entrada 116 (any 2)

Ahir va ser un dia un xic especial, mentre escrivia el blog vaig recordar temps passats, i ja per la tarda algú em va despertar records encara més llunyans, mentalment vaig anar molt enrere, just quan vaig ser “invitat” a casa d’un noble xinés, no calia ser un vampir per veure el nerviosisme del servei, i és clar.... un vampir té un sentit de la curiositat només superat pel gust al líquid vermell... parlant amb el servei vaig descobrir que el senyor passava llargues estades en unes habitacions que havia fet construir tot just l’any anterior, aquestes habitacions tenien un sistema de finestres que permetia als que estaven en l’interior a observar sense ser observats, els servents tenien mil històries sobre qui o que hi havia dins de les habitacions, a les portes sempre hi havia com a mínim vuit guardians i tenien ordre de matar a qualsevol que intentés tan sols acostar-s’hi... no va ser massa complicat burlar als guàrdies, tot i que matar-los possiblement hagués estat més divertit, però recordant que era un convidat no vaig voler ser desagraït, en realitat hi havia tot un conjunt d’habitacions, les quals formaven un palau en miniatura, personalment aquelles habitacions eren més maques que les de la residència principal, just a l’arribar al fons del passadís vaig notar la presència de dos humans, vaig obrir la porta intentant pensar quina frase ocurrent diria, quan ho vaig veure.... al fons de l’habitació vaig veure al meu amfitrió en Xen, qui estava pentinant a una noia, la seva cara de sorpresa només va quedar superada per la de la noia que estava amb ell, en Xen tenia fama de ser un xic “estrany”, ja que era coneguda la seva al·lèrgia (per ser bons i no forçar els mots) vers les dones, la sorpresa es va convertir en ràbia i va saltar cap a mi, el pobre Xen sense saber com va acabar contra una paret, em vaig seure al seu costat i li vaig demanar una bona història o em veuria obligat a llegir-la jo mateix, em va confessar que des de ben jove havia vist a les dones com a un ésser rondinaires i imperfectes, i per això mai s’havia casat, però amb el pas del temps s’havia sentit sol, i va ser aleshores quan havia comprat una jove a uns camperols i l’havia tingut amagada, l’havia vist créixer i ella no havia vist cap altre home (fins aquella nit) que no fos ell, va ser aleshores quan va decidir que ja que tenia edat per casar-se la prendria com esposa, ja que cap altra persona l’havia fet tan feliç com ella. Jo ja havia escoltat aquesta història en altres llocs i altres temps, em vaig aixecar i acomiadant-me del meu amfitrió i de la desconeguda vaig dirigir-me cap a la porta, tot va ser ràpid però no el suficient per impedir-ho, en Xen es va aixecar i agafant una daga va tallar el coll a la seva Galatea, després va dirigir-se cap a mi, culpant-me d’haver pervertit la seva creació, òbviament havia vist que els ulls que em miraven a mi, eren diferents als que el miraven a ell, aquest cop en Xen no va sortir disparat vers cap paret, vaig somriure al notar la fulla al clavar-se’m al costat i més encara al veure la cara de sorpresa del Xen, el vaig agafar pel coll i aixecant-lo del terra vaig veure com es debatia com un peix, ofegant-se més a cada instant que passava, quasi que podia sentir la sensació de cremor per la manca d’oxigen i just al final vaig recordar que era el seu convidat, apretant la ma vaig escoltar un soroll sec, i el vaig deixar caure al terra. Finalment, no havia estat una estada tan avorrida, perquè ara que no tenia amfitrió bé que podia sortir per la porta i defensar-me dels guardians...
Els meus viatges per Xina, em van portar a descobrir una de les veritats universals, i aquesta és, que els amics estan fets per ser aprofitats o per deixar que s’aprofitin de nosaltres, i a més, són tan tontos que quan més ens aprofitem d’ells més sensació de ser amics nostres tenen, i per tal més orgullosos es senten... tot un cercle viciós on l’aprofitar-se dels altres es converteix en virtut, fent-ho no tan sols obtenim el que volem sinó que santifiquem l’amistat i fem feliços als amics, o almenys aquells qui diuen que ho són...