entrada 129 (any 2)

Algú em va dir que només els humans que es volen curar poden ser curats, la meva experiència em demostra que la cosa és alhora més senzilla i complicada, no crec que depengui de la voluntat de l’interessat sinó més aviat de la capacitat de l’encarregat d’obrar el miracle, tot i que la manca precisament de capacitat es pot tapar al•legant una manca de voluntat de voler-se curar, i és clar ja sabem que sou els humans que sempre que podeu donar les culpes als altres no us les quedareu per vosaltres, amb tot, els anys m’han ensenyat que hi ha malalties de les que es pot sortir i d’altres on per molt bona voluntat per les parts un acaba per claudicar a la realitat, que no és més que els humans esteu predestinats a morir, com deia un amic meu, tot naixement no és més que l’anunci d’un enterrament, aleshores només queden dues variables, per un costat el que es fa mentre s’està en aquest mon i per un altre costat el temps que es té per estar-hi, la conjunció d’aquestes dues variables ha de ser el suficientment positiu com per deixar un somriure quan arriba el moment de deixar lloc als que venen. Que tampoc és qüestió després d’una vida de mèrits i bones accions fer el lleig de no voler marxar i cedir el lloc, tot i que he conegut molt pocs humans amb ganes de morir, i menys encara sense por a fer-ho, al final tot es resumeix en un sol fet, en acceptar la idea que ara hi som, i en un tancar d’ulls (sense tornar a obrir-los), ja no hi som, poc de metafísic i de bonic en aquest acte, quelcom del més normal, quelcom que passa cada dia moltes vegades i en molts llocs, possiblement una de les diferències entre els humans i els vampirs, és que mentre vosaltres sabeu que morireu sense tenir massa clara la idea de l’on i el quan, nosaltres tenim clara la idea que viurem tot i que tampoc tenim molt clara la idea de l’on i el quan de temps...