anirà més ràpid el temps per molt que miris el rellotge” vaig aixecar la mirada i quasi que la perdo, bé no per la forma angelical de l’àngel, sinó per la forma viciosa del mateix, fa segles que conec al Nurgherhin, de fet tant de temps com temps fa que em pregunto com és que no surt en cap compendi d’àngels, pel que sé és un àngel amb una certa autonomia, i només treballa en feines un xic especials, les males llengües diuen que era ell qui havia d’avisar a una tal Maria que tindria un fill i del que passaria, ell estava un xic “ocupat” i va passar l’encàrrec a un compi, dient-li “Ves a veure una mortal que es diu Maria i li dius que tindrà un fill del jefe, tu mateix amb la retòrica...” deixant-se de dir-li que l’avisés de tot el que li podria passar al seu fill, en especial quan tingués 33 anys, bé vistos els resultats finals el “jefe” com diu ell, no li va donar massa importància ja que ni el millor guionista hagués pogut escriure una història com la que ens han volgut fer creure des del concili de Nicea. Em vaig aixecar separant una cadira perquè pogués seure “Saps que gran part dels mortals aquí presents vendrien l’ànima al diable per estar una nit amb tu?, té una certa ironia”, “Ironia o no, menys ànimes a vigilar... i més temps per a nosaltres” va dir mentre acariciava la meva galta “Saps, quin és el problema?, que encara et recordo en la teva darrera aparició com a comandant dels exèrcits al Somme i només de pensar en el bigoti que portaves...” “Vaaaaa, no siguis així que potser no porto bigoti per si que conservo altres atributs d’aquell moment si vols”, un petit creuament de cames, em deixa entreveure els límits d’unes calces i una faldilla, no puc més que somriure, definitivament els àngels o són uns ents força divertits. “I la teva presència es deu a?”, “Jajajajajaja, tu ho has dit és Deu” mal acudit vaig pensar “No em diguis que tindré un fill!!” “Jajajajajajajaja com sou els vampirs, tot i que tu ara ets un vampir interruptus...” vaig fer un gest per marxar, sabia que sortiria cagat d’aquell tema així que millor deixar la conversa allí, vaig notar la seva ma en la meva cama i un dolor terrible va recórrer el meu cos “Quan “ell” parla tothom escolta, quan jo parlo tu escoltes, ho entens?” no cal dir que quan volen són força persuasius aquestes criatures de Deu “I que vols que faci?” vaig dir intentant no mostrar cap dolor, aquest va anar a més “Puc pujar-lo fins matar-te si volgués així que somriu mentre parlem i sigues tan encantador com saps ser-ho, per cert voldria un te” el dolor va desaparèixer tot i que sé que tindré una marca durant un temps a la cama, es va prendre tot el temps del mon en preparar-se el te de fet jo tinc tot el temps del mon i ell tot el temps de l’univers, “Vols dir que m’he excedit amb aquest cos?, possiblement si que em miren aquests mortals, i saps la gràcia?, bé possiblement ja ho sàpigues, però quasi cap dels aquí presents està amb la seva parella, aquest lloc em recorda a...” “Sodoma i Gomorra?, no fotis que ...” de nou el contacte en la meva cama i el lamentar el sentit de l’humor incomprès “Saps que odio el sentit de l’humor que teniu els vampirs i tu, a la primera que pots sempre utilitzant-lo...” la conversa no va durar massa, no més enllà del seu te, un encàrrec, i de tants darrerament ja tinc complex de noi dels encàrrecs, amb tot serà una bona dedicació fins a recuperar la meva veritable naturalesa, va ser al aixecar-me que digué “Per cert, no voldries aprofitar aquest embolcall abans l’abandoni?” veient-la allí asseguda començo a entendre perquè no surt en cap relació d’àngels, almenys del que estan de peu i no han caigut...

entrada 205 (any 2)

Veiam, veiam (com deia un avantpassat meu)... una de les coses que més odio dels humans és la capacitat de creure’s en el dret de fer tot allò que els hi rota i després si quelcom surt malament ja vindrà el pastor amb el garrot a arreglar-ho, suposo que un cop un s’acostuma a les coses bones costa de tornar a la realitat que aquest fotut mon està format com a mínim per una dualitat... observo com cada cop la gent espera més dels altres i accepta menys el que els hi desagrada, i el que encara és més divertit es veure com intenten agafar poses i gestos que els hi van força grans, suposo que un general no ho és pel magnífic uniforme que porta, o recuperant una vella dita, l’hàbit no fa al monge, en aquesta època d’un vitalisme extrem i d’un nihilisme que treu fum em sorprèn llegir com elements en nom d’una falsa llibertat critiquen tots els mecanismes que té el poder per materialitzar el seu control en alguns països, i en canvi ho reclamen en el seu sempre que perilli el seu estatus, no sigui que els facin pencar de nou... Forces idiotes amb forces ganes de fer-se sentir, i el problema és la col•lecció d’imbècils predisposats a seguir-los i ja és perillós que un imbècil segueixi a un idiota i al ben mig els cretins que poc sabem que fan i menys encara que pensen, bé amb aquest panorama i esperant de recuperar la meva veritable naturalesa (crec que cada cop queda menys), un només pot contemplar el seu entorn i veure com molt possiblement la major part dels elements del mateix sobreviuran als humans que amb un neguit malaltís intenten modificar-lo, això si tot pel bé de les generacions futures o del propi entorn, que poques vegades he escoltat a algú qui sincerament reconegui que les accions presents es fan pel bé d’algú i d’ara i que en molts casos ni el medi ni el futur importa massa, més que res perquè el medi és el que ens dóna per viure i del futur.... bé com el seu nom diu el futur és el futur i no arriba mai, ja que un sempre creu en el dia posterior al actual com a futur, sou sers febles i amb carències que cobriu amb l’emmagatzematge de béns que us fan creure en una falsa sensació de seguretat, i com sempre us dic oblideu que tot el que es té es pot perdre, i al final només queda un mateix, això si, amb uns instruments de poder adequats sempre costa un xic més el perdre el que un considera seu... Avui m’ha pogut el comentari d’algú que per tenir alguns estudis considera que les seves opinions a part de ser lliures (fet que respecto) són encertades (fet que ja no accepto tan), i qui es permetia des de un dels estats més policials i controladors del mon intentar donar lliçons sobre com de lliures han de ser els habitants d’un cert país i de com han de funcionar o no els serveis de seguretat del mateix, de fet brutal! un article de bella escriptura però de no tan bell fons, això fa anys es deia: Promoure la llibertat del veí i coaccionar la pròpia.