entrada 126 (any 2)

Arbeit macht frei…. Vosaltres que entreu perdeu tota esperança…. Em fa gràcia la facilitat en la que els humans ignoreu o oblideu allò que us convé, suposo que molts pocs sabeu que volen o a que fan referència les paraules inicials, i us asseguro que caldria que cap humà mai les perdés de vista i menys les oblidés, reconec que nosaltres podem ser cruels, però res a veure amb la capacitat que teniu els humans per castigar-vos els un als altres, del juny del 44 al maig del 45 vaig estar de vacances en un dels llocs que avui en dia, semblaria ser que hi ha interès en negar, no era un mal lloc, podíem demostrar el que érem sense masses pors, hi havia menjar a diari i no se’ns mirava massa malament de fet i en bona part ajudàvem a mantenir la fama del lloc, però com totes coses bones al final tenia que acabar-se, un fred 5 de maig del 1945. Hivern del 1995 Varsòvia, suposo que Polònia hauria de ser el més semblant al cel pels vampirs, un país fred i on ningú es preocupa del que passa a la casa del veí, va ser passejant pel parc Lazienski que em van cridar “Borislav?”, em vaig girar feia anys que ningú pronunciava aquell nom, un vell darrera unes ulleres em mirava sorprès “Ho sento, perdoni m’he equivocat” va dir en polac, no em va costar recordar la cara, el bon del Boris un dels pocs que havien sortit pel seu propi peu el maig del 45, fins i tot el vampirs ens alegrem de reveure vells amics, així que em vaig inventar amb el meu dolent polac que era un descendent del famòs Borislav, sabia que el Boris no era idiota i que no s’ho creuria, però poc més hi podia fer, vam anar a prendre uns vodkas, i em va explicar la història del meu avi, l’endimoniat la coneixia molt millor que no pas jo, com el meu avi havia sobreviscut a tots els càstigs i com fins i tot els alemanys li mostraven respecte, de com havia tingut certes “visites” i ell mai havia volgut marxar d’on era, i com en el maig del 45 va desaparèixer, just el dia abans que tots els nazis desapareguessin, molts l’havien acusat de ser un confident dels alemanys, però el Boris amb una mirada amb llàgrimes i copet a la meva espatlla em va dir, que havia complert la seva paraula, el meu avi sempre deia “El dia que em cansi, acabaré amb tot aquests fills de puta”, bé les traduccions mai són bones, de fet jo sempre deia “El dia que em cansi acabaré amb tots aquests fill de gossa”, però li vaig perdonar al bon del Boris. I la meva ment va anar més enllà, quan li quedava al Boris, 20, 30, 10 anys més?, total en 50 anys ja no hi hauria ningú que pogués donar fe del que sou els humans, i en 70 anys tot oblidat, tot el que heu fet i el que heu estat quedarà en un no res, i la memòria del Boris i molts altres no serà més que l’invent d’algú que vol inventar-se una teoria sobre un holocaust que no va existir, vaig disculpar-me per anar al bany, i amb gust vaig vomitar pensant en els humans, no em mereixeu cap respecte, oblideu i recordeu a gust, i vaig odiar la meva figura de simple observador, vaig pagar les copes al Boris i vaig sortir a la nit de Varsòvia, tot esperant que la propera companyia em portés millors records....