Fa poc (possiblement no tan poc en l’escala dels humans), que feia conya amb un altre com jo sobre l’Ulises, sobre el molt que en sabia ell de sortir de festa i quedar com un rei... dient “Tranquil·la Penélope, que ja saps com són els Troians... suposo que tornaré pel sopar, en tot cas si es fa tard no m’esperis...”, bé la resta ja és coneguda, 20 anys d’absència, 10 en al guerra i 10 de retorn a la pàtria ( i ja sé el que penseu, se’n poden fer de festes en 10 anys), és clar que la bella Penélope tot i ser un exemple de virtut i fidelitat també visitava els bars de singles de la zona, però la gran sort de l’Ulises a part de l’amor de la seva dona, era la genialitat que tenia, no caldria recordar arribats a aquest punt, que la idea del cavall va ser seva, i sempre he cregut que la Penélope va fer el més intel·ligent, aquest record em ve al descobrir-me com una nàufrag en un oceà d’humanitat, em moc pels carrers plens de gent, nedant entre ells, cercant a algú que valgui la pena a qui agafar-me, i em sento cada cop més predestinat a morir ofegat, possiblement els anys m’han tornat un vell insuportable... però em sorprenc cada dia més al veure com la humanitat en el seu global és capaç de cansar-me, tret d’algunes excepcions que com a illes apareixen aquí i allí, la resta esdevé un mar per l’oblit, el que fa anys em despertava la curiositat avui en dia pràcticament que m’ofèn, la humanitat ha esdevingut una veritable massa de vulgaritat, on la companyia de molts fan perdre la decència d’un, on aprofitant que hi ha molts on amagar-se, un es permet el luxe de deixar-se perdre com a persona, possiblement acabaré tenint agorafòbia o més ben dit fòbia social, cada cop em poden més, els estímuls que rebo de l’exterior des de la mínima expressió d’intel·ligència en la multitud dels humans, fins a la deixadesa física i cultural. Molt possiblement estareu ocupats en moltes altres coses, i fins i tot més interessant; però si us he de ser sincers, enganyaria una ciutat, per destruir-la, matant i violant els seus habitants (eisss, sona divertit), per tal que un Deu cabrejat em castigués a passar 10 anys... qui diu 10 anys, tota l’existència en un viatge on cada dia fos una aventura, ahhhh, i a la tornada trobar-me tota la casa envaïda de cràpules a qui matar per recordar-lis el que tota la humanitat hauria de saber...
“Caminante no hay camino,
Se hace camino al andar...”
Però és clar, hi ha destinacions que no surten al GPS del cotxe... i és aleshores quan la humanitat decideix que quieta està més maca, i que tot destí desconegut sempre serà pitjor que el sofà de casa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada