entrada 114 (any 2)

Cada vampir té les seves preferències i neures, així que fàcils d’entendre no som, i més si considerem que portem segles arrossegant-nos per aquest mon, el que encara les ha perfeccionades fins punts veritablement insuportables. En el meu cas, m’encanten els despertars (en el sentit més vampíric), de fet en el nostre cas, cada cop que podem obrir els ulls en una nit ens és un regal, ja que no sabeu la quantitat de Vall Helsings de saló que es dediquen a la cacera indiscriminada de vampirs... obrir els ulls quan la humanitat els comença a tancar, i esdevenir totalment regenerat i en plenitud de forces quan aquesta mateixa humanitat està en el seu decliu màxim i quan les forces us comencen a fallar, em provoca el primer somriure. M’encanta mirar des dels turons prop de les ciutats o des del sostre dels edificis, tancant els ulls i deixant que la pròpia ciutat emboti el meu sentits, no fixar-los en res en concret, notar la respiració i el batec de la pròpia ciutat, he passat per moltes ciutats i us puc assegurar que no n’hi ha dos d’iguals, cada ciutat té un tret distintiu que la fa única i especial, i és en aquell moment quan em deixo caure als carrers de la ciutat, n’hi ha que esdevenen grans supermercats on tot tipus de menjar es passeja pels carrers de la mateixa, i on tenim la sort que no ens hem de barallar amb cap caixera un cop decidim el que volem menjar.... les ciutats són ideals per nosaltres, i semblaria ser que qualsevol arquitecte en el fons no desitgés més que afavorir els nostres actes, ens encanta quedar en la foscor dels carrer veient com les riuades d’humans passen per davant nostre, i de fet és tan fàcil pescar, que a vegades ni tan sols ho intento, considero que malmetria les meves facultats si em tirés pel fàcil, i és en aquesta foscor que a vegades sentim o veiem quelcom: un olor, un batec, un moviment, unes paraules, un somriure... que ens fan retornen a la realitat, aleshores només cal localitzar la font d’aquests estímuls i un cop fet, ja sé sap... a la taula i al llit al primer crit, he aprés amb els segles que només en casos excepcions val la pena de degustar el que es menja, generalment no és més que un acte de supervivència i de pervivència com a vampir, un acte al que estem obligats per no recuperar les debilitats de la resta dels mortals, un acte del que la majoria no n’estem orgullosos, però al que hi estem abocats, molt possiblement com a molts dels actes que feu els humans, i dels que en doneu moltes menys explicacions, en el fons no s’ha d’oblidar que tot vampir va esdevenir quasi sempre un humà abans, i que per molts segles que passin un mai acaba de perdre els vicis que ha adquirit...