entrada 112 (any 2)

Fa segles vaig estar convidat a un ball de disfresses, sempre ha estat interessant veure com els humans us disfresseu d’allò que sabeu que mai podreu ser o del que desitjaríeu ser en el vostre fons més íntim, en aquella època era força més intel·ligent que ara i no acostumava a anar a cap festa, havia arribat a un tope de l’estupidesa humana i creia que una sol gram més m’obligaria a fer desaparèixer tota la humanitat o desaparèixer jo, així que amb aquests ànims vaig fer cas a la sempre animada Silke, una com jo que mai s’ha perdut cap festa, ella diu que és la seva feina, on fins i tot té un horari, des de la posta del sol a la sortida del mateix es dedica en cos i cos (poca ànima ens queda als vampirs), a avaluar les festes, i de fet algú que ha passat de l’Egipte dels faraons a la cort dels reis francesos, passant per la Roma Imperial, alguna experiència en festes ha de tenir. La Silke va somriure obertament al veure’m pujar a la seva carrossa... “És un ball de disfresses, ho has oblidat?”, “No” li vaig contestar, “I la disfressa?”, amb un somriure vaig dir-li “No la veus?, vaig de vampir”, el seu somriure va ser una rialla oberta, i tapant-me amb un dit els llavis em va dir que havia guanyat el premi, a l’arribada vam trigar un xic de sortir, i vaig resar (si, ja ho sé que sona poc menys que estrany, però en situacions desesperades un es confia a qualsevol), doncs resant per no ficar-me cap de les peces de roba de la Silke, qui molt encertadament anava disfressada de Caputxeta Vermella, em va dir que en una festa com aquella segur que acabaria tacant-se amb el menjar o el beure i que el vermell era un bon color per dissimular. Li vaig tenir de recordar que aquella idea no era seva, i que li havia dit un dels seus primers amants feia ja molts segles quan estava de vacances per la Grècia clàssica... La festa, era com havia esperat, una veritable casa de bojos, vaig reconèixer a la majoria dels presents, aus nocturnes tot i que sense les nostres virtuts. Va ser aleshores quan vaig veure una figura que m’era familiar, tot i la túnica negra que portava i que li tapava la cara, la disfressa era genial, túnica llarga, caputxa ample que no deixava veure la cara i una falç en la seva ma, una disfressa de la mort genial, al acostar-me em va oferir una copa, no era el que hagués volgut beure però li vaig acceptar. “Una disfressa de la mort increïble, si em permeteu”, va aixecar un xic el cap dient “I la vostra de vampir tampoc està malament, tot i que us heu deixat portar una mica pels comptes de l’àvia”, “Possiblement, però un que és exagerat, amb tot i si em perdona la pregunta, tinc la sensació que en hem vist abans”, “No crec, si ens haguéssim vist abans segur que ho recordaria, i crec que vostè també”, “Molt possiblement, però...” i aleshores va aixecar la ma, “Si em perdona, tinc un cavaller que m’espera per una partida d’escacs, tot i que igual si que ens tornem a veure Sr. Vampir, i quan ens tornem a creuar segur que recordem i riem d’aquest moment”, vaig observar com marxava just per sentir unes dents al coll i una llengua juganera “Vec que has fet amics...”, “Doncs si Silke, tot i que al final no hem estat degudament presentats”, “No pateixis amic meu, no ets l’únic terriblement original en la disfressa”, va dir amb un somriure, “Va anem, a dalt que hi ha un parell de noies esperant-nos en una habitació, i no voldràs que triguin en conèixer al teu nou amic, no?”