entrada 138 (any 2)

Ahir llegia que les malalties actuals estan creades per les farmacèutiques i destinades a vendre els excessos d’estocs que tenen de certs productes, bé, no deixa de ser una idea interessant i suposo que aquells que defensen la teoria de la conspiració sempre són els més “in” i tenen un plus per acabar al llit amb la maca de la festa, però crec que tot és molt més fàcil i senzill, la meva existència m’ha permès de veure moltes passes de malalties, algunes curables i altres no tant, i us puc assegurar que sota la sensació de domini que us pugueu creure que teniu, la naturalesa us porta sempre un parell de passes d’avantatge, així doncs avui esteu fent la medicina per la malaltia d’ahir quan la natura avui ja està preparant la malaltia de demà... suposo que tot forma part d’una estúpida llei natural, els forts i adaptables sobreviuran el altres potenciaran la indústria de les caixes de pi, i tal com està l’economia bona falta que fa... amb tot, el que és cert, és que per molt que es critiqui el sistema i s’expliquin teories de la conspiració, molt possiblement si aquesta persona cau malalta serà la primera en voler reentrar (si mai ha sortit), al sistema i ser curat, això si ja no disposa d’una caixa de retrovirals a la tauleta de nit, de fet no hi ha cap principi moral o ideològic que pugui amb la pròpia supervivència de l’individu, bé... possiblement ara em podreu dir 15 o 20 persones que han mort pels seus ideals, i jo us podré contestar amb milions que han renunciat als mateixos per seguir vius, i crec que milions sempre són més que 15 o 20 i que les minories tot i reafirmar l’orgull de les majories mai són representatives de les mateixes. Però bé, podeu somriure no hi ha malalties que durin segles i això ho sé, i al final sereu menys però més sans i els que sobrevisquin després d’enterrar i plorar als morts seguiran amb la seva vida, una altra de les lleis vitals, jo només espero que en quedeu els suficients per tal que no passi gana... Recordant, la meva ment va anar anys enllà, en un dels moments on la terra estava assolada per una de les darreres pandèmies que un Deu que no pot jugar amb masses humans alhora s’inventa per disminuir el nombre de joguets a moure (vaja, ningú de vosaltres ha jugat a un “Sim”), era una nit freda i humida, tot i que jo estava en un lloc calent tenia entre els meus braços a la darrera humana amb qui havia passat més d’una any (mesura personal de temps), exactament era una h2, una humana amb qui havia passat 2 anys, però tot té un final, tot menys la nostra presència en aquest mon, un cop vaig llegir que només un vampir pot oferir l’amor etern ,i no puc més que riure cada cop que em ve la frase al cap, res és etern, per la pròpia definició el concepte etern agafa un significat on no s’accepta que res ho sigui, i us puc ben dir que tot passat un temps perd el seu encant... l’encant no s’havia perdut encara tot i que com l’estiu que segueix a la primavera, ja havia florit i n’havíem recollit els fruits, tot estava pactat, així que em vaig aixecar del llit i em vaig vestir... “Em vas dir que estaries sempre...”, “Sempre, fins que fossis feliç” vaig respondre, després d’un silenci vam contestar els dos alhora “Qui ha dit que ser feliç sigui bo?” “No he dit mai que jo sigui bo”, cada un dels dos va dir la frase al mateix temps, passats els segles he arribat a entendre que els humans sou incapaços de personalitzar les coses dolentes en vosaltres mateixos, les coses han de ser bones per vosaltres i dolentes per efectes externs, nosaltres en canvi sabem que les coses bones sempre ens venen, i que les dolentes... bé de les dolentes ja ens encarreguem nosaltres. Vaig sortir a la nit, freda i humida... que més pot desitjar algú que no té ànima ni sentiments...